Ganes de cultura

Si es volgués posar una etiqueta descriptiva a la filmografia com a director de Claude Sautet -a qui la  Filmoteca de Catalunya  ha dedicat un  cicle  quasi integral aquest juny- serviria el títol de la seva pel·lícula més recordada i celebrada, Les coses de la vida . Prescindint de l'estructura narrativa clàssica de plantejament-nus-desenllaç, el realitzador va dedicar-se entre 1970 i 1995 a filmar fragments de vida, amb sensibilitat, atenció al detall i profunditat psicològica, tres atributs que són la seva signatura i que el singularitzen en el panorama del cinema francès posterior a la Nouvelle Vague. Com he avançat, els films de Sautet no expliquen històries amb un inici i un final sinó que mostren persones durant períodes breus però crucials de les seves existències. La càmera s'immisceix en les seves vides i les filma interactuant amb els amics de sempre i amb els amors canviants, mentre malden per gestionar maldecaps crònics o sobrevinguts, de tipus existenc...

He llegit a tota velocitat Si la memòria no ens falla , la mateixa pressa amb què sembla haver estat escrit, atenent a les nombroses errates i faltes que conté. O potser hauria de dir "transcrit", ja que es tracta d'una entrevista/conversa a tres bandes, el contingut de la qual podria haver estat un pòdcast i que ha acabat en forma de llibre destinat als nostàlgics que ens vam fer lectors amb Quim Monzó i Sergi Pàmies com a contistes i articulistes de capçalera. Conduïda i enriquida pel periodista Julià Guillamon, la conversa flueix àgilment per les vides i obres de Monzó i Pàmies amb una màgia que només pot aportar l'intangible valor de l'admiració i l'amistat que els uneix a tots tres. El llibre és un anecdotari, atribut que no li treu valor, al contrari, perquè demostra que la gent interessant ho és també perquè té anècdotes interessants per explicar.  Sense cap intenció de treure mèrits literaris a Sergi Pàmies, em declaro monzonià militant. M'enorgul...

Els aficionats al teatre esperem estoicament l'arribada de la calor per gaudir dels espectacles sota els estels que acostumen a ser el plat fort de la majoria de festivals d'estiu. Com que un any es fa llarg, descobrir que també hi ha festivals de primavera a l'abast i, per postres, de la qualitat del Festival Molière  i del Printemps des Comédiens , és un regal inesperat que no té preu.  Hi ha indrets com Pesenàs on no havies estat mai fins que un o més esdeveniments culturals el posen al teu mapa personal i t'hi porten repetidament. Confesso que aquest municipi occità de menys de 9.000 habitants m'ha robat el cor per ser capaç d'organitzar dos esdeveniments majors, com son la Rencontre Cinéma de Pézenas -a la qual vaig dedicar l'article  Caro cinema italiano (ma non solo) - i el Festival Molière, una proposta cultural amb 14 anys de vida que, malgrat el seu nom, no és exclusivament un monogràfic a la glòria de l'immortal dramaturg.  Vivint com viu Pese...