Ganes de cultura

Ho confesso: he vist Raphael en concert al Festival de Cap Roig i -com diria Katy Perry- and I liked it . ¿Què m'ha portat a pagar per veure un personatge tan allunyat dels meus gustos musicals i que sempre m'ha provocat una certa hilaritat? Miro d'explicar-ho en les següents línies on, a més, també desvetllo altres guilty pleasures de calibre similar. Quan un cantant eternitza la seva carrera durant sis decennis, pots pensar que o bé necessàriament té algun mèrit artístic o bé ha esdevingut una caricatura de si mateix. En el cas de Raphael es compleixen totes dues premisses i això li fa guanyar el meu respecte més sincer.  L'interès que professo pel repertori musical d'aquest intèrpret hi cap sobradament en un recopilatori de grans èxits i mai he ocultat que m'agraden força algunes cançons dels seus primers anys, quan conreava un pop melòdic pseudo ie-ie, equivalent al que feien contemporàniament Salvatore Adamo, Johnny Halliday, Françoise Hardy, Sylvie Vartan ...

M'agradaria que el títol d'aquest article contingués implícit el triomf del bo contra el dolent, però estic segur que encara no serà així. Conscient que la normalitat cultural ara per ara només pot acontentar-se amb una victòria pírrica, m'he escapat a Avinyó amb la urgència del qui assisteix al fenomen efímer d'un eclipsi per carregar-hi les meves bateries teatrals amb cinc espectacles més que recomanables. Tret dels rostres coberts durant les funcions, però no a la cua d'entrada als teatres, res evidencia que des del 2019 Avinyó ha estat òrfena dels seus emblemàtics festivals. Potser perquè sóc forà i vinc d'un territori amb una situació sanitària pitjor, m'ultraprotegeixo, i si anar emmascarat és el preu per gaudir de la cultura en viu, el pago sense exigir-ne cap descompte. Com en altres ocasions, m'inclino pel Festival OFF Avignon i començo amb De profundis , una adaptació en forma de monòleg de la cèlebre carta amb què Oscar Wilde va passar compte...

A l'estiu de 2020 només es parlava de "nova normalitat"; al 2021, l'expressió del moment és "passaport Covid", encara que seria més apropiat batejar el període actual com "nova treva de restriccions". El màrqueting sempre busca la imprecisió i el positivisme, però no per això deixo d'aprofitar la clau en forma de certificat vaccinal que ha obert la porta, per un temps indeterminat, a una certa mobilitat europea. Deixo passar Sant Joan i aterro a París: el seu teatre, les seves exposicions i les seves llibreries m'esperaven, ens trobàvem a faltar mútuament.  Costa d'imaginar, en entrar al petit Théâtre de Belleville, on em disposo a veure Point cardinal (adaptació escènica de la novel·la homònima de Léonor de Récondo), que tots els escenaris de França hagin estat tancats durant sis mesos: la il·lusió del públic, l'amabilitat del personal de l'establiment, la professionalitat de l'equip artístic i tècnic... tot segueix intacte...