¿Com pot ser que André Cayatte sigui pràcticament un desconegut per als amants del cinema clàssic francès tant al seu propi país com a fora? Aquest director i guionista va ser "proscrit" als anys 50 pels crítics de Cahiers du Cinéma, que després havien de fundar la Nouvelle Vague, acusat de fer "cinema de tesi" i de ser més un advocat que no pas un cineasta, ridiculitzant-lo per la seva formació com a jurista, per utilitzar el recurs del judici en diverses pel·lícules i per no tenir -sempre segons la crítica del moment- un estil prou personal. Els anys han passat, la Nouvelle Vague ja no és avantguarda i el cine que es feia abans d'aquest moviment mereix ser revisat o fins i tot descobert.
Va ser pel Festival Lumière 2019 que vaig saber de l'existència d'André Cayatte i, aprofitant les dates de la meva estada a Lió per assistir al lliurament del premi d'aquell any, vaig triar dues de les pel·lícules que n'integraven la retrospectiva: Avant le déluge i Piège pour Cendrillon. Només puc dir que en vaig sortir encantat, sorprès i empipat per no haver-lo descobert abans, prometent-me aprofundir en la seva filmografia. Un any i mig després, crec haver acomplert el propòsit i conèixer suficientment l'obra de Cayatte com per recomanar-lo a qualsevol cinèfil, francòfil o no, interessat en temes polèmics, incòmodes, valents i humans.
En el moment d'escriure aquest article he vist 16 pel·lícules d'aquest realitzador i guionista, que repasso cronològicament per compartir la molt bona impressió que majoritàriament m'ha deixat la seva obra:
El paradís de les dames (1943)
Aquesta segona adaptació a la pantalla de la novel·la homònima d'Émile Zola és una producció dels estudis alemanys Continental, realitzada sota l'ocupació nazi. André Cayatte, com altres cineastes francesos, van ser "purgat" políticament en acabar la guerra per haver treballat per aquesta companyia, però la qualitat d'alguns films que va produir és incontestable i avui objecte de culte. No és el cas d'aquest, el qual vaig trobar tan sols correcte quan el vaig veure fa més de 25 anys a la mediateca de l'Institut Francès de Barcelona. Es el primer èxit de públic de Cayatte i una obra atípica en la seva filmografia.
Les Amants de Vérone (1949)
A Itàlia, durant el rodatge d'una adaptació de Romeu i Julieta, un humil vidrier, que fa ocasionalment d'extra, i una actriu, filla d'un magistrat ex-feixista, s'enamoren bojament i viuen una història paral·lela a la de la mítica tragèdia de Shakespeare. Film d'amor impossible fascinant i proper a l'univers del realisme poètic de Marcel Carné, sens dubte a causa de la presència de Jacques Prévert com a coguionista, amb una intel·ligent dosi de crítica social i política per la desmemòria cap al passat recent. Si aquest és el primer film de Cayatte que veieu, en voldreu més.
Justícia feta (1950)
Un grup de ciutadans de diferents condicions socials i geogràfiques són convocats per deliberar en un judici per homicidi. O millor dit, per eutanàsia. Pel·lícula polèmica i avançada al seu temps, comença com un documental didàctic sobre el deures dels membres d'un tribunal i evoluciona cap al retrat dels comportaments humans i els seus prejudicis davant la qüestió de la mort assistida. Gran guió de Charles Spaak, amb qui Cayatte va rodar diversos films. A partir d'aquest, que a estones recorda la magistral Dotze homes sense pietat, realitzada set anys després, es va guanyar l'etiqueta d'advocat/realitzador. Formidable!
Un jove marginat que havia matat nazis per a la Resistència continua acabant amb la vida aliena després de la guerra, sense importar-li els motius. Condemnat, espera l'execució amb tres altres presoners al corredor de la mort, situació que permet construir un film sobre el significat de matar -quan està acceptat i quan no- i un al·legat contra la pena de mort. Cayatte repeteix amb èxit la fórmula del film anterior: guió brillant de Charles Spaak, repartiment coral i tema polèmic en la societat del moment, i potser encara avui. Una pel·lícula molt interessant que, com l'anterior, no deixa indiferent i convida a la reflexió.
Avant le déluge (1954)
Empesos per l'amenaça d'un nou conflicte mundial, cinc joves idealistes i inconscients decideixen fugir de França i per aconseguir-ho entren en una espiral de violència de tràgiques conseqüències. En aquesta nova col·laboració, Cayatte i Spaak tracten, evidentment, el context amenaçador de la Guerra freda, però també qüestionen quin món deixa la generació adulta a la que l'ha de succeir, denuncien l'antisemitisme latent, i ridiculitzen la incapacitat de "les esquerres" per posar-se d'acord en com fer progressar la societat. Temes ambiciosos i candents, certament, però tractats amb elegància i solvència interpretativa a partir d'un judici i diversos flashbacks. Del millor que he vist d'aquest realitzador.
Le Dossier noir (1955)
Un jove jutge d'instrucció descobreix un informe del seu predecessor que apunta el cacic local com a instigador de diversos delictes, inclòs l'homicidi, però... Aquesta va ser la quarta col·laboració entre Cayatte i Spaak, que van aixecar un film a mig camí del thriller, el drama judicial i el costumisme per qüestionar la moral provinciana, l'afany encegat per fer justícia i les falles de les institucions que l'han d'impartir. Lleugerament inferior als tres títols anteriors, tot i així és un film potent i que convida a qüestionar-se aspectes de la condició humana.
Œil pour œil (1957)
Potser com a resposta als seus detractors, Cayatte es va allunyar del drama judicial en aquest film que és molt més que la crònica d'una venjança, com semblaria pel seu títol. Pel·lícula angoixant, asfixiant i malsana, rodada en color al desert d'una Andalusia que simula ser el Líban i amb un repartiment internacional (l'alemany Curd Jürgens i l'italià Folco Lulli), la trama ens demana si el deure d'un metge acaba amb la seva jornada laboral i si se'l pot responsabilitzar moralment d'una mort "fora d'horari". Força recomanable, encara que l'edició comercialitzada per Gaumont no estigui restaurada ni respecti la VistaVision original.
Le Miroir à deux faces (1958)
Un conco es casa per anunci amb una dona tan poc agraciada físicament com ell. Aquest pervers equilibri "entre lletjos" es trenca quan un metge convenç la muller per fer-se una intervenció estètica que ho canviarà tot en la percepció del marit. El còmic Bourvil sorprèn amb un molt bon paper dramàtic al costat de la mítica Michèle Morgan en aquest film on Cayatte va fer un retrat esmolat del masclisme, la gelosia i la violència de gènere, molt abans que aquests conceptes existissin. Gran pel·lícula a reivindicar.
Le Passage du Rhin (1960)
1940. Dos homes són mobilitzats davant la invasió nazi de França i ràpidament fets presoners. L'un és un periodista compromès amb la causa, l'altre, un forner empès per les circumstàncies; l'un decideix evadir-se per lluitar pels seus ideals, l'altre es queda perquè els seus principis són la gent, independentment de quin cantó de la frontera els ha tocat viure. Qui traeix què? Film antibel·licista irregular però que planteja profunds interrogants sobre les relacions francoalemanyes i que va mostrar, un cop més, que Charles Aznavour no només era bo en el terreny musical.
Le glaive et la balance (1962)
André Cayatte va tornar a col·laborar amb Charles Spaak per narrar la història del segrest i assassinat d'un infant, delictes dels quals són acusats tres homes que neguen conèixer-se. Segons les investigacions policials, un d'ells sembla ser innocent, però, quin dels tres? Correcte film de suspens judicial, amb un bon retrat de personatges i final sorprenent que, com és habitual en aquest realitzador, projecta moltes ombres sobre els conceptes d'innocència i culpabilitat, i la línia que les separa.
Piège pour Cendrillon (1965)
Una noia amnèsica a causa d'un incendi intenta reconstruir un passat amb moltes més incògnites de les que es podria esperar. Aquest és el punt de partida d'un film a mig camí entre Les Diabòliques i Vertigen, adaptació d'una novel·la d'èxit del competent Sébastien Japrisot, que curiosament es va traduir al català en el seu moment. Tot i ser un producte atípic per a Cayatte -quin film n'haurien fet Henri-Georges Clouzot o Claude Chabrol?- va saber-se moure amb destresa dins dels esquemes del cinema de suspens psicològic i el resultat convenç.
Les risques du métier (1967)
Una adolescent acusa el seu professor d'intent de violació i, irremissiblement, la mirada dels veïns i amics de l'ensenyant canvia. El que abans era vist com actes innocents, ara és interpretat amb una altra clau, sense cap prova més que la paraula de la jove. Amb punts de contacte amb la molt posterior La caça, és un dels primers films que s'atreveix a tractar obertament el tabú de la pedofília i qüestionar el sentit real de la presumpció d'innocència. En algun moment, recorda els films de Claude Chabrol de la mateixa època, com els magnífics Que la bête meure i Le boucher. En aquest, Cayatte va donar l'oportunitat a Jacques Brel de demostrar un gran talent interpretatiu en el seu debut a la pantalla. Molt recomanable.
Mourir d’aimer (1971)
Als anys 70, André Cayatte va rodar diverses pel·lícules amb l'actriu Annie Girardot. La primera i millor va ser aquesta tragèdia, basada en una història real que va commocionar França, que narra la condemna i posterior suïcidi d'una professora de 30 anys que mantenia una relació amorosa amb un alumne de 17. Com en altres ocasions, el realitzador va optar per tractar un tema polèmic i avançat al seu temps. Anècdota: aquest succés va inspirar prèviament una cançó a Charles Aznavour, exactament amb el mateix títol. No espereu, per tant, escoltar-la ni als crèdits ni en cap seqüència d'aquest bon film, potser el millor de la darrera etapa de Cayatte.
Verdict (1974)
Fluix drama judicial al voltant del principi del dubte raonable que només té interès per la parella protagonista, Sophia Loren i Jean Gabin. Es deixa veure, però no comenceu per aquest títol a descobrir la filmografia de Cayatte.
À chacun son enfer (1977)
Cayatte va reprendre el seu pols com a guionista i realitzador amb aquest drama en què una mare s'enfronta al segrest i mort de la seva filla petita, i potser encara a alguna cosa pitjor. Bon ritme, encertada dosificació del suspens i, sobretot, una interpretació excel·lent d'Annie Girardot.
La raison d'état (1978)
Influenciat pel cinema polític italià dels 70, i potser per això va triar Monica Vitti com a protagonista, Cayatte va signar un correcte thriller sobre les clavegueres de l'estat que pateix, però, d'un cert maniqueisme argumental que li resta credibilitat.
Després d'aquest film, André Cayatte encara col·laboraria un cop més amb Annie Girardot a L'amour en question, que malauradament no he vist, per acabar la seva carrera dirigint alguns capítols de la introbable sèrie de televisió Les dossiers de l'écran. Em quedo amb el record de les seves millors creacions, les de la dècada dels 50, i confio que algun dia la Filmoteca de Catalunya farà justícia a André Cayatte. Molts cinèfils ho agrairíem.
Maig de 2021.