A l'estiu de 2020 només es parlava de "nova normalitat"; al 2021, l'expressió del moment és "passaport Covid", encara que seria més apropiat batejar el període actual com "nova treva de restriccions". El màrqueting sempre busca la imprecisió i el positivisme, però no per això deixo d'aprofitar la clau en forma de certificat vaccinal que ha obert la porta, per un temps indeterminat, a una certa mobilitat europea. Deixo passar Sant Joan i aterro a París: el seu teatre, les seves exposicions i les seves llibreries m'esperaven, ens trobàvem a faltar mútuament.
Costa d'imaginar, en entrar al petit Théâtre de Belleville, on em disposo a veure Point cardinal (adaptació escènica de la novel·la homònima de Léonor de Récondo), que tots els escenaris de França hagin estat tancats durant sis mesos: la il·lusió del públic, l'amabilitat del personal de l'establiment, la professionalitat de l'equip artístic i tècnic... tot segueix intacte.
En acabar la peça, aplaudim amb ganes l'actor pel seu magnífic treball en aquest intens monòleg que relata el drama alliberador d'una persona transgènere, i saciats novament de teatre, ens sentim tan alliberats com el personatge.
El mateix ambient de retrobament es respira al Théâtre Le Splendid, on veig l'única obra que em quedava pendent de les que Alexis Michalik ha estrenat fins ara, Le cercle des illusionnistes. Tot el que l'ha fet l'autor jove més representat de França es troba en aquesta meravellosa peça, que ja havia llegit prèviament, però que s'ha de gaudir en un escenari: històries en diferents plans temporals, però que mantenen una relació de causa-efecte, construcció impecable de la dramatúrgia, aposta pel treball coral d'uns actors ideals per als seus rols... un trencaclosques on cada peça encaixa a la perfecció, per retre un emotiu homenatge a les figures de Robert Houdin i Georges Méliès, és a dir, a la màgia i al cinema. Torno a preguntar a qui correspongui: Quan s'estrenarà alguna creació de Michalik a Catalunya?
Però no només els teatrers pateixen síndrome d'abstinència, com ho demostra la bona acollida de públic de dues exposicions que són un must-see absolut: Henri Cartier-Bresson - Revoir Paris (Musée Carnavalet) i Uderzo: Comme une potion magique (Musée Maillol).
Del gran fotògraf, poc es pot afegir que no sigui reconèixer de nou el seu compromís social i la seva contribució en l'imaginari popular de la capital francesa; del dibuixant, en canvi, sorprèn descobrir que va ser molt més que el pare d'Astèrix i que el seu art el situa com un dels millors il·lustradors del segle XX. Comprar-ne el catàleg té uns efectes equivalents als de la poció màgica de Panoràmix, almenys en la moral
Els llibreters francesos no ha estat tan perjudicats pel tancament sanitari, però romàntic com soc, tot allò que pugui remenar i comprar en persona no ho faré mitjançant cap plataforma. Si busqueu còmics, en alguns dels excel·lents establiments especialitzats en el novè art, podeu trobar joies com Lino Ventura et l'oeil de verre, d'Arnaud Le Gouëfflec i Stéphane Oiry.
Aquest homenatge en forma de biocòmic a una de les presències més sòlides del polar cinematogràfic és part d'una interessant col·lecció de l'editorial Glénat, dedicada a figures del cinema com François Truffaut, Alfred Hitchcock, Sergio Leone o Jane Mansfield. Me'ls emportaria tots, però em modero quan recordo el certificat vaccinal que duc al mòbil, aquest salconduit del segle XXI en el qual vull confiar cegament per tornar ben aviat a creuar fronteres i fer que els nous vells costums deixin de ser nous.
Juliol de 2021.