Ganes de cultura

Com es sobreviu emocionalment, com a persona i com a societat, a un atemptat terrorista? Impossible de respondre aquesta qüestió si no és plantejant-se noves i infinites hipòtesis sobre la naturalesa humana. Per això, les conseqüències del terror islamista que s'ha instal·lat a occident en els darrers decennis són tan inspiradores d'històries de ficció, ja sigui en forma de pel·lícula, novel·la o, fins i tot, teatre. Amb París i Barcelona com a escenaris, faig un repàs de ficcions amb rerefons real que es pregunten, com cantava Timmy Thomas -i anys més tard versionaria Sade- " Why can't we live together? ". Començo pel cinema, tot  just després d'haver vist l'honest i poc valorat film  Revoir Paris (Alice Winocour, 2022), on l'espectador no pot evitar preguntar-se si és una sort o una condemna haver sortit físicament il·lès d'un atemptat com els que van colpir la capital francesa el novembre de 2015. Sentiment de culpabilitat per haver sobreviscut...

No vull girar el full del 2022, un any del que surto més orfe de pare i d'amic, sense fer-hi una mirada positiva. Com que per a mi ser positiu equival a fixar-me en la cultura, i sobretot en el cinema, em ve de gust celebrar que enguany un bon grapat de les meves pel·lícules preferides han complert sis dècades.   D'aquesta gran collita cinematogràfica que va ser l'anyada del 62, trio 25 pel·lícules. Algunes les he revist fa ben poc; d'altres conservo imatges inesborrables a la memòria i al cor. Soc conscient que han envellit, o dit d'una altra manera, són reflex del moment històric en què es van rodar. N'hi ha, doncs, que evoquen un mon que mai més tornarà, mentre que d'altres n'anticipen un que encara havia d'arribar. Però, que potser no és aquesta la grandesa de la creativitat humana? Nous drames, noves sensibilitats ¿Va ser la recerca de noves temàtiques per recuperar públic o bé un relleu generacional de guionistes i realitzadors el que va eixamp...

Fins i tot als estats més centralistes se'ls escapa la diversitat cultural per les costures de la uniformitat. A Itàlia, això passa sobretot a la Campània i altres zones del sud, i a França, especialment a la Provença, dos territoris amb llengua pròpia i una tradició literària, oral i escrita, que ha arribat com ha pogut fins als nostres dies. Malauradament, la llengua és el llençol que primer es perd en aquesta bugada feta a l'ombra de la persecució i la diglòssia, però això no ha impedit l'existència d'una producció singularitzada, excèntrica respecte de la metròpoli i de prou qualitat com per ser apreciada amb condescendència pel seu "color local". I per a colors, els del mar i l'espígol que impregnen l'obra de Marcel Pagnol . Pagnol va ser un creador polièdric i fora de norma: enyorat de la seva Provença natal, aquest mestre de formació i escriptor vocacional va descobrir a París que no hi ha res més universal que ser local i així va esdevenir el d...