Els aficionats al teatre esperem estoicament l'arribada de la calor per gaudir dels espectacles sota els estels que acostumen a ser el plat fort de la majoria de festivals d'estiu. Com que un any es fa llarg, descobrir que també hi ha festivals de primavera a l'abast i, per postres, de la qualitat del Festival Molière i del Printemps des Comédiens, és un regal inesperat que no té preu.
Hi ha indrets com Pesenàs on no havies estat mai fins que un o més esdeveniments culturals el posen al teu mapa personal i t'hi porten repetidament. Confesso que aquest municipi occità de menys de 9.000 habitants m'ha robat el cor per ser capaç d'organitzar dos esdeveniments majors, com son la Rencontre Cinéma de Pézenas -a la qual vaig dedicar l'article Caro cinema italiano (ma non solo)- i el Festival Molière, una proposta cultural amb 14 anys de vida que, malgrat el seu nom, no és exclusivament un monogràfic a la glòria de l'immortal dramaturg.
Vivint com viu Pesenàs de l'anècdota que Molière hi va debutar i actuar un temps, és obvi que no podia deixar passar l'oportunitat d'estrenar-me en el festival assistint a una de les seves creacions més cèlebres, Dom Juan, interpretada per la Comédie Française, al bucòlic Théâtre de Verdure. Tot un esdeveniment per al poble i per a mi, que no havia vist mai ni aquesta peça ni la prestigiosa companyia parisenca en acció.
Abans de dir què em va semblar l'espectacle, em permeto fer un salt enrere per recordar com Molière va captar-me per a la causa del teatre després de veure, a finals dels anys 70, una funció escolar al Romea d'El malalt imaginari. La llavor ja estava plantada però va ser Josep Maria Flotats qui va fer-la brotar amb una antològica posada en escena al Poliorama d'El Misantrop (1989) i Lluís Soler -dirigit per Sergi Belbel- va fer-la florir encara més amb L'avar (1996), en un dels millors espectacles del Grec que recordo. Igual que amb Shakespeare, tota ocasió que se m'ha presentat ha estat bona per conèixer una nova peça de l'autor, ja fos als tallers d'alumnes de l'Institut del Teatre -Les dones sàvies, Tartuf-, en un parc de París -Le médecin malgré lui (2007)- o sota l'aura d'una estrella com Daniel Auteuil -L'école des femmes (2008)-.
La meva fal·lera per Molière també m'ha portat al cinema, on he arribat a veure amb interès L'avare (1980), adaptació que va dirigir i protagonitzar Louis de Funès, i també altres films que fabulen sobre la vida del dramaturg -Molière (2007)- o ironitzen sobre el pes que té per a un actor representar-lo al llarg de la seva carrera -Molière en bicicleta (2013)-.
Torno a Dom Juan. Jean-Baptiste Poquelin (aka Molière) era un mestre disseccionant el comportament humà i els seus retrats despietats i lúcids continuen sent prou vigents 350 anys després de la seva mort sense necessitat de "modernitzar-los" en la forma com ha fet en aquesta ocasió la Comédie Française, prenent-se unes llicències pròpies de les noves dramatúrgies que em sobraven però que quedaven oblidades per unes interpretacions excel·lents. El text, brillant, que manlleva un personatge arquetípic de la tradició literària espanyola, permet que el públic estableixi fàcilment el vincle entre un tipus propi del passat, llibertí i irrespectuós amb la vida i la mort, i un impresentable del present, nen de papà egocèntric, manipulador i irresponsable. Una actualització automàtica que no calia subratllar, però els clàssics ho toleren tot, en això se'ls reconeix.
Xifres de l'atzar: 60, 300, quatre. A 60 quilòmetres de Pesenàs està Montpeller (en cotxe, un passeig); 300 anys separen Molière d'Ingmar Bergman (per al teatre, un instant); i quatre són els motius que m'han empès a veure el díptic escènic Après la répétition / Persona (més que suficients):
1- L'autor de les dues obres. El reputat realitzador suec Ingmar Bergman, de qui adoro el Setè segell i Maduixes silvestres, també va ser un home de teatre, on va conjugar brillantment els rols de dramaturg i director. Ell mateix havia portat a l'escenari els guions de les pel·lícules homònimes que configuren aquest espectacle i la idea de veure'n el resultat em seduïa. Però encara em motivava més comprovar com dues històries de teatre dins del teatre funcionaven juntes, com si fossin la cara i la creu d'una mateixa moneda en què, d'una banda assistim a la història d'un director per qui el teatre i la paraula son la vida, i de l'altra, se'ns presenta una actriu que abandona la parla i el teatre per recuperar la vida. Això dit de forma planera, perquè ambdues obres son un repte gratificant, complexes en la trama i els personatges, i obertes a múltiples interpretacions.
2- El director. Un altre nom intocable de l'escena europea és Ivo Van Hove, de qui havia vist el 2019 a Londres una excel·lent adaptació de Tot sobre Eva, protagonitzada per Gillian Anderson i Lily James. L'oportunitat de comprovar com se'n sortia fora del teatre comercial, amb textos "d'autor" en majúscules, era molt engrescadora. Ignoro la responsabilitat del director en la tria de l'escenògraf, però he d'admetre que trigaré en oblidar l'impactant treball del també flamenc Jan Versweyveld que, com qui no vol la cosa, convertia l'escenari d'un amfiteatre a l'aire lliure en un llac suec assotat per una tempesta de vent i pluja.
3- Els protagonistes. M'encanta veure bons actors de cinema fent teatre, i aquí he satisfet el costum per partida doble gaudint de l'ofici de Charles Berling i Emmanuelle Bercot. Del primer recordo almenys dues molt bones pel·lícules dels 90 -Ridicule i Nettoyage à sec- mentre que la segona intèrpret és un descobriment que he fet recentment -Goliath i De grandes espérances-. Però per descobriment, el de la jove Justine Bachelet, una actriu que de moment ha trepitjat més escenaris que platós i que està impressionant a totes dues obres del díptic bergmanià.
4- Un festival desconegut. Vaig sentir a parlar per primer cop del Printemps des Comédiens l'any passat arran d'un viatge a Montpeller. Immediatament vaig decidir acostar-me a conèixer el seu camp d'operacions, l'espectacular Domaine d'O, un parc/bosc dels afores de la ciutat que recorda la Devesa de Girona, amb l'afegit d'estar presidit per un palau d'estil versallesc. Vaig prometre'm tornar-hi per veure-hi teatre, he complert i l'experiència no pot haver estat més gratificant. Aquest festival, impulsat pel departament de l'Hérault des del 1987, és un must per als aficionats a propostes escèniques contemporànies i arriscades, els quals s'hi apleguen nombrosos cada mes de juny atrets per una programació molt acurada i unes instal·lacions espectaculars que les fan lluir: un amfiteatre, una carpa de circ, un parell de sales a la italiana, restauració... i una llibreria especialitzada en teatre. I tot això, a l'aire lliure sota els estels d'una nit de primavera.
Juny de 2023.