Qui pot matar un infant?

Agafo en préstec el títol de la pel·lícula de culte de Narciso Ibáñez Serrador per recomanar dues novel·les franceses que tenen com a denominador comú l'infanticidi. No penseu que desvetllo massa de la trama de Chanson douce (Leïla Slimani, 2016) i de Le malheur du bas (Inès Bayard, 2018), perquè l'aberrant crim que relaten es dona a conèixer a les primeres pàgines d'ambdues narracions. Es evident, doncs, que la intenció de les autores no és portar els lectors a veure com acaben les històries que expliquen, sinó precisament saber com han començat.

A Chanson douce (editada en català com Una dolça cançó), després del cop d'efecte inicial que presenta l'escenari dantesc de l'assassinat de dos infants a mans de la seva mainadera, Leïla Slimani relata la cronologia de com una assistent aparentment perfecta esdevé tan indispensable per a una família que arriba a traspassar els límits professionals i invertir els rols entre ocupadors i empleada, creant una situació d'incomoditat i dependència a parts iguals. Podríem estar davant d'una història tipus El servent, però el que l'autora franco-marroquina ens té preparat és molt pitjor que el que plantejava el recordat film de Joseph Losey.

Al mateix temps que els pares de les futures víctimes de la nanny, els lectors anirem descobrint com aquesta anti-Mary Poppins és en realitat una persona anul·lada pel seu difunt marit, sense vida fora de la feina i amb serioses dificultats financeres, uns secrets que en sortir a la llum desencadenaran la tragèdia. La reacció desproporcionada i criminal de la mainadera davant la descoberta per part de terceres persones de parcel·les vergonyants de la seva vida és un plantejament que recorda la novel·la A judgment in Stone, de Ruth Rendell, que Claude Chabrol va portar magistralment a la pantalla amb el títol de La cérémonie. 

L'espiral descendent cap a les parts més fosques i imprevisibles de la psique, que activen els ressorts que fan que una persona aparentment normal es converteixi en una màquina de matar, és un material molt cinematogràfic: tres anys després de la publicació de la novel·la i amb l'aval d'haver guanyat el premi Goncourt, Chanson douce es va adaptar a la gran pantalla amb uns resultats que no van molt més enllà de la correcció, tot i la notable interpretació de Karin Viard. 

El to narratiu implacable que Slimani sap imprimir al seu text en fa un autèntic page-turner, molt superior a la freda parsimònia amb què la realitzadora Lucie Borleteau va tralladar-lo en imatges. L'aportació imaginativa dels lectors, impossible d'aconseguir dels espectadors, és un ingredient indispensable perquè funcioni a la perfecció aquesta història pertorbadora i injustificable.

Pertorbadora, injustificable... He de repetir aquests adjectius perquè no en trobo de millors per descriure l'altra novel·la que ocupa aquest article, Le malheur du bas. En aquest cas, el bany de sang en què queda atrapat el lector és sang de família, del marit i del fill de la protagonista, per ser exacte. Que algú extern assassini infants ja corprèn, però que una mare acabi amb la vida del propi fill i del seu home ens desarma com a humans. Perquè s'ha d'estar molt deshumanitzat per cometre actes d'aquest calibre. Tan deshumanitzat com una dona violada pel seu cap -a qui ha de veure cada dia a la feina- i que creu que el seu fill és el fruit encarnat d'aquest abús.

Com a la novel·la anterior, Inès Bayard estructura amb mestria el relat d'una caiguda lliure a l'infern, en aquest cas no d'una pobra desgraciada amb problemes relacionals, sinó d'una dona incapaç de denunciar un acte de violència que germina en ella, li podreix l'ànima i la porta a la follia extrema. El títol de la novel·la, traduïble lliurement com "el dolor intern" és una pista d'aquesta destrucció de dins cap enfora que desemboca en una inimaginable tragèdia. 

No s'ha de pensar que l'autora excusi en cap moment la protagonista, sinó que seguint la seva deriva fa un exercici notable d'aproximació a la devastació psicològica que pot produir una violació, una devastació de conseqüències imprevisibles, de respostes mal adreçades i de culpabilitats mal atribuïdes. Bayard ha posat molt alt el llistó de la seva primera novel·la.

No vull descuidar-me de remarcar que els dos monstres creats per Leïla Slimani i Inès Bayard en les seves magnífiques novel·les són dones. Dones que maten infants. Dones que deixen de ser símbol de vida per esdevenir símbol de mort. Dones que han estat víctimes d'homes, de qui han après el significat de la mort.

Maig de 2021.