Ganes de cultura

Cher Monsieur Trintignant, Il y a tout juste trois ans que vous nous avez quittés, et pourtant, votre présence – ou plutôt votre absence – continue de se faire sentir. Votre départ à 91 ans, bien qu'attendu, n'en fut pas moins douloureux pour ceux qui, comme moi, aimons le cinéma et le théâtre, deux domaines dans lesquels vous avez excellé pendant plus de soixante ans. J'ai longtemps envisagé de vous écrire une lettre improbable, posthume, mais je me suis senti prétentieux et ridicule et j'ai fini par désister. Trois ans après, je tiens encore à "vous parler", car comme d'autres parlent à leurs dieux, je peux sans honte m'adresser à mes idoles, à ceux qui, comme vous, avez rendu mon existence culturelle infiniment plus intéressante. Acceptez donc cette lettre tardive comme une modeste façon de revisiter l'itinéraire irrégulier et désordonné de ma propre admiration. Je vous ai découvert, comme tant d'autres sans doute, dans Un homme et une femme...

Fent bandera d'un cert  orgull friqui  i d'una absoluta falta de complexos, he fet cap a Tolosa de Llenguadoc amb l'únic objectiu d'assistir a l'espectacle Les grands classiques de Louis de Funès en ciné-concert symphonique al Zénith Toulouse Métropole. L'atzar ha propiciat que, aprofitant l'estada, hagi pogut submergir-me també en la passió operística de la Carmen de Georges Bizet i en la genialitat il·lusòria de Maurits Cornelis Escher, dos exemples de cultura de prestigi que he considerat adients afegir al viatge, no fos cas que algú em mirés amb una barreja d'incredulitat i condescendència quan expliqués que havia recorregut 400 km per gaudir de la música de Les aventures de Rabbi Jacob  -que, per cert, com altres composicions de Vladimir Cosma, és molt bona-. La meva revaloració de l'art de l'intèrpret de La gran gresca és recent, concretament del 2020, i la dec a l'exposició de la Cinémathèque Française Louis de Funès, à la follie ,...

Tot i ser fill del Poble-sec, mai havia posat els peus al Molino. Els espectacles de "pit i cuixa" que van fer-ne un local cèlebre durant dècades ni formaven ni formen part dels meus interessos culturals. En canvi, en la seva nova etapa com a club de concerts de proximitat m'hi tindrà com a client assegurat, sobretot si el nivell és el de l'acústic que m'ha fet retrobar amb Joana Serrat. Vaig descobrir la més americana de les cantautores de Vic l'any 2013, com a telonera de Neko Case a la sala Apolo; recuperar la seva música dotze anys després, a només cent metres de distància, és un cercle que es tanca amb una satisfacció particular, la d'haver-me deixat endur de nou per un so que, si bé no és d'aquí, alguns tenim gravat molt endins. I si aquella primera trobada em va portar a comprar-me ipso facto el doble  The Relief Sessions  (2012) i més tard  Dear Great Canyon (2014), ara, després d'aquest acústic memorable, he adquirit a cop calent  Drippin...