Superar el terror

Com es sobreviu emocionalment, com a persona i com a societat, a un atemptat terrorista? Impossible de respondre aquesta qüestió si no és plantejant-se noves i infinites hipòtesis sobre la naturalesa humana. Per això, les conseqüències del terror islamista que s'ha instal·lat a occident en els darrers decennis són tan inspiradores d'històries de ficció, ja sigui en forma de pel·lícula, novel·la o, fins i tot, teatre. Amb París i Barcelona com a escenaris, faig un repàs de ficcions amb rerefons real que es pregunten, com cantava Timmy Thomas -i anys més tard versionaria Sade- "Why can't we live together?".

Començo pel cinema, tot  just després d'haver vist l'honest i poc valorat film Revoir Paris (Alice Winocour, 2022), on l'espectador no pot evitar preguntar-se si és una sort o una condemna haver sortit físicament il·lès d'un atemptat com els que van colpir la capital francesa el novembre de 2015. Sentiment de culpabilitat per haver sobreviscut, impossibilitat de reprendre la vida i les relacions prèvies, connexió emocional amb altres supervivents... són alguns dels efectes posttraumàtics que experimenta la protagonista -molt ben interpretada per Virginie Efira. La seva necessitat no és saber per què algú va entrar a matar indiscriminadament els clients d'un restaurant sinó trobar la persona desconeguda que va ajudar-la a mantenir la sang freda durant l'atemptat. Dit d'una altra manera: per aquesta dona, sobreviure no té sentit si no és possible tornar a creure en l'ésser humà, i no va pas desencaminada.

Anticipant imminents tragèdies, Made in France (Nicolas Boukhrief, 2015) ja explorava els mecanismes de radicalització islamista de joves francesos d'origen nord-africà, i com fer-los-hi front. Marginalitat social, penúria econòmica i racisme són alguns dels ingredients que posen en entredit l'èxit del model de convivència cultural i religiosa de la República francesa, un fracàs com a societat que massa sovint es manifesta en esclatats d'inusitada violència. Sota la forma de bon thriller periodístic, aquest film és una autèntica perla oculta i a reivindicar absolutament, ja que no es va considerar convenient estrenar-lo als cinemes a causa dels atemptats a Charlie Hebdo el gener de 2015. El pitjor encara havia d'arribar, però això no desmereix l'intent de comprendre'n la llavor.

Segueixo amb tres bones novel·les al voltant del gihadisme. La més recent, tot un èxit de vendes a França, és La décision (Karine Tuil, 2022), que posa el focus en un altre dels actors socials implicats en aquesta tragèdia contemporània: la judicatura. La trama planteja el dilema d'una jutgessa d'instrucció davant la possible excarceració d'un jove francès musulmà, sospitós d'haver-se fet membre d'Estat islàmic. Amb el seu relat, l'autora no només descriu el dia a dia de la lluita antiterrorista menada des dels tribunals sinó que mostra el retrat d'un jovent desorientat i desarrelat que és presa fàcil del fanatisme religiós. Sense apriorismes ideològics, sensible i ben narrada, tan sols li retrec una excessiva concessió sentimental a la previsible història d'amor adúltera entre la jutgessa i l'advocat de l'acusat, una subtrama innecessària però que no arriba a entelar el conjunt de la novel·la.

Sempre atent als conflictes del mon àrab, l'algerià Yasmina Khadra (pseudònim de Mohammed Moulessehoul) ja havia posat la seva ploma al servei de la comprensió de la bogeria terrorista amb la impactant novel·la L'attentat (2005), ambientada a Palestina. Amb la no menys colpidora Khalil (2018), l'autor s'arrisca a narrar en primera persona les certituds i dubtes d'un dels joves que es disposen a atemptar contra l'Stade de France la nit del 13 de novembre de 2015. Qui és en Khalil? Com ha arribat a ser un terrorista kamikaze? En aquesta novel·la Khadra s'aproxima al fenomen gihadista de la forma més realista possible, posant de manifest que el monstre és, malauradament, un humà immers en els clarobscurs del nostre temps, i demostrant un cop més que és un dels millors narradors francòfons de la seva generació.

Barcelona comparteix amb París el dolor d'haver estat escenari d'un atemptat islamista de gran magnitud. L'atropellament de la Rambla a l'agost de 2017 i els fets de Cambrils i Alcanar van inspirar al periodista i narrador empordanès Xevi Sala la captivadora novel·la No tornaran vius (2019), una proposta atípica en la nostra cultura literària que, a diferència de la francesa, sovint peca de falta de coratge i de rapidesa. Però l'homologació amb Europa no és l'únic valor d'aquest thriller ben travat, sinó que l'encert de mostrar els punts de vista de quatre personatges implicats d'alguna manera en l'atemptat ofereix al lector una pluralitat de veus que el conviden a qüestionar-se com ha estat possible que uns joves crescuts, i aparentment ben arrelats, a Ripoll hagin pres partit pel radicalisme més violent.  

Salto cap al teatre amb una obra demolidora, no només per com afronta el fenomen del terrorisme islamista sinó per la veracitat que traspuen tant el text com la posada en escena. A Desaxé (2018), de Hakim Djaziri, assistim al drama d'un home empresonat que reviu la baixada als inferns que l'ha dut al gihadisme i a participar en la preparació d'un atemptat. Qui hi ha damunt l'escenari és l'autor de la peça, que exorcitza els seus dimonis escrivint i interpretant un jove que, davant la marginació social i la manca de referents (d'aquí el títol, que es podria traduir com Desorientat), va triar el camí de l'odi, com va fer ell mateix. No tot és autobiogràfic, evidentment, perquè Djaziri va abandonar el radicalisme prou a temps com per esdevenir dramaturg, però no per això el seu testimoni és menys valuós, a banda de ser un molt bon espectacle que es va estrenar mundialment a Barcelona gràcies al Festival Oui! de 2019. 

Per acabar, torno al París de la negríssima nit del 13 de novembre de 2015, un lloc i una data que serveixen a l'escriptora i periodista barcelonina Emma Riverola per construir un text teatral sobre el xoc cultural i religiós, sobre l'odi i l'esperança, que es diu Puertas abiertas (2021). L'autora pren directament el títol de la iniciativa ciutadana #portesouvertes que, a través de les xarxes socials, va oferir un sostre a les persones que es van quedar atrapades als carrers parisencs quan les autoritats van bloquejar la ciutat després dels atemptats. Com a periodista, Riverola ja havia escrit lloant aquesta mostra espontània de solidaritat, però en la seva peça teatral fa ficció i aprofundeix en la psicologia de dos éssers que s'haurien pogut trobar en aquella maleïda nit: una atemorida amfitriona blanca i burgesa -Cayetana Guillén Cuervo, plena de dubtes i prejudicis, que malgrat tot ofereix casa seva a un convidat de trets magrebins  -Ayoub El Hilali, malfiat i incapaç d'explicar on era i què feia durant la massacre . Ben dirigits per Abel Folk, actriu i actor posen cos i veu a les contradiccions que s'han instal·lat al nostre mon benestant, acusant-se mútuament de radicalisme, d'islamofòbia, d'ignorància sobre què mou l'altre a ser com és. I si en comptes de tenir les #portesobertes per una nit féssim una crida a mantenir les #mentsobertes per sempre?

Desembre de 2022.