Ganes de cultura

Tinc un Fiat 500 revisitat, un cotxe que tot el meu entorn em va desaconsellar comprar per "massa petit", "massa urbà", "massa sorollós", "poc útil per viatjar"... I encara que totes aquestes apreciacions són certes, jo el volia tenir de totes passades perquè crec que em defineix. En primer lloc perquè és un homenatge a l'original del 1957, veritable emblema del disseny industrial italià, premiat i reconegut, amb el qual estableix una continuïtat respectuosa i alhora innovadora. Però sobretot el volia perquè aquest model m'evoca un passat que enyoro i al qual torno sovint com a espectador, el del cine italià dels 60: conduir un Fiat 500 és una declaració de principis. En l'univers cinematogràfic i televisiu, el cotxe també és sovint molt més que un simple vehicle. Pot ser un company de viatge, una extensió del personatge, el símbol d'una època o fins i tot el fil conductor d'una història. De vegades, la ficció audiovisual té ...

Tafanejant a l'aparador d'una llibreria de la cadena Feltrinelli al cor de Pavia —interessantíssima ciutat patrimonial i universitària, a només mitja horeta de Milà— vaig descobrir que l'editorial commemora enguany el seu 70è aniversari. Aquest recordatori, fruit de l'atzar, em va semblar un senyal ineludible per fer-me amb el còmic Feltrinelli. L'editore che voleva cambiare il mondo , de Guillermo Gracia i  Aitor Iturriza, il·lustrat per Nacho Nava .  La lectura d’aquest títol, que ja havia fullejat en diverses ocasions, em va semblar especialment oportuna, una forma ràpida i original d'endinsar-me en un personatge tan revolucionari culturalment com, cal admetre-ho, controvertit políticament. Va ser a l'agost de 1988, al barri de Prati de Roma, quan vaig entrar per primer cop en una llibreria de la xarxa fundada per Giangiacomo Feltrinelli. Als meus 22 anys, en vaig sortir bocabadat i superat per l'enorme oferta literària —i musical!—, però sense haver-...

Em costa ben poc que m’agafin ganes d’anar a Itàlia, però segur que haver vist el documental Marcello, una vita dolce  (BCN FILM FEST) i la versió catalana d’ Impossible , d’Erri de Luca (Sala Àtrium), amb un immens Lluís Soler, ha tingut molt a veure en la decisió de tornar a Milà per gaudir del bon teatre que s’hi fa. La capital Llombarda no és París, però pel que fa a oferta cultural pot rivalitzar-hi, i això la fa especialment interessant ja que, com la meva gentrificada Barcelona, no és capital d’estat. No és una impressió sinó un fet objectiu que Milà és la ciutat italiana amb més espectacles escènics. I qui ho dubti només ha de visitar l’utilíssim web teatro.it , al qual agraeixo haver descobert la programació de dues obres imperdibles: Il caso Kaufmann i Improvvisamente l’estate scorsa (en català, De sobte, l'últim estiu ). El prestigiós teatre públic Piccolo Teatro de Milà és de tot menys petit i ha estat en una de les seves tres seus, el fundacional Teatro Grassi, on ...

El 30 de desembre de 2024, el metro de Barcelona va complir 100 anys. En el moment de néixer, però, el suburbà de Londres ja en feia més de 60 que circulava. Amb el relat que segueix, ambientat al Tube victorià, vull homenatjar - in English, of course - un mitjà de transport que, a més de canviar la mobilitat a les grans ciutats de mig món, ha inspirat innombrables ficcions. THE DESCENT London 1863. The air at Paddington Station was a mix of coal, steam, and the nervous anticipation of the pioneers venturing into the recently opened underground. For most, it was the latest marvel of the Victorian era, the Metropolitan, the world's first underground railway line. For Vic McColl, it was a descent into darkness that perhaps coincided too closely with his own past, a darkness he had struggled to bury under a new sky. Vic McColl had spent a decade building a new life, brick by brick, far from the misty docks of the East End, far from those nights of thick fog and sharp knives that had l...