Ho confesso: he vist Raphael en concert al Festival de Cap Roig i -com diria Katy Perry-
and I liked it. ¿Què m'ha portat a pagar per veure un personatge tan allunyat dels meus gustos musicals i que sempre m'ha provocat una certa hilaritat? Miro d'explicar-ho en les següents línies on, a més, també desvetllo altres
guilty pleasures de calibre similar.
Quan un cantant eternitza la seva carrera durant sis decennis, pots pensar que o bé necessàriament té algun mèrit artístic o bé ha esdevingut una caricatura de si mateix. En el cas de Raphael es compleixen totes dues premisses i això li fa guanyar el meu respecte més sincer.
L'interès que professo pel repertori musical d'aquest intèrpret hi cap sobradament en un recopilatori de grans èxits i mai he ocultat que m'agraden força algunes cançons dels seus primers anys, quan conreava un pop melòdic pseudo ie-ie, equivalent al que feien contemporàniament Salvatore Adamo, Johnny Halliday, Françoise Hardy, Sylvie Vartan o Gianni Morandi. La seva carrera posterior m'indifereix, tot i que en salvo alguns temes per la intensitat de la interpretació. Perquè el que ha fet que Raphael sigui Raphael no són les cançons sinó la manera de cantar-les, una interpretació afectada, desmesurada i melodramàtica que, fins que ell va irrompre al panorama musical espanyol, era patrimoni de dives folklòriques. No és casual, doncs, que un dels seus hits més rotunds sigui "Como yo te amo", una cançó que va compartir amb Rocío Jurado i amb qui va protagonitzar més d'un escabellat duo davant les càmeres de televisió.
El cantant andalús mai ha tingut por al ridícul. No el preocupava ser titllat d'amanerat durant els darrers anys del franquisme i li importa encara menys ser ara considerat una vella glòria. La distància que sap prendre amb el personatge que ha creat i alimentat durant 60 anys ja la va deixar ben clara quan es va prestar a autoparodiar-se al film
Mi gran noche, d'Àlex de la Iglesia. Als seus 78 anys, amb una veu encara prou digna de la seva llegenda, conserva un públic fidel entre el qual ens colem alguns tafaners que cerquem el fenomen més enllà de la música.
Una vegada s'ha admès el primer plaer culpable -tot i que en aquest blog en trobareu d'altres poc o molt dissimulats- ja no hi ha motiu per aturar-se. Aquí us en deixo quatre mes:
Céline Dion
Possiblement es pugui dividir el mon entre defensors i detractors d'aquesta quebequesa universal. Jo em situo al mig, perquè considero que hi ha dues Céline Dion, la que canta en anglès i la que ho fa en francès. La primera pràcticament no m'interessa, la trobo anodina com tantes altres cantants comercials de l'extens panorama pop anglosaxó. En canvi, els seus discos en francès m'encanten, sobretot aquells en què col·labora amb el compositor i també cantant Jean-Jacques Goldman. El meu preferit -i amb el qual la vaig descobrir- és D'eux (1995), però també formen part de la meva discoteca Des mots qui sonnent (1992), S'il suffisait d'aimer (1998), Une fille et quatre types (2003) i D'elles (2007).
Lletres més adultes, menys floritura vocal i una connexió directa amb la chanson francesa, són les característiques dels àlbums que Dion ha tret al mercat en la seva llengua materna. L'aniria a veure en directe? I tant, però no a Las Vegas. Mentre no torni a produir-se a l'Europa francòfona em quedo amb els enregistraments À l'Olympia (1994) i Live à Paris (1996).
Torrente
Fins i tot qui detesti aquest personatge ha de reconèixer l'instint comercial de Santiago Segura i la seva habilitat per retratar un tipus espanyolista, sexista, racista, estúpid i corrupte, a qui un excés de testosterona impedeix veure la seva condició de perdedor nat.
Agafant a parts iguals el cinema esperpèntic de Luis García Berlanga i la comèdia popular i barroera de Mariano Ozores, Santiago Segura va arriscar-se amb
Torrente, el brazo tonto de la ley (1998) i va crear contra pronòstic un fenomen que, fins ara, ha tingut 4 seqüeles que no m'avergonyeixo de posar per escrit que he vist i amb les quals m'ho he passat d'allò més bé. La frescor i mala bava de la primera s'ha anat perdent en les successives entregues, on el personatge esdevé una mena d'inspector Clouseau en versió
cañí, un sapastre que acaba sent l'heroi de la pel·lícula sense saber com.
La saga Torrente és una gran broma que fa més de vint anys que dura. La glòria aconseguida al final de cada pel·lícula li dura ben poc i, com a bon looser, a la següent entrega torna a estar encara més ensorrat, més gras, més brut i més impresentable. Tots els que considerem escòria humana les persones com ell hem rigut a gust amb les seves desventures. Poc podíem imaginar, però, que si José Luis Torrente existís tindria el perfil ideològic de molts votants de Vox.
Paulo Coelho
La xarxa és plena d'articles que, de forma més o menys raonada, deixen l'obra de Paulo Coelho com un drap brut. L'humanisme filosòfic i espiritual que impregna les novel·les d'aquest autor brasiler indigna els seus nombrosos detractors, que també l'acusen de ser un narrador mediocre. Això no ha impedit, però, que hagi venut més de 150 milions d'exemplars arreu del món i que s'hagi traduït a més de 80 llengües, inclosa la nostra.
Indiferent a les fílies i fòbies extremes, i al·lèrgic a la recerca sistemàtica d'obres mestres, admeto que he llegit set novel·les de Coelho i que he passat una bona estona amb les històries que proposa, que trobo prou originals, alhora que valoro la seva hàbil forma de narrar-les. Vaig enganxar-me al "fenomen Coelho" gràcies a la traducció francesa de Sur le bord de la rivière Piedra je me suis asise et j'ai pleuré i vaig continuar amb Veronika decide morrer, la meva primera lectura en portuguès. La bruixa de Portobello, El Zahir o Adultério són altres títols dels que conservo un bon record i, per suposat, cap remordiment.
El cine d'humor poca-solta
Acabo amb un calaix de sastre on vull retre homenatge al cinema d'humor gruixut, aquell que apel·la a l'infant escatològic que portem dins, a la broma fàcil i a la incorrecció política. Les sis pel·lícules que enumero a continuació -podria trobar-ne unes quantes més- em van fer riure a cor què vols en el seu moment. No vaig ser l'únic a qui van divertir, ja que han tingut diverses seqüeles. Ignoro com les ha tractat el temps, ja que la majoria he preferit no reveure-les i recordar la despreocupació alliberadora amb què les vaig gaudir:
Airplane! (1980)
Més coneguda pel seu encertat títol espanyol, Aterriza como puedas és la comèdia fundacional del subgènere "paròdies cinematogràfiques" i només per això mereix un respecte.
Austin Powers (1997)
Paròdia grollera però molt efectiva dels films de James Bond, amb un disseny de producció perfecte per recrear el swinging London. Alguns dels seus personatges són ja un mite de la cultura popular.
Borat (2006)
De qui es riu Sacha Baron-Cohen en aquest barroer mockumentary? De tot i de tothom, però sobretot de l'Amèrica blanca, racista, estúpida i ultraconservadora pre-Trump.
Ressaca a Las Vegas (2009)
El que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas, a no ser que ho filmis amb gràcia i creïs un èxit mundial a costa de riure's de la idea que té el mascle arquetípic de la diversió extrema.
There's Something About Mary (1998)
Es possible que la comèdia romàntica sigui grollera i políticament incorrecta? I tant, però només si al darrere hi ha els germans Farelli.
Les visiteurs (1993)
Que a França no només es fa cinema d'autor ho sabem tots els que vam créixer amb les pel·lícules de Louis de Funès. Si a aquest llegat hi afegim una mica de l'estil Monty Python, ja tenim un èxit que va travessar fronteres.
Juliol de 2021.
