M'agradaria que el títol d'aquest article contingués implícit el triomf del bo contra el dolent, però estic segur que encara no serà així. Conscient que la normalitat cultural ara per ara només pot acontentar-se amb una victòria pírrica, m'he escapat a Avinyó amb la urgència del qui assisteix al fenomen efímer d'un eclipsi per carregar-hi les meves bateries teatrals amb cinc espectacles més que recomanables.
Tret dels rostres coberts durant les funcions, però no a la cua d'entrada als teatres, res evidencia que des del 2019 Avinyó ha estat òrfena dels seus emblemàtics festivals. Potser perquè sóc forà i vinc d'un territori amb una situació sanitària pitjor, m'ultraprotegeixo, i si anar emmascarat és el preu per gaudir de la cultura en viu, el pago sense exigir-ne cap descompte.
Com en altres ocasions, m'inclino pel Festival OFF Avignon i començo amb De profundis, una adaptació en forma de monòleg de la cèlebre carta amb què Oscar Wilde va passar comptes amb l'examant que li va donar l'esquena i la societat victoriana que va condemnar la seva homosexualitat. El text, esmolat, agre i lúcid, és un regal per a tot bon actor, com ho demostra ser Josselin Girard, que manté el públic embadalit durant els 70 minuts que dura la funció. Només de pensar que aquest intèrpret actua en dues obres més durant el festival -Caligula, d'Albert Camus, i La leçon, d'Eugène Ionesco- em quedo sense paraules i no puc deixar d'aplaudir-lo.
Continuo l'intensiu teatral amb Coupables, una peça de Jean-Paul Lilienfeld, de qui dos anys enrere vaig gaudir la magnífica La journée de la jupe, i que en aquesta ocasió proposa un duel d'actrius al voltant de la violència masclista. Malgrat el saber fer de les protagonistes -l'una interpreta una policia "cremada" i l'altra, l'assassina confessa d'un marit maltractador- el to de comèdia dramàtica no sempre acaba d'encaixar a la perfecció, encara que l'espectacle fa passar un bon moment i convida a reflexionar sobre els límits de les lleis i la justícia.
Incansable, i fidel a la meva fascinació per les adaptacions de pel·lícules a l'escenari, assisteixo a l'excel·lent posada en escena de Parfum de femme. Potser us soni l'argument d'un militar cec, intractable i faldiller que arrossega un jove soldat en un viatge que ha d'acabar amb un suïcidi anunciat, tot a ritme de tango. Efectivament, el protagonista d'aquesta història ha tingut a la pantalla els rostres d'Al Pacino -Scent of a Woman- i, anteriorment, de Vittorio Gassman -Profumo di donna-, però he d'afirmar que la interpretació de l'actor Jean-Marc Catella és de les millors que he gaudit enguany. Un espectacle d'una gran categoria artística.
Mai desaprofito l'oportunitat de veure a l'escenari un text de Eric-Emmanuel Schmitt i Le visiteur el tenia pendent. Com és habitual en aquest apreciat autor, l'enginy i l'humanisme van de la mà en aquesta història que presenta un Sigmund Freud al final de la seva vida que, a punt de fugir del nazisme que ha ocupat Àustria, rep la inesperada visita d'un personatge que podria ser Déu o un deliri de senectut. ¿El creador de l'univers psicoanalitzat o el psiquiatre ateu confrontat a la por a la mort? Qui sap, però aquesta peça està molt ben escrita, interpretada i posada en escena. Es notava, a més, que el públic esperava amb ganes reveure una proposta que va ser un dels primers èxits d'Schmitt com a dramaturg.
I per acabar aquesta operació llampec a Avinyó, m'atreveixo amb Soie, l'adaptació de la novel·la breu que va donar fama mundial a Alessandro Baricco, Seta. La posada en escena, minimalista i arriscada, se sustenta en la força de dos actors i una actriu que, alternativament, expliquen al públic els viatges de l'emprenedor Hervé Joncour al Japó del segle XIX per cercar-hi cucs amb què fabricar seda natural. Qui hagi llegit la novel·la sap que el que realment troba a Orient i l'hi fa tornar repetidament és una sensualitat amatòria que ignorava, i que el final del relat desvetlla un secret que deixa el cor glaçat i llàgrimes als ulls. Baricco va escriure un gran text, però l'aposta d'adaptar-lo fidelment, sense alterar-ne la forma narrativa, a estones el fa tediós; soc del parer que una reescriptura en clau dramàtica l'hi hauria escaigut molt més, encara que el tour de force dels intèrprets mereix els llargs aplaudiments que van rebre.
A 15 dies de la fi del desconfinament, el president de la República francesa ha ordenat fer passos enrere en la llibertat que, malauradament, no seran els últims. L'Off d'Avinyó i el teatre en general, a dia d'avui, n'han sortit indemnes, però ben aviat caldrà afegir un certificat vaccinal al ticket d'entrada als espectacles. I ho acceptarem perquè, un cop dins, el teatre ens faci oblidar el que passa fora.
Juliol de 2021.