París, darreres setmanes de 2025. La ciutat no només batega al ritme del consumisme nadalenc, sinó també amb el ressò de les melodies i les danses que, des dels teatres del
Châtelet i del
Lido, marquen el pols teatral de la temporada. Un any més, he tingut l’oportunitat de comprovar el que ja és un fet: la capital francesa viu una edat d’or del teatre musical, no per acumulació, sinó per una exigència artística que es reivindica i que comença a mirar de tu a tu els grans referents mundials anglosaxons.
La cage aux folles ha hagut de fer un viatge a través de l'espai, el temps i el cinema per tornar a casa, a París, amb els honors que ara se li tributen al Châtelet. La comèdia d'embolics de la parella homosexual que regenta un cabaret transformista a la liberal Saint-Tropez post 68 és una obra mutant, viatgera i potser intemporal. Nascuda el 1973 com a peça de bulevard de la mà Jean Poiret -també intèrpret-, va servir per donar visibilitat a una certa cultura gai i, sobretot, per consolidar la figura de Michel Serrault, actor que va elevar el paper d’Albin/Zaza a la categoria de mite sense fronteres, primer a les taules i després en la trilogia cinematogràfica
Casa de boges, entre 1978 i 1985. De les tres parts només
la primera val la pena, ja que trasllada a la pantalla la peça teatral original, amb l'al·licient d'incorporar el gran Ugo Tognazzi com a l'altre membre de la parella -coproducció amb Itàlia obliga. La vida cinematogràfica de
les folles no va acabar aquí, ja que se'n va fer un
remake nord-americà el 1996 i
un altre francès el 2011. Seguir la pista de les versions teatrals en altres països és missió impossible, però a casa nostra forma part del record la que va protagonitzar el tàndem Joan Pera/Paco Morán, amb el títol
La jaula de las locas.
L'espectacle que actualment exhaureix les localitats a París és la (molt bona) versió francesa de la reencarnació en gran musical que Harvey Fierstein i Jerry Herman van fer de l'obra de Jean Poiret el 1983 la qual, tot i ser molt fidel a l'argument original, n'augmenta la càrrega reivindicativa sense renunciar a la comicitat caricaturesca. Una càrrega que el director actual i responsable artístic del Châtelet, Olivier Py, ha volgut mantenir intacta, un encert tenint en compte els vents reaccionaris que bufen per tota Europa. Com també ha estat aposta guanyadora confiar el protagonisme a Laurent Lafitte, membre de la Comédie-Française i rostre popular del cinema francès contemporani. Lafitte demostra una versatilitat prodigiosa, el seu Albin és divertidíssim i intel·ligent, i en els moments de fragilitat l’actor s’imposa amb autoritat dramàtica. Un exemple: la interpretació de la cançó "Je suis qui je suis", en la seva veu, esdevé una lliçó de dignitat humana que sacseja el pati de butaques i fa pensar en el "Maybe this time" que Liza Minelli brodava al final del film Cabaret. Veure un actor format en el classicisme de Molière -vaig tenir el goig de veure'l interpretar un notable Dom Juan a Pesenàs- habitant aquesta pell amb tanta veritat és, senzillament, una delícia escènica.
Si la mediterrània Saint-Tropez és, des de fa dècades, sinònim de disbauxa i llibertat, Rochefort, en canvi, equival a la grisor provincial de la França atlàntica. Potser per això, el bretó Jacques Demy va voler acolorir la ciutat amb un dels seus films més celebrats, quinta essència del musical francès:
Les senyoretes de Rochefort (1967). El repte del Théâtre du Lido portant aquesta pel·lícula a l'escenari era encara més agosarat que readaptar
La cage... al París del segle XXI, ja que aquest musical ja venia avalat per un èxit internacional, que fins i tot el va portar a Barcelona, malauradament en castellà.
Com traslladar a l’escenari l’univers urbà, els colors pastís i la lleugeresa mil·limètrica del film de Jacques Demy sense caure en la paròdia o en una nostàlgia momificada? Sembla ser que un intent anterior, als anys 90, no va aconseguir-ho, però la producció actual de
Les demoiselles de Rochefort, dirigida per Gilles Rico, és un encert des de tots els punts de vista. I en aquest encert hi plana la figura de Jean-Luc Choplin, actual director artístic del teatre, anteriorment responsable del Châtelet i, sobretot, artífex de les versions escèniques de dos altres films musicals de Demy:
Els paraigües de Cherbourg i
Peau d'âne.
Primerament, Les demoiselles... toca l'excel·lència per la pulcritud emocional que traspua l'espectacle, que no es limita a ser una declaració d'amor superficial al referent cinematogràfic sinó que aconsegueix fer teatre musical de debò, tocant el mínim els arranjaments musicals i les coreografies, per donar la impressió que és un show antic i modern alhora, però concebut des del principi per a l'escenari. En segon lloc, l'espectacle del Lido brilla per la capacitat d'aprofitar al màxim les possibilitats d'un espai tan particular com és el Lido, que manté de la seva època com a cabaret un escenari més ample que alt, profund i mòbil, que, si se sap fer, resulta òptim per portar-hi musicals rodats en scope.
En tercer terme, no es pot deixar passar per alt l'elegància d'una escenografia combinada amb projeccions, que fa reviure espais de la imaginació cinèfila com el pont de l'escena inicial, el bar de Madame Garnier o la plaça Colbert. I, per últim, cal aplaudir la tria d'un càsting impecable que té talent a dojo per aconseguir que l’espectador oblidi les icòniques germanes Catherine Deneuve i Françoise Dorléac o l’elegància mítica de dos ballarins irrepetibles com George Chakiris i Gene Kelly, i que artísticament els nous intèrprets fins i tot superin els del film. M'explico: soc un fan declarat del film de Demy i, sobretot, de les cançons que va compondre Michel Legrand, però cal no oblidar que tots els actors hi estaven doblats; en aquesta producció del Lido, com és obvi, es pot gaudir d'actors-cantants-ballarins que són autèntics triple-threats formats en la disciplina exigent del musical europeu i nord-americà (excel·lents Sophia Stern, Maïlys Arbaoui-Westphal i Paul Amrani), que aporten una frescor i una qualitat vocal que, mal m'està el dir-ho, avantatja el film. Serà per tot això que aquestes nostàlgiques i alhora contemporànies Demoiselles... allarguen la seva estada al Lido fins a principis de maig del 2026?
La ruta més curta entre Saint-Tropez i Rochefort no passa per París, encara que teatralment no hi ha dubte que n'és la destinació final (això sí, fent una parada prèvia a Avinyó per proveir-se de força artística). Potser la capital francesa encara no pugui rivalitzar amb Nova York o Londres en el volum industrial de musicals en cartellera, però la comparativa de qualitat comença a ser, com a mínim, equilibrada. Només cal fer un cop d’ull a la programació d’aquest desembre de 2025: la potència de franquícies de qualitat provada com Le Roi Lion, Chicago o Les Producteurs conviu amb l'interès cultural de produccions pròpies com Notre-Dame de Paris, Joséphine Baker, le musical o Le Roi Soleil. D'acord, la majoria són revivals, però, a falta de poder mantenir-se dècades als escenaris, totes es mereixien tornar-hi.
Desembre de 2025.
