Si es volgués posar una etiqueta descriptiva a la filmografia com a director de Claude Sautet -a qui la Filmoteca de Catalunya ha dedicat un cicle quasi integral aquest juny- serviria el títol de la seva pel·lícula més recordada i celebrada, Les coses de la vida. Prescindint de l'estructura narrativa clàssica de plantejament-nus-desenllaç, el realitzador va dedicar-se entre 1970 i 1995 a filmar fragments de vida, amb sensibilitat, atenció al detall i profunditat psicològica, tres atributs que són la seva signatura i que el singularitzen en el panorama del cinema francès posterior a la Nouvelle Vague.
Com he avançat, els films de Sautet no expliquen històries amb un inici i un final sinó que mostren persones durant períodes breus però crucials de les seves existències. La càmera s'immisceix en les seves vides i les filma interactuant amb els amics de sempre i amb els amors canviants, mentre malden per gestionar maldecaps crònics o sobrevinguts, de tipus existencial, amorós, econòmic... o una combinació de tot plegat. Francofília obliga, la tríada amistat-amor-dificultats em fa pensar ipso facto en la cançó Mes amis, mes amours, mes emmerdes de Charles Aznavour, però si regiro una mica la meva memòria cinèfila i obro el focus, estableixo ràpidament connexions entre el cine de Claude Sautet i alguns títols d'Ettore Scola (C'eravamo tanto amati, La terrazza), Woody Allen (Setembre, Una altra dona) o fins i tot de Guillaume Canet (Petites mentides sense importància, Petites mentides per estar junts), que també són cròniques de la vida i les seves crisis.
Admeto que les pel·lícules on aparentment "no passa res" poden arribar a ser insofriblement avorrides i presumptuoses, però em resulten molt plaents per la versemblança i la humanitat que desprenen quan estan fetes per un mestre de l'observació i la subtilesa. Especialment a les pel·lícules que Claude Sautet va rodar durant la dècada dels 70, l'espectador és testimoni de la fi dels 30 gloriosos, de l'inici de la crisi econòmica i social que ha canviat França i, sobretot, del canvi en la relació entre uns homes cada cop més a la deriva i unes dones cada vegada més segures de si mateixes.
El cicle-homenatge de "la Filmo" m'ha redescobert un realitzador/guionista que havia deixat massa temps en repòs, de qui guardava molt bon record per les excel·lents Les coses de la vida, Une histoire simple, Un cor a l'hivern o Nelly et Mr. Arnaud, i també pel contundent polar, Classe tous risques, un producte insòlit en la seva carrera. M'ha agradat, doncs, reveure alguns d'aquests títols en sala de cine, però encara he valorat més descobrir les qualitats de perles que ignorava, com Mado o Un mauvais fils.
En justícia, el meu reconeixement a Claude Sautet ho és també als artistes de què es va envoltar habitualment, com els guionistes Jean-Loup Dabadie i Claude Néron, el músic Philippe Sarde, el fotògraf Jean Boffety, els actors Michel Piccoli i Yves Montand, i sobretot les actrius Romy Schneider i Emmanuelle Béart: sense elles, les dones que Sautet va saber plasmar en imatges, complexes, fortes, avançades al seu temps, no haurien estat el mateix. El seu cine, tampoc.
Juny de 2023.