Em costa ben poc que m’agafin ganes d’anar a Itàlia, però segur
que haver vist el documental
Marcello, una vita dolce (BCN FILM FEST) i la versió catalana d’
Impossible, d’Erri de Luca (Sala Àtrium), amb un immens Lluís Soler, ha tingut molt a veure en la decisió
de tornar a Milà per gaudir del bon teatre que s’hi fa.
La capital Llombarda no és París, però pel que fa a oferta cultural
pot rivalitzar-hi, i això la fa especialment interessant ja que, com la meva
gentrificada Barcelona, no és capital d’estat. No és una impressió sinó un fet
objectiu que Milà és la ciutat italiana amb més espectacles escènics. I qui ho
dubti només ha de visitar l’utilíssim web teatro.it,
al qual agraeixo haver descobert la programació de dues obres imperdibles: Il
caso Kaufmann i Improvvisamente l’estate scorsa (en català, De sobte, l'últim estiu).
El prestigiós teatre públic
Piccolo Teatro de Milà és de tot
menys petit i ha estat en una de les seves tres seus, el fundacional Teatro
Grassi, on he gaudit de l’espectacle
Il caso Kaufmann, l’adaptació
escènica de la reconeguda novel·la d’èxit de Giovanni Grasso. Tristament basada
en fets reals, és la història de la condemna a una parella impossible des del
punt de vista de la legalitat nazi, la formada per una jove ària i un vell jueu.
Dirigida per Piero Maccarinelli, la posada en escena juga hàbilment amb els
temps narratius mostrant una cel·la d’on el protagonista surt quan interpreta
un flashback en què interactua amb altres personatges. El paper, una perla per a
un bon actor com demostra ser Franco Branciaroli, molt ben secundat per la
resta de l’elenc.
Bon teatre públic coproduït per diversos centres dramàtics
italians (Brescia, Torí, Verona i Roma), efectivament. Però des de la iniciativa
privada, l’excel·lència que mostra
Improvvisamente l’estate scorsa, de
Tennessee Williams, també
mereix ser valorada. Privada i transfronterera,
ja que es tracta d’una coproducció del
Teatro
Carcano, on he tingut el plaer de veure-la, i el LAC Lugano Arte e Cultura.
La posada en escena “modernejava” una mica massa per al meu gust, no he acabat
d’entendre la presència a l’escenari d’un cotxe del tipus DeLorean de
Retorn
al futur enmig d’un jardí de tardor, però tant és: la potència del text de
Williams, amb les seves fosques relacions de dominació i ambigüitat sexual,
servit per unes interpretacions
impecables, sobretot de les actrius Laura Marinoni i Leda Kreider, no deixaven cap
espai a la reticència. Bravo, doncs, per al director Stefano Cordella que m’ha
fet oblidar la bona versió que Joseph L. Mankiewicz va dur al cine al 1959, amb Katharine
Hepburn, Elizabeth Taylor i Montgomery Clift. Un Williams més que he vist i al lloc que
li correspon, al teatre, un espai sovint segur per a l’espectador però on els
personatges s’obren en canal i treuen tot el que un dramaturg que mereixi
aquest nom sap posar-hi.
Camí de Malpensa, se m'ha acudit que potser l’escenari és en
el fons un gran confessionari de l’ànima humana, un espai que té una litúrgia acceptada en què es comparteixen revelacions, i on un vell jueu anomenat Kaufmann ens pot explicar com la seva
història d’amor va ser condemnada per unes lleis fonamentades en l’odi; un
espai on una mare possessiva -Mrs. Venable- pot exposar amb mitges veritats la
relació malsana amb un fill -Sebastian- que oculta desitjos prohibits; un espai on la
testimoni d’aberracions que cal callar pel bé de la família -Catherine- esclata en
una catarsi que transforma els qui l’escolten, ho vulguin o no. Perquè les
confessions, en aquest confessionari que hem convingut en anomenar escenari, ens fan sortir diferents de com hi hem arribat, ens transformen. I això passa des del segle VI
aC.
Maig de 2025.
