No vull girar el full del 2022, un any del que surto més orfe de pare i d'amic, sense fer-hi una mirada positiva. Com que per a mi ser positiu equival a fixar-me en la cultura, i sobretot en el cinema, em ve de gust celebrar que enguany un bon grapat de les meves pel·lícules preferides han complert sis dècades.
D'aquesta gran collita cinematogràfica que va ser l'anyada del 62, trio 25 pel·lícules. Algunes les he revist fa ben poc; d'altres conservo imatges inesborrables a la memòria i al cor. Soc conscient que han envellit, o dit d'una altra manera, són reflex del moment històric en què es van rodar. N'hi ha, doncs, que evoquen un mon que mai més tornarà, mentre que d'altres n'anticipen un que encara havia d'arribar. Però, que potser no és aquesta la grandesa de la creativitat humana?
Nous drames, noves sensibilitats
¿Va ser la recerca de noves temàtiques per recuperar públic o bé un relleu generacional de guionistes i realitzadors el que va eixamplar els límits del drama en el cinema comercial nord-americà? Segurament, els dos factors en son responsables, però és ben cert que temàtiques abans considerades tabú van arribar a la pantalla gran de la mà de nous directors, alguns formats a la televisió, i això és signe d'un canvi de sensibilitat creativa. Històries més complexes i riques en matisos, sovint extretes del teatre i la novel·la, van donar títols inoblidables en aquell 1962:
- Dies de vi i roses / Days of Wine and Roses - Blake Edwards, sinònim de comèdia, també va realitzar bons drames, entre els quals destaca aquest sobre l'alcoholisme, amb uns immillorables Jack Lemmon i Lee Remick. Convé saber, però, que el film és en realitat el remake d'un telefilm del 1958, dirigit per... John Frankenheimer. Que interessant seria poder comparar les dues versions!
- L’home d’Alcatraz / Birdman of Alcatraz - Un film de quasi 150 minuts sobre un condemnat a cadena perpètua per assassinat, que es redimeix humanament gràcies a l'estudi dels ocells, era impensable uns anys enrere. Frankenheimer va sortir molt ben parat d'aquest projecte heretat que, a més, va permetre a Burt Lancaster fer una interpretació magistral.
- El missatger de la por / The Manchurian Candidate - Aquest thriller polític és del millor de la filmografia de Frankenheimer: bon retrat de la Guerra freda i la paranoia que destil·lava, excel·lent ús de les tècniques narratives de la televisió i grans interpretacions de Frank Sinatra, Lawrence Harvey i Janet Leigh: la consolidació d'un realitzador.
- Matar un rossinyol / To Kill a Mockingbird - Bona adaptació a la pantalla de la novel·la de Harper Lee, que va confirmar la vàlua d'un altre realitzador format a la televisió, Robert Mulligan. Gregory Peck va brodar el paper d'advocat antiracista en aquest drama que s'atreveix a denunciar algunes xacres de l'Amèrica profunda.
- Dolç ocell de joventut / Sweet Bird of Youth - Els textos de Tennessee Williams ja havien donat molt bones versions cinematogràfiques durant la dècada dels 50. Dos repetidors, Richard Brooks rere la càmera i Paul Newman al davant, van tornar a fer diana amb aquesta història que té tots els ingredients habituals del dramaturg: tensió sexual, abusos de poder, ideals traïts, por a l'envelliment... Res més que la vida.
- Lolita - El més autor de tots els realitzadors nord-americans sorgits als anys 50, Stanley Kubrick, va signar un film icònic que va saber traslladar a la pantalla una trama tan malaltissa com la de la novel·la de Vladimir Nabokov amb l'inestimable ajut de dos actors majúsculs com eren James Mason i Peter Sellers.
- Tempestat sobre Washington / Advise & Consent - El veterà director d'origen austrohongarès Otto Preminger va fer un molt bon treball amb aquesta intriga política que no seria el mateix sense les excel·lents interpretacions de Henry Fonda i Charles Laughton.
- Freud - Tot i no estar considerada com una de les millors obres de John Huston, aquesta aproximació al pare de la psicoanàlisi té prou mèrits artístics per formar part de la meva tria personal. Montgomery Clift, malgrat estar en les seves hores més baixes, continuava sent un actor immens.
- Lawrence d'Aràbia / Lawrence of Arabia - El britànic David Lean va aconseguir combinar perfectament l'intimisme amb l'èpica en aquesta adaptació a la pantalla de la vida del militar Thomas Edward Lawrence. Tot el repartiment és meravellós, però aquesta epopeia iniciàtica, i en certa mesura anticolonialista, em va descobrir els inoblidables Peter O'Toole i Omar Sharif, i fer-me associar la immensitat al desert i la música de Maurice Jarre.
Les escorrialles del western clàssic
Repetició i esgotament eren els signes que mostrava el gènere per excel·lència del cinema nord-americà. Tanmateix, pocs anys abans que una alenada d'aire fresc vinguda d'Itàlia el revifés i en reinventés els codis, el western clàssic encara va regalar algunes perles que intencionadament parlaven de la fi d'una època:
- L’home que va matar Liberty Valance / The Man Who Shot Liberty Valance - Reflexió sobre els mites i la realitat -postveritat, en diríem ara- del Far West, dirigida amb sensibilitat pel mestre John Ford i interpretada amb molt encert pels carismàtics John Wayne i James Stewart.
- Duel a les terres altes / Ride the High Country - Obra primerenca de Sam Peckinpah, emotiva i nostàlgica, amb dos vells actors del gènere com Joel McCrea i Randolph Scott, que reforçaven el to elegíac del film.
- La conquesta de l'oest / How the West Was Won - Relat mític de l'Amèrica blanca, històricament fals i conservador, però entranyable per una espectacularitat a la qual van contribuir el Cinerama, l'excel·lent banda sonora i, sobretot, les desenes de grans actors i actrius clàssics que hi van participar, dirigits per tres realitzadors no menys icònics: George Marshall, Henry Hathaway i John Ford.
La por que ve de dins
Psicosi va revolucionar el cinema de terror posant de manifest que no hi ha monstre més temible i ocult que aquell que habita en la ment humana. Dos dels títols que relaciono a continuació en son hereus; el tercer beu lliurement del terror gòtic i de la poètica malaltissa i maleïda d'Edgar Allan Poe:
- Què va ser de Baby Jane? / What Ever Happened to Baby Jane? - La família és un camp adobat per al drama. Però carregant una mica més les tintes es pot arribar a fer creïbles històries d'horror com la d'aquestes dues germanes que no han sabut gestionar ni l'envelliment ni la fi de la celebritat. El realitzador Robert Aldrich va aprofitar brillantment la rivalitat històrica entre Bette Davis i Joan Crawford, sense les quals el film potser no hauria passat a la història.
- Cape Fear - Sota l'ombra de Hitchcock (i del seu compositor de capçalera, Bernard Herrmann), l'artesà J. Lee Thompson va dirigir la seva millor pel·lícula. Oposant Gregory Peck -el bé- a Robert Mitchum -el mal personificat, en la línia del psicòpata que va crear a La nit del caçador- va aconseguir una reeixida atmosfera d'angoixa que té ben poc a envejar al remake de Martin Scorsese.
- Històries de terror / Tales of Terror - Ni la manca de pressupost ni la infidelitat amb els originals literaris han estat mai obstacles perquè m'encantin les adaptacions que va dirigir Roger Corman d'alguns relats de Poe, amb la complicitat del guionista Richard Matheson i l'actor Vincent Price. Aquest film d'episodis, que es mou entre l'humor i l'horror, és un dels meus preferits i reveure'l, una tradició familiar que em comprometo a mantenir.
La Nouvelle vague i més
Al 1962, la Nouvelle vague era ja una realitat consolidada i dos dels seus representants més emblemàtics -François Truffaut i Agnès Varda- van estrenar títols que han esdevingut autèntics clàssics d'aquell corrent cinematogràfic francès, fora del qual, però, també hi havia vida molt creativa:
- Cleo de 5 a 7 / Cléo de 5 à 7 - Una espera de dues hores per als resultats d'unes anàlisis, que poden ser fatídics per a la protagonista, narrada amb imaginació, ironia i barreja de gèneres cinematogràfics, musical inclòs. Varda va saber aprofitar la cinegènia de París i fer-ne un personatge més de la història.
- Jules i Jim / Jules et Jim - Sempre interessat en amors bojos, impossibles i sovint triangulars (uns anys més tard va tornar a adaptar una novel·la de Henri-Pierre Roché de tema similar, Les Deux Anglaises et le Continent), aquest film és del millor de Truffaut i no seria el mateix sense la gran interpretació i carisma de Jeanne Moreau.
- La jetée - Artista total, Chris Marker també va realitzar diversos films, el primer dels quals és aquest muntatge de fotos fixes que explica una poètica història de viatges en el temps a partir d'una imatge del moll d'embarcament de l'aeroport d'Orly. Post-cinema experimental, reeixit i apassionant.
Consciència d'autor i autors inconscients
Els pares de la Nouvelle vague van ser crítics abans que directors de cinema i, sense negar la responsabilitat coral de tot film, van reivindicar la figura del realitzador elevant-la a la categoria d'autor. Potser no tots els directors de les sis pel·lícules que relaciono a continuació es consideraven autors, però sens dubte tenien una personalitat artística singular: Dino Risi, Masaki Kobayashi, Roman Polanski, Luis Buñuel, Orson Welles i Pier Paolo Pasolini:
- L'avançament / Il sorpasso - Poc tinc a afegir al que ja he escrit anteriorment en aquest blog (vegeu Crítica: L'avançament i Tu vuoi fare l'italiano), si no és recordar la contribució determinant de Risi en un gènere tan gloriós i agredolç com l'anomenada commedia all'italiana.
- Harakiri - Kobayashi és un mestre del cinema japonès que espero descobrir el 2023 amb el cicle que la Filmoteca de Catalunya té previst dedicar-li. Si la resta de la seva filmografia té el nervi narratiu i visual d'aquest emblemàtic film de samurais, les perspectives són encoratjadores.
- El ganivet a l’aigua / Nóz w wodzie - El primer llargmetratge de Polanski va transcendir els límits del cinema polonès amb una història de suspens psicològic i malsà, atípica rere el teló d'acer, i contenia ja la llavor dels films que va realitzar posteriorment a occident.
- El ángel exterminador - La penúltima producció mexicana de Buñuel va ser aquesta combinació magistral de suspens i surrealisme, que connectava amb l'esperit del seu primer cinema i anticipava el que va realitzar a França entre entre 1967 i 1977.
- El procés / Le procès - La combinació dels imaginaris de Kafka i Welles va desembocar en aquesta inquietant producció francesa amb vocació internacional, on un excel·lent Anthony Perkins és el millor Joseph K que es pugui imaginar.
- Mamma Roma - El meu film preferit dels que va rodar Pasolini i al qual ja vaig dedicar tot el meu reconeixement al post Crítica: Mamma Roma. Anna Magnani, quina actriu!
Neix una icona pop
Acabo aquest repàs als meus films preferits del 1962 amb el que va ser l'origen d'un fenomen que, amb les actualitzacions pertinents, ha arribat fins a l'actualitat: Agent 007 contra el Dr. No / Dr. No. El mèrit del primer Bond no és tant la qualitat cinematogràfica sinó l'hàbil reconversió d'un personatge arquetípic de la Guerra freda en la quinta essència del cool britànic, una operació que no hauria estat possible sense el gran Sean Connery. Ironies de la vida, per fer-se valer com a artista i persona, l'actor escocès va haver de lluitar contra el personatge que el va catapultar a la fama, com molt bé s'explica a Sean Connery vs James Bond, un documental que, en certa manera, evoca tota una època en què el cinema era encara al centre de l'entreteniment.
Desembre de 2022.