Vaig descobrir la més americana de les cantautores de Vic l'any 2013, com a telonera de Neko Case a la sala Apolo; recuperar la seva música dotze anys després, a només cent metres de distància, és un cercle que es tanca amb una satisfacció particular, la d'haver-me deixat endur de nou per un so que, si bé no és d'aquí, alguns tenim gravat molt endins. I si aquella primera trobada em va portar a comprar-me ipso facto el doble The Relief Sessions (2012) i més tard Dear Great Canyon (2014), ara, després d'aquest acústic memorable, he adquirit a cop calent Dripping Springs (2017) i Big Wave (2024), el primer dels quals l'artista ha tingut la gentilesa de signar-me.
Dels seus treballs, Dripping Springs és el que m'ha atrapat amb més força -potser era un senyal que me'l dediqués-, ja que condensa a la perfecció allò que en podríem anomenar la seva "èpica melangiosa". No es tracta d'una èpica de grans gestes, sinó d'una d'interior, de l'ànima que navega amb dignitat per la tristesa, la pèrdua i l'anhel. Les seves lletres, profundes i honestes, exploren les complexitats de les relacions humanes, la recerca de sentit i el contrast entre la idealització i la crua realitat, tot amb una sensibilitat que engrandeix el dolor fins a convertir-lo en art. La riquesa instrumental i la producció de l'àlbum, enregistrat al cor de Texas, contribueixen a aquesta sensació de grandesa i d'expansió emocional. Escoltar-lo mentre condueixes és un vici.
Aquesta familiaritat amb el seu registre sonor més recognoscible fa que el darrer disc, Big Wave, m'hagi generat un cert desconcert inicial. Les seves noves sonoritats, més brutes i distorsionades, representen un gir notable. No és que no m'agradi, però és un disc que em demana temps, una escolta més pausada i repetida, per ser assimilat. Aquest canvi, que valoro com un senyal d'evolució artística, és una aposta per ampliar el seu espectre creatiu, un intent de trobar noves maneres d'expressar-se des d'una perspectiva més elèctrica i visceral, potser enrabiada inconscientment amb una Amèrica que ja no és la nostra.
Un dels moments àlgids de l'acústic va ser, inesperadament, una versió en català de "I'm on Fire" de Bruce Springsteen, traduïda com "Cremo per dins". El gest em va tocar profundament, i la meva imaginació ja veia la Joana al costat del Boss fent un duet a l'Estadi Olímpic. Però, paral·lelament a l'entusisme em va abordar la reflexió: si bé Joana Serrat ha triat l'anglès com a llengua de creació, obrint-li les portes a un públic internacional i connectant amb les arrels dels gèneres que cultiva, no puc evitar lamentar que no utilitzi més el català en les seves composicions.
La cultura anglosaxona ja té una plètora d'artistes magnífics en el gènere i, fins i tot, el Quebec no ha renunciat mai a un country propi, evidentment en francès. En canvi, la música catalana es beneficiaria enormement de tenir artistes que cultivessin el folk i l'americana amb la mateixa qualitat i profunditat lírica de Serrat. La seva sensibilitat i emotivitat aportarien un valor incalculable al nostre panorama musical, amb un ventall estilístic encara poc freqüent en català. Respecto el dret de tot artista a escollir la seva llengua de creació, però des del vessant de la necessitat cultural, el desig d'escoltar més Joana Serrat en català no m'abandonarà, i cada cop que faci estada en un motel de carretera no podré evitar pensar-hi.
Juny de 2025.