Ganes de cultura

¿Com pot ser que André Cayatte sigui pràcticament un desconegut per als amants del cinema clàssic francès tant al seu propi país com a fora? Aquest director i guionista va ser "proscrit" als anys 50 pels crítics de Cahiers du Cinéma, que després havien de fundar la Nouvelle Vague, acusat de fer "cinema de tesi" i de ser més un advocat que no pas un cineasta, ridiculitzant-lo per la seva formació com a jurista, per utilitzar el recurs del judici en diverses pel·lícules i per no tenir -sempre segons la crítica del moment- un estil prou personal. Els anys han passat, la Nouvelle Vague ja no és avantguarda i el cine que es feia abans d'aquest moviment mereix ser revisat o fins i tot descobert.  Va ser pel Festival Lumière 2019 que vaig saber de l'existència d'André Cayatte i, aprofitant les dates de la meva estada a Lió per assistir al lliurament del premi d'aquell any, vaig triar dues de les pel·lícules que n'integraven la retrospectiva:  Avant le d...

Agafo en préstec el títol de la pel·lícula de culte de Narciso Ibáñez Serrador per recomanar dues novel·les franceses que tenen com a denominador comú l'infanticidi. No penseu que desvetllo massa de la trama de  Chanson douce (Leïla Slimani, 2016) i de  Le malheur du bas (Inès Bayard, 2018), perquè l'aberrant crim que relaten es dona a conèixer a les primeres pàgines d'ambdues narracions. Es evident, doncs, que la intenció de les autores no és portar els lectors a veure com acaben les històries que expliquen, sinó precisament saber com han començat. A  Chanson douce (editada en català com Una dolça cançó), després del cop d'efecte inicial que presenta l'escenari dantesc de l'assassinat de dos infants a mans de la seva mainadera, Leïla Slimani relata la cronologia de com una assistent aparentment perfecta esdevé tan indispensable per a una família que arriba a traspassar els límits professionals i invertir els rols entre ocupadors i empleada, creant una situac...

Als països francòfons es coneix com polar el cinema i la literatura policíacs, gènere al qual sóc aficionat des dels meus primers anys com a lector. Aquí us parlaré de novel·les i narracions breus que m'han deixat bon record i també de les adaptacions a la pantalla que n'he vist. Tot plegat no té altre objectiu que ampliar el focus geogràfic de les històries de lladres i serenos -darrerament monopolitzades per grans autors nòrdics- i posar en valor algunes notables plomes de França, Bèlgica i Quebec. Atenció: hi ha una sorpresa que no és en francès. Descobrint els clàssics del gènere >Pietr-le-Letton (Georges Simenon) El nom de l'autor belga d'expressió francesa Georges Simenon (1903-1989)   és indestriable del personatge que li va donar fama mundial i potser eclipsar: el comissari Jules Maigret. Protagonista de 75 novel·les i 28 relats breus entre 1931 i 1972, jo tan sols n'he llegit el títol fundacional, Pietr-le-Letton (1931). Possiblement va ser el meu prime...