Tafanejant a l'aparador d'una llibreria de la cadena Feltrinelli
al cor de Pavia —interessantíssima ciutat patrimonial i universitària, a només
mitja horeta de Milà— vaig descobrir que l'editorial commemora enguany el seu 70è
aniversari. Aquest recordatori, fruit de l'atzar, em va semblar un senyal
ineludible per fer-me amb el còmic Feltrinelli.
L'editore che voleva cambiare il mondo, de Guillermo Gracia i Aitor Iturriza, il·lustrat per Nacho Nava. La lectura d’aquest títol, que ja
havia fullejat en diverses ocasions, em va semblar especialment oportuna, una
forma ràpida i original d'endinsar-me en un personatge tan revolucionari
culturalment com, cal admetre-ho, controvertit políticament.
Va ser a l'agost de 1988, al barri de Prati de Roma, quan vaig entrar per primer cop en una llibreria de la xarxa fundada per Giangiacomo Feltrinelli. Als meus 22 anys, en vaig sortir bocabadat i superat per l'enorme oferta literària —i musical!—, però sense haver-hi comprat res a causa del meu desconeixement de l'italià. No seria fins a partir d'una dècada més tard que, ja amb un domini suficient de la llengua de Dante, les meves visites als establiments de la cadena es saldarien sistemàticament amb la compra entusiasta d'un o més volums, especialment els de la sèrie "Universale Economica" de l'editorial milanesa. Des d'aleshores, he vist en "la Feltrinelli" un estendard de la divulgació cultural només comparable en qualitat i implantació territorial a la francesa fnac.
Poc, o més ben dit res, en sabia del seu fundador, excepte que era mort de feia anys i que una de les seves frases més cèlebres, que decora les parets de les llibreries de la cadena, el definien com un home progressista, convençut del poder de la lectura com a eina de transformació social: "Il grado di civiltà del nostro paese dipenderà anche, e in larga misura, da cosa, anche nel campo della letteratura di consumo, gli italiani avranno letto". Com no estar-hi d'acord al 100% i envejar que Catalunya hagués tingut el seu Feltrinelli?
Ha estat en els darrers cinc anys, arran del meu interès creixent per la cultura italiana, que m'he sentit atret per la figura de Giangiacomo Feltrinelli. Amb una simple cerca a la Viquipèdia, vaig descobrir un recorregut vital que, pel cap baix, pot qualificar-se d'insòlit, especialment tenint en compte la seva extracció social més que benestant. A Itàlia, mecenes culturals il·lustres no han faltat mai, fins i tot que hagin encaminat els seus esforços en el camp editorial (pensem en Einaudi); i d'aristòcrates o alts burgesos compromesos amb els valors d'esquerra sempre se'n poden trobar exemples notables (com el cineasta Visconti). De la mateixa manera, la història és plena d'honrosos casos d'intel·lectuals comunistes díscols que s'han enfrontat obertament a la disciplina de partit (el cas de Pasolini és paradigmàtic). Però el que ja costa és reunir aquestes tres característiques en una sola persona i, a més, afegir-hi la valentia —o la temeritat— de provocar un conflicte diplomàtic internacional en publicar, desatenent el parer de tothom, la traducció italiana de Doctor Jivago, de Borís Pasternak, en plena Guerra Freda. Però el més increïble encara estava per venir.
L'activisme polític de Feltrinelli, però, no es limitava a voler canviar el món només amb llibres. Si per una banda va fundar una gran biblioteca sobre la història dels moviments obrers i socialistes internacionals —embrió de la futura Fondazione Giangiacomo Feltrinelli- i va trencar barreres mentals i ideològiques publicant El guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, i diversos títols de Henry Miller, per l'altra va adherir-se completament als postulats revolucionaris de Fidel Castro i del Che Guevara, va donar suport a l'independentisme sard i, a finals dels 60, va fundar els Gruppi di Azione Partigiana (GAP), decisió amb la qual va haver de passar a la clandestinitat.
Dir que Feltrinelli era un membre de l'alta burgesia que va posar la seva fortuna al servei d'una revolució contra l'Estat italià en dues velocitats —la política editorial i la lluita armada— és, segurament, una simplificació, però no deixa de ser cert. Com tampoc és mentida que la seva mort el 1972, als afores de Milà, al peu d'una torre d'alta tensió, presumptament mentre preparava un atemptat contra la infraestructura elèctrica, té més ombres que llums. En els anys de plom, tot era possible, tot estava permès i amb qualsevol arma, i la implicació del deep state en les morts de no pocs activistes és, més que probable, una certesa incòmoda.
Tot el que acabo de desgranar és present al còmic Feltrinelli. L'editore che voleva cambiare il mondo, que finalment no vaig trobar a la llibreria de Pavia que esmentava al principi sinó a l'espectacular seu de la Fondazione Giangiacomo Feltrinelli -un avantguardista edifici de vidre esbiaixat, dissenyat pels arquitectes Herzog & de Meuron-. Amb una narrativa en forma de flashback impossible -a l'estil de Sunset Bulevard- l'editor, ja mort, rememora els moments determinants de la seva vida, amors inclosos. Sustentat en dibuixos de traç dur i blanc i negre amb algun detall de color, i amb eloqüents el·lipsis narratives, Gracia, Iturriza i Nava fan una molt bona feina de presentació i seguiment d'un personatge únic i contradictori, ben documentada i sense judicis de valors. No deixa de ser curiós que aquesta atenció a la vida de Feltrinelli, que hauria pogut formar part perfectament de la col·lecció "Misteri d'Italia" de l'editorial Becco Giallo, hagi arribat a Itàlia des de l'Estat espanyol. En tot cas, benvinguda sigui.
Diverses preguntes em tenallen des que vaig tenir coneixement de l'arriscada i discutible aposta per la violència com a motor de canvi de Giangiacomo Feltrinelli: per què no ha entelat el seu llegat? Normalment un "mal final" -en el sentit de delictiu- esguerra i cancel·la allò de bo que hagi pogut construir un personatge públic (i penso en Jordi Pujol, concretament). I si hagués arribat a cometre delictes de sang, la societat italiana hauria sabut separar el "terrorista" de l'activista cultural? I ja des del punt de vista català, hauríem estat tan condescendents si, per exemple, hagués existit un "Feltrinelli nostrat" que hagués estat membre de Terra Lliure i hagués tingut un final similar? Sigui com sigui, els 70 anys de l'editorial, aparentment un model d'èxit, conviden a reflexionar si, més que una gran revolució, l'únic marge de progrés social i polític rau en les petites revolucions personals quotidianes vinculades a la cultura. Aleshores, jo també soc la revolució.
Maig de 2025.