Als països francòfons es coneix com polar el cinema i la literatura policíacs, gènere al qual sóc aficionat des dels meus primers anys com a lector. Aquí us parlaré de novel·les i narracions breus que m'han deixat bon record i també de les adaptacions a la pantalla que n'he vist. Tot plegat no té altre objectiu que ampliar el focus geogràfic de les històries de lladres i serenos -darrerament monopolitzades per grans autors nòrdics- i posar en valor algunes notables plomes de França, Bèlgica i Quebec. Atenció: hi ha una sorpresa que no és en francès.
Descobrint els clàssics del gènere
>Pietr-le-Letton (Georges Simenon)
El nom de l'autor belga d'expressió francesa Georges Simenon (1903-1989) és indestriable del personatge que li va donar fama mundial i potser eclipsar: el comissari Jules Maigret. Protagonista de 75 novel·les i 28 relats breus entre 1931 i 1972, jo tan sols n'he llegit el títol fundacional, Pietr-le-Letton (1931). Possiblement va ser el meu primer polar llegit en versió original, a mitjan anys 80, i el recordo captivador pel bon retrat psicològic dels personatges, especialment del mític comissari que, en comptes de fiar-ho tot als mètodes científics, utilitza la intuïció i s'impregna de la personalitat del malfactor per enxampar-lo.
Com que la meva memòria cinematogràfica supera la literària, no sé veure Maigret sinó és amb els trets de Jean Gabin, que el va interpretar en tres ocasions. L'única que he vist, Maigret tend un piège, em va semblar un film correcte i entranyable sense més, però l'univers Maigret és tan inabastable a la pantalla com ho és el seu referent literari. No us desanimeu.
>Celle qui n'était plus / Le bonsaï (Boileau-Narcejac)
Sota aquest nom de ploma s'amaga un tàndem d'escriptors recordats per haver inspirat dues obres mestres del cinema. En efecte, Pierre Boileau (1906-1989) i Pierre Ayraud, dit Thomas Narcejac (1908-1998) són els autors de Celle qui n'était plus (1952) i D'entre les morts (1954), que han passat a la història per ser la base argumental dels clàssics Les diabòliques i Vertigen. Henri-Georges Clouzot i Alfred Hitchcock eren directors massa creatius per no portar al seu terreny les històries sorgides de la imaginació d'aquest prolífic i exitós duo. Podeu entretenir-vos a buscar les diferències entre adaptació i original, però en tot cas les novel·les presenten arguments amb intrigues ben construïdes i girs que descol·loquen i atrapen el lector fins al final.
A part de Celle qui n'était plus he llegit Le bonsaï (1990), obra ja crepuscular però encara prou entretinguda, que té alguns punts de contacte amb el film Les yeux sans visage, del qual Boileau-Narcejac van fer el guió.
>Adeu, amic (Sébastien Japrisot)
Si la memòria no em falla, el meu primer contacte amb el gènere negre "a la francesa" va ser a mitjan anys 80 amb la novel·la Adeu, amic (1968), de Sébastien Japrisot (1931-2003), que vaig llegir en versió catalana dins de la històrica col·lecció "La cua de palla". Recordo que tant la trama com l'estil em van atrapar pel seu domini del suspens, però quan penso en aquest llibre no puc evitar que se m'apareguin els rostres d'Alain Delon i Charles Bronson, que van interpretar una molt correcta adaptació cinematogràfica d'Adieu l'ami.
Japrisot han estat un autor atractiu per al cinema, especialment als anys 60, com ho demostren Compartiment tueurs, que va ser la primera realització de Costa-Gavras; Piège pour Cendrillon, una bona incursió d'André Cayatte en el terreny del thriller hitchcockià; o, ja al segle XXI, Un long dimanche de fiançailles, on Jean-Pierre Jeunet i Audrey Tautou van intentar repetir la màgia d'Amélie.
Polar contemporani
>Robe de mariée / Cadres noirs / Alex / Rosy & John / Trois jours et une vie (Pierre Lemaitre)
El talent de Pierre Lemaitre (1951) depassa les seves habilitats pel gènere amb què va irrompre al món de les lletres als 55 anys. Psicòleg i formador d'adults, els seus polars són profundament psicològics, i això s'evidencia quan relata les investigacions del comissari Camille Verhoeven, un policia nan i turmentat per una tragèdia personal, protagonista fins ara d'una quadrilogia de la qual he llegit dues entregues: Alex (2011) i Rosy & John (2013).
Però també aprofundeix amb finezza en la psique dels seus personatges quan s'embarca en altres tipus d'intrigues, com Robe de mariée (2009), la seva segona novel·la i amb la qual el vaig descobrir: l'hàbil trama hitchcockiana sobre una assassina en sèrie incapaç de recordar els seus crims em va atrapar absolutament i va convertir Lemaitre, de forma automàtica, en un dels meus autors francesos de referència. Igualment vaig devorar Cadres noirs (2010), adaptat lliurement i digna a la televisió com Dérapages, on construeix un implacable thriller social sobre la inhumanitat del capitalisme. I què dir de Trois jours et une vie (2016), una sorprenent història sobre un homicidi involuntari amb conseqüències imprevistes a llarg termini per al seu autor. També s'ha adaptat a la pantalla, amb el mateix títol i amb prou bona mà.
Sé que Pierre Lemaitre m'acompanyarà encara durant molts llibres perquè no he aprofundit prou en el seu ric món literari. A banda d'un parell de novel·les de la sèrie Verhoeven, tinc pendent endinsar-me en la trilogia de Les Enfants du désastre, la primera entrega de la qual -Au revoir là-haut- va fer-li guanyar el premi Goncourt el 2013 i va donar lloc a una bona adaptació cinematogràfica. Tot i que sempre que puc opto per la versió original, em complau que Edicions Bromera hagi traduït tota la producció d'un autor del seu nivell, un autor que renova l'amor per la literatura de tots aquells que el llegim.
>Mygale / La Bête et la Belle (Thierry Jonquet)
Aquest notable i prolífic autor del gènere, desaparegut prematurament (1954-2009), és especialment conegut per l'adaptació molt lliure que va fer Pedro Almodóvar de Mygale (1984), amb el títol de La piel que habito. Els temes del canvi de sexe i l'alternança de rols entre dominador i dominat presents ja a la novel·la van connectar amb l'imaginari del director manxec, però opino que l'original literari és força superior i està considerat com un dels millors treballs de Jonquet. Com també excel·leix dins del gènere La Bête et la Belle (1985), una història que juga amb els referents del conte que parafraseja i que posa en joc uns personatges ben curiosos per portar-nos a un final més que inesperat. Dir res més seria un spoiler imperdonable.
>C'est pour mieux t'aimer, mon enfant (Chrystine Brouillet)
El 2001 vaig viatjar per primer cop al Quebec, territori que per la seva particularitat nacional i lingüística m'havia interessat conèixer des de sempre. Una vegada allà, vaig carregar a la maleta tota la cultura autòctona que m'hi cabia i un dels llibres que em vaig endur cap a casa va ser C'est pour mieux t'aimer, mon enfant (1996), de Chrystine Brouillet (1958). Aquesta autora, que va iniciar-se en la literatura juvenil, va construir un thriller de caire psicològic molt ben portat i que s'endinsa en el fangós terreny dels abusos a menors. Com molts altres escriptors del gènere, va crear el seu "poli", en aquest cas una dona, la inspectora Maud Graham, que ha protagonitzat fins ara una vintena de novel·les.
>Coule la Seine (Fred Vargas)
Aquest és el pseudònim de la novel·lista i arqueòloga parisenca Frédérique Audoin-Rouzeau (1957), autora d'una quinzena de polars, la major part protagonitzats Jean-Baptiste Adamsberg, un comissari intuïtiu, sensible i sense mètode, però molt efectiu. Qui vulgui fer-se una idea de l'univers que Vargas és capaç de crear pot fer drecera, com jo, i llegir-se el recull Coule la Seine (2002), que conté tres investigacions de l'esmentat policia i el seu equip, totes elles amb el riu parisenc com a leitmotiv. Us semblaran més breus del que són, i això és bo.
>Maîtres du jeu (Karine Giébel)
Una altra exitosa i premiada autora de polar, Karine Giébel (1971), que a més de novel·les, també conrea el gènere en la seva variant breu. Al recull Maîtres du jeu (2013) en trobareu dues de magnífiques -especialment la primera, "Post mortem". Intriga inquietant, bona construcció de personatges i finals sorprenents són els elements que destaquen en aquests dos relats, que conviden a descobrir la resta de la seva producció literària.
>Code 93 (Olivier Norek)
Maig de 2018, Salon du Livre du Grand Narbonne. Passejo encuriosit entre els estands, la majoria d'editorials locals, i en alguns dels quals s'han format cues raonables de caçadors de signatures. Després de comprovar els gèneres literaris dels autors més sol·licitats, venço la meva timidesa i em disposo a esperar tanda perquè Olivier Norek (1975) em recomani i em dediqui un dels seus polars. Sorprès que m'hagi desplaçat des de Barcelona, aquest tolosà que ha estat policia a la regió parisenca abans que escriptor d'èxit, m'aconsella molt amablement la seva primera novel·la, Code 93 (2013), que em dedica amb les paraules «Pour Enric. Criminellement votre».
Anècdota a banda, el thriller social que edifica aquest autor compleix amb totes les expectatives del gènere, alhora que hi aporta la humanitat d'un protagonista, el capità Victor Coste, que no podem evitar considerar com un alter ego de Norek, i una sensació de veracitat que és molt d'agrair. Un page-turner que convida a seguir la trajectòria d'un dels autors del gènere més ben considerats del moment.
Polar descentralitzat
Per acabar, us deixo tres títols criminals creats i editats des de la "perifèria" de l'Hexàgon, concretament des de la Catalunya del Nord i la Bretanya. Potser no hi trobareu cap obra mestra, però sí algunes sorpreses que val la pena tenir en compte ni que sigui per l'amor que transmeten envers la seva terra d'origen.
>Perpinyhard (Emili Xatard)
Celebro la utilització de la nostra llengua en aquests cinc bons relats breus i negres, ambientats tots a la capital del Rosselló, ciutat on malauradament el crim no és només ficció. Que no us despisti el nom de l'autor perquè Emili Xatard és el pseudònim d'un col·lectiu format pels principals escriptors d'expressió catalana del territori: Aleix Renyé, Miquel Sargatal, Joan-Lluís Lluís, Joan-Daniel Bezsonoff i Gerard Jacquet. Al darrere d'aquest recull, publicat el 1995, hi ha la perpinyanesa Editions Trabucaire, que tot i tenir un catàleg majoritàriament en francès, també dona l'oportunitat a obres escrites en català i occità.
>Un festival meurtrier (Gabriel Vinet)
Si heu visitat la Bretanya i us heu enamorat dels seus paisatges, us agradarà llegir aquest polar ambientat al Festival Interceltique de Lorient, on un comissari desbordat ha de resoldre un seguit de crims comesos amb tècniques diverses. Publicada just l'any de la desaparició del seu autor, Gabriel Vinet (1922-1999) va ser un home vinculat a la indústria de la distribució cinematogràfica i autor negre no professional, capaç de crear en 8 novel·les un heroi convincent -l'inspector Thobie- i un retrat personal de la seva nació. Malauradament, l'editorial bretona Liv'éditions, que donava sortida a aquest i altres escriptors locals, va cessar la seva activitat a finals de 2020, però sempre ens quedaran les llibreries de vell, físiques o virtuals per accedir a aquests polars entranyables que fan del territori un protagonista més.
>Noir Roussillon (Col·lectiu)
15 autors per a 15 relats breus i criminals, creats i ambientats de nou a la Catalunya del Nord... però en francès. Publicat el 2007 per l'editorial de Perpinyà Mare Nostrum dins de la seva col·lecció Polars Catalans, aquest recull té un interès i qualitat variables, però el conjunt és prou interessant tant a nivell d'intriga com literari, i us donarà una imatge insòlita d'aquell territori com a escenari policíac. Per als aficionats al gènere, una bona notícia: la col·lecció conté una vintena de novel·les publicades, i alguna és en català. Si aneu a la magnífica Librairie Torcatis, els trobareu tots.
Maig de 2021.