Fins i tot als estats més centralistes se'ls escapa la diversitat cultural per les costures de la uniformitat. A Itàlia, això passa sobretot a la Campània i altres zones del sud, i a França, especialment a la Provença, dos territoris amb llengua pròpia i una tradició literària, oral i escrita, que ha arribat com ha pogut fins als nostres dies. Malauradament, la llengua és el llençol que primer es perd en aquesta bugada feta a l'ombra de la persecució i la diglòssia, però això no ha impedit l'existència d'una producció singularitzada, excèntrica respecte de la metròpoli i de prou qualitat com per ser apreciada amb condescendència pel seu "color local". I per a colors, els del mar i l'espígol que impregnen l'obra de Marcel Pagnol.
Pagnol va ser un creador polièdric i fora de norma: enyorat de la seva Provença natal, aquest mestre de formació i escriptor vocacional va descobrir a París que no hi ha res més universal que ser local i així va esdevenir el dramaturg, cineasta i novel·lista per excel·lència de la França meridional entre els anys 30 i 60 del segle XX. El fenomen de la "trilogia marsellesa" de Marcel Pagnol va esclatar al 1929 amb la peça teatral Marius, un èxit tan gran als escenaris parisencs que va propiciar-ne una adaptació cinematogràfica només dos anys després, produïda per la filial francesa de Paramount Pictures i dirigida per... Alexander Korda.
El 1931 va tornar a triomfar al teatre amb Fanny, seqüela de l'obra anterior que a l'any següent ja tenia versió per a la pantalla, signada en aquesta ocasió per Marc Allégret. Convençut del potencial del cinema, Pagnol va crear la seva pròpia productora a Marsella i va concebre la tercera entrega del seu cèlebre tríptic, César, directament com a guió que dirigiria ell mateix el 1936 i que no adaptaria al teatre fins a 10 anys més tard.
Assistir consecutivament a les dues representacions m'ha transportat com una màquina de l'espai i el temps al Port Vell de Marsella de fa cent anys, al Bar de la Marine, on té lloc la trama de totes dues obres i prenen vida uns personatges creïbles en el seu accent -almenys per a un francòfon d'adopció com jo- però també en l'expressió dels seus desitjos, temors i certeses: les ànsies d'aventura, la por al compromís, l'amor incondicional, el sentit del sacrifici, la conveniència o l'inexorable pes d'una societat masclista, són alguns dels temes que, tintats de costumisme, notes d'humor i saviesa popular, planteja Pagnol amb mà de dramaturg major. L'estira i arronsa entre seny i rauxa dels personatges joves i la determinació desencantada dels madurs estan tan ben construïts i interpretats que encara ens interpel·len, i aquí el mèrit és tot de la companyia Les vagabonds i el seu director Francis Azéma, que es van merèixer sobradament els llargs aplaudiments del públic.
Sens dubte l'aventura com a productor independent allunyat de París va resultar ruïnosa per a Pagnol i aviat va haver de vendre's els estudis que va crear al Château de la Buzine. Es el preu de sortir dels camins traçats? En tot cas, aquest edifici senyorial, on ell mateix va ambientar una novel·la autobiogràfica, és actualment un equipament cultural que opera com una cinemateca sui generis i que dedica un espai permanent a la seva memòria. Per si no n'hi hagués prou, aquesta autoanomenada "casa de les cinematografies mediterrànies" va presentar fa uns mesos una molt completa exposició temporal, "Pagnol raconte Pagnol", tan responsable de les meves ganes d'escriure aquest article com ho són les dues obres teatrals amb què aquest provençal orgullós de ser-ho ha pujat al meu podi d'autors favorits.
Desembre de 2022.