He llegit a tota velocitat Si la memòria no ens falla, la mateixa pressa amb què sembla haver estat escrit, atenent a les nombroses errates i faltes que conté. O potser hauria de dir "transcrit", ja que es tracta d'una entrevista/conversa a tres bandes, el contingut de la qual podria haver estat un pòdcast i que ha acabat en forma de llibre destinat als nostàlgics que ens vam fer lectors amb Quim Monzó i Sergi Pàmies com a contistes i articulistes de capçalera.
Conduïda i enriquida pel periodista Julià Guillamon, la conversa flueix àgilment per les vides i obres de Monzó i Pàmies amb una màgia que només pot aportar l'intangible valor de l'admiració i l'amistat que els uneix a tots tres. El llibre és un anecdotari, atribut que no li treu valor, al contrari, perquè demostra que la gent interessant ho és també perquè té anècdotes interessants per explicar.
Sense cap intenció de treure mèrits literaris a Sergi Pàmies, em declaro monzonià militant. M'enorgulleixo d'haver llegit tota la seva obra publicada, fins i tot la primera novel·la, L'udol del griso al caire de les clavegueres, tan insuportable com presagia el títol i que l'autor admet que "era un cagarro". Recorrent amb avidesa les pàgines de Si la memòria no ens falla no he pogut evitar retrocedir al temps de la meva formació com a lector i, ho admeto, m'ha envaït una nostàlgia feliç -com diria Amélie Nothomb- però també agraïda.
A Quim Monzó he d'agrair que l'adolescent que jo era a mitjan anys 80 s'interessés per la literatura catalana. En els seus contes -possiblement va ser Uf, va dir ell el primer que em van fer llegir, però aquí la memòria sí que em falla- vaig descobrir unes històries i una manera d'explicar-les que m'interpel·laven, que em feien confiar en la meva llengua perquè també es podia ser divertit, modern, trencador, i sobretot, culturalment normal en català.
Monzó em va despertar la gana; gana de llegir tot el que ell publiqués i, per extensió, de llegir relats breus i articles de premsa d'altres. Sergi Pàmies, Empar Moliner, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs, Francesc Trabal, per citar només els catalans, van arribar a la meva biblioteca perquè abans n'havia pres possessió Quim Monzó, fins i tot amb dues novel·les més -La magnitud de la tragèdia i Benzina-, força millors que la primera, però que considero menys reeixides que la seva narrativa breu. Encara recordo l'emoció i respecte amb què vaig entrevistar Jaume Vallcorba a finals dels 80 per al Regió 7, no tant perquè era un home que imposava i jo un periodista novell, sinó perquè era l'EDITOR del "meu autor" favorit.
La nostàlgia de la voracitat cultural dels meus 20 anys que ha despertat la lectura de Si la memòria no ens falla també m'ha portat a recordar l'oient radiofònic que vaig ser gràcies a Monzó i les seves inspirades col·laboracions en dos programes inclassificables i mítics de la primerenca Catalunya Ràdio: El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico i El mínim esforç. El trio format per Quim Monzó i els desapareguts Jordi Vendrell i Ramon Barnils em va deixar una petjada inesborrable que ha donat forma a la meva visió del periodisme, la cultura i el país.
Fi del flashback i quasi de l'article: si tant m'agrada Quim Monzó, i sabent que ell mateix ha declarat que no li surt a compte publicar més llibres a causa de la pirateria, ¿per què no el rellegeixo? Excés d'oferta i ganes de novetat són arguments vàlids, però no prou per eludir el deute amb un autor que per a mi és seminal. Per això em comprometo a un exercici mixt, de relectura i de descoberta: llegir la seva tria personal i revisada Vuitanta-sis contes, abans que la memòria no em falli.
Juny de 2023.