Ganes de cultura

Hi ha llibres que han envellit malament o potser, senzillament, ja van néixer més vells del que la seva pàtina de modernitat enlluernadora camuflava. Histoire d’O (1954), de Pauline Réage,   és un d'aquests casos en què, fora del seu context temporal i sense apriorismes de cap mena, l'obra resulta menys transgressora i alliberadora del que semblava. Tot al contrari que L'anniversario  (2025), d'Andrea Bajani, un trencador exercici d'autoficció familiar que he llegit en paral·lel. En què coincideixen aquestes dues novel·les? La resposta, uns paràgrafs més avall. Només coneixia d'anomenada el clàssic de la literatura eròtica de Dominique Aury   -nom real de l'autora- en què la seva protagonista es sotmet a l'esclavatge sexual de diversos homes d'una forma quasi mística. I si l'he acabat llegint no és per interès pel gènere, sinó per la vehemència amb què en canta les excel·lències un "prescriptor" atípic: Damià del Clot, a la seva novel...

En un Manchester ja guarnit de Nadal, m’he avançat el meu propi regal: veure la nova producció de Miss Saigon a l'històric Palace Theatre, un espai que ja m'és familiar per haver-hi gaudit anteriorment un grapat de bons musicals.  Miss Saigon  és un dels meus favorits des que vaig veure'n l'excel·lent enregistrament fet al 2014 al Prince Edward Theatre de Londres per commemorar-ne el 25è aniversari de l'estrena. Si en algun moment m'havia passat pel cap que Claude-Michel Schönberg i Alain Boublil van tenir un cop de sort amb Les Misérables , amb la seva relectura de Madama Butterfly  em van convèncer que efectivament són uns compositors inspiradíssims i de talent indiscutible, capaços de dotar cada línia melòdica i cada canvi de tensió d'una precisió equiparable a una partitura operística moderna. Dit ras i curt, sense ells no s'entendria el musical contemporani, però tampoc sense escenògrafs com John Napier (creador del muntatge original), Totie Driver...

El teatre i el cinema italians sempre han excel·lit en l’ús de l’humor com a mirall on reflectir allò que ens avergonyim de veure. Sovint, aquestes "vergonyes" tenen a veure amb les relacions de poder i la jerarquització -institucionalitzada o de facto- i amb les injustícies que se'n deriven. Ridiculitzar el fet que la igualtat entre les persones és més una intenció que una realitat ofereix un enorme marge per explorar la cara fosca de l’ésser humà, com he pogut comprovar en una estada llampec a Milà durant la qual he vist:  Arlecchino servitore di due padroni  (1746), de Carlo Goldoni,  La marcia su Roma  (1962), un dels grans moments de la  commedia all’italiana  que tan bé sabia dirigir Dino Risi, i  Strappo alla regola  (2025),   una comèdia dramàtica d'Edoardo Erba sobre la violència masclista. Amb les tres propostes he rigut, però convé no oblidar que la comèdia, quan és bona, provoca el riure amb realitats que d’altra manera ens farien...