Fent bandera d'un cert orgull friqui i d'una absoluta falta de complexos, he fet cap a Tolosa de Llenguadoc amb l'únic objectiu d'assistir a l'espectacle Les grands classiques de Louis de Funès en ciné-concert symphonique al Zénith Toulouse Métropole. L'atzar ha propiciat que, aprofitant l'estada, hagi pogut submergir-me també en la passió operística de la Carmen de Georges Bizet i en la genialitat il·lusòria de Maurits Cornelis Escher, dos exemples de cultura de prestigi que he considerat adients afegir al viatge, no fos cas que algú em mirés amb una barreja d'incredulitat i condescendència quan expliqués que havia recorregut 400 km per gaudir de la música de Les aventures de Rabbi Jacob -que, per cert, com altres composicions de Vladimir Cosma, és molt bona-.
La meva revaloració de l'art de l'intèrpret de La gran gresca és recent, concretament del 2020, i la dec a l'exposició de la Cinémathèque Française Louis de Funès, à la follie, a la qual vaig dedicar un elogiós article. Ara, el cine-concert de bandes sonores de films del carismàtic còmic no només m'ha reafirmat en tot el que vaig escriure fa cinc anys, sinó que m'ha deixat el bon regust de les grans experiències. D'entrada, perquè una quarantena de bons músics a escena sempre enlaira l'esperit; seguidament, perquè moltes de les bandes sonores incloses al concert no són només un complement a les imatges, sinó que hi juguen un paper crucial com a amplificadores de la comicitat; i, per últim, perquè Louis de Funès és un còmic irrepetible. I molt estimat encara, he d'afegir: la idea de retre homenatge a l'actor a través de les músiques dels seus films va ser de la productora Overlook Events amb motiu del 40è aniversari de la seva mort, al 2023, i dos anys després l'espectacle continua girant per França congregant un nombre gens menyspreable d'espectadors.
Moltes de les pel·lícules que va protagonitzar Louis de Funès no eren bones, ho sé. Però malgrat la mediocritat i comercialitat de la majoria, el seu talent sempre brillava. Ell no era un simple actor còmic; era un autèntic artista del moviment, un mestre de la pantomima i un psicòleg latent que, a través de l'exageració, revelava les febleses i ridiculeses més profundes de la condició humana i de la França que va viure. Amb els seus personatges irascibles, avars, impacients, neuròtics i carregats de prejudicis, va forjar un arquetip humà inconfusible, una fita de comicitat que només grans artistes de la talla de Charles Chaplin, Mario Moreno, Jacques Tati, Roberto Benigni o Rowan Atkinson han aconseguit.
Louis de Funès va ser a la pantalla la quinta essència del francès emprenyat i un cronista dels Trenta gloriosos, i tanmateix, les seves pel·lícules va superar amb èxit fronteres culturals i lingüístics impensables, sens dubte gràcies al seu domini de la mímica i l'expressió corporal, a la precisió amb què s'entregava a la construcció del gag, tant físic com verbal, i a l'autoridculització que feia servir com a font d'humor. Veure escenes emblemàtiques dels seus films evidencia aquest mestratge que continua ben viu en l'imaginari col·lectiu europeu i que s'ha convertit en un fenomen intergeneracional. I si alguna crítica puc fer a aquest homenatge musicocinematogràfic és no haver identificat convenientment a quina pel·lícula correspon cada fragment projectat i, sobretot, a quin compositor es deu el difícil mèrit de compondre per al cinema còmic.
Si bé el cinema de Louis de Funès és, en el seu conjunt, un producte comercial i popular redimit pel geni incommensurable del seu actor, què és Carmen sinó una espanyolada de qualitat, immortalitzada només pel virtuosisme musical incontestable de Georges Bizet? Basada en la novel·la homònima de Prosper Mérimée, aquesta coneguda òpera no tan sols abona uns tòpics de l'espanyolitat tronats —aquella visió exotitzada d'una Espanya de gitanos, militars, toreros i dones apassionades que fascinaven l'Europa del nord del XIX— que avui són més que carrinclons, sinó que també fa gala d'una misogínia flagrant. No oblidem que Carmen, al cap i a la fi, és castigada amb la mort per la seva llibertat i independència, un destí tràgic i "merescut" segons els cànons de l'època.
Com a independentista català, antimilitarista, antimasclista i, per més inri, antitaurí, l'argument de Carmen em resulta particularment insuportable però, malgrat tot, he de reconèixer que el seu indubtable valor musical i dramàtic m'han permès "tapar-me el nas" -però no els ulls i les orelles- i gaudir de valent d'un espectacle de petit format, molt ben resolt, cantat i orquestrat per la gent de l'associació cultural Lyric addict i l’orquestra simfònica de l’Ecole d'Enseignements Artistiques. Amateur ve d'amor, un sentiment que omplia, a dalt i a baix de l'escenari, l'auditori Le Phare de Tournefeuille, a dues passes de Tolosa.
Banalitzats als anys de la psicodèlia hippy, els gravats d'Escher, amb escales infinites, metamorfosis hipnòtiques i mons impossibles, no són merament jocs visuals. Són, de fet, una reflexió profunda sobre l'estructura de la realitat, la relació entre la ciència i l'art, i la capacitat de la ment humana per crear universos propis. Escher, un autèntic geni, va dominar la tècnica amb una precisió mil·limètrica, matemàtica, per expressar una visió del món que encara avui convida a qüestionar allò que donem per fet. La seva obra és un poema visual que requereix la mateixa atenció -per això vaig comprar-me el catàleg de l'exposició- i sensibilitat que qualsevol òpera o film, ja sigui Carmen o un dels títols més modestos de Louis de Funès. Per a mi, no hi ha una alta cultura contraposada a una de baixa: cultura és creació humana, sense jerarquies. Ara bé, entre els humans, alguns genis marquen fites.
Juny de 2025.