El teatre i el cinema italians sempre han excel·lit en l’ús de l’humor com a mirall on reflectir allò que ens avergonyim de veure. Sovint, aquestes "vergonyes" tenen a veure amb les relacions de poder i la jerarquització -institucionalitzada o de facto- i amb les injustícies que se'n deriven. Ridiculitzar el fet que la igualtat entre les persones és més una intenció que una realitat ofereix un enorme marge per explorar la cara fosca de l’ésser humà, com he pogut comprovar en una estada llampec a Milà durant la qual he vist: Arlecchino servitore di due padroni (1746), de Carlo Goldoni, La marcia su Roma (1962), un dels grans moments de la commedia all’italiana que tan bé sabia dirigir Dino Risi, i Strappo alla regola (2025), una comèdia dramàtica d'Edoardo Erba sobre la violència masclista. Amb les tres propostes he rigut, però convé no oblidar que la comèdia, quan és bona, provoca el riure amb realitats que d’altra manera ens farien plorar.
Alimentar-se d’enginy
Fugint del Halloween i de les seves caretes de monstres infantilitzats, m’he posat davant -com a espectador, s'entén- de la màscara més autèntica que hi ha: la d’Arlequí. Des del moment en què el personatge puja a l’escenari del Piccolo Teatro amb la seva jaqueta apedaçada i fent gal·la d'una verbositat prodigiosa, es fa evident que el seu enginy innat és a la base d’un patró cultural que s’ha reciclat fins avui, amb hereus il·lustres com Cantinflas o Roberto Benigni. En aquest tipus de comèdia, d'embolics i alhora social, el servent, el pobre, és qui mou els fils i fa anar de corcoll els poderosos; l’art de la comèdia –i no és casualitat que Eduardo De Filippo bategés així una de les seves obres– beu de la sagacitat de la vella Commedia dell’Arte per subvertir l’ordre establert, posant en escena una lluita de classes avant a lettre.
Concretament, el muntatge d'Arlecchino servitore di due padroni que he vist recupera la versió de Giorgio Strehler amb què es va fundar el Piccolo Teatro al 1947 i que ha esdevingut tot un referent per al teatre italià posterior. Strehler va saber combinar la tradició de la Commedia dell’Arte amb una precisió coreogràfica i dramàtica excepcionals, on cada gest i cada mirada tenen un sentit narratiu clar. El seu Arlequí no és només un pinta divertit, sinó un personatge viu i intel·ligent que encarna la supervivència, l’astúcia i l’adaptabilitat humanes, un furbo, que diríem en italià. I si bé indiscutiblement és un caragirat, no ho és per maldat, sinó per menjar calent, per aconseguir de dos poderosos allò que un de sol per separat li escatima. Quan la necessitat aguditza l'enginy -i sempre ho fa- l’amo acaba sent el més cec.
La seva capacitat de crear i desfer embolics –els cèlebres lazzi, gags codificats que han inspirat des del vodevil fins al clown– mostra que l’acció i el moviment poden tenir un rigor dramàtic tan gran com el diàleg. Aquesta proposta divertidíssima, que sovint juga a trencar la quarta paret per apropar-se encara més al públic, no hauria estat capaç d'entendre-la sense l'ajut dels sobretítols en "italià normatiu", i m'ha fet recordar un altre text de Goldoni, molt crític amb la superficialitat de la burgesia, que vaig veure en català al TNC un llunyà 1999, amb direcció de Sergi Belbel: L'estiueig (1761-62).
La sàtira del benefici
Seguint el fil de la comèdia italiana, he saltat uns segles en el temps per veure la sàtira política La marcia su Roma, film que formava part del minicicle "Ugo, nessuno e centomila" que la Cineteca Milano ha dedicat a Ugo Tognazzi suposo que per commemorar el 35è aniversari de la seva mort. Si fos poeta, sabria treure punta al fet que la sala on es projectava la pel·lícula es digués Arlecchino i s'inaugurés un any després que l'obra dirigida per Strehler, però soc un bloguer prosaic i em faria vergonya admetre que hi veig "la mà invisible del destí".
Al film de Dino Risi, l’humor perd la innocència d’Arlecchino i es torna agredolç i cínic, propi de la gran commedia all’italiana en mode antibel·licista, com a les memorables La Gran Guerra, de Mario Monicelli, i Tots a casa, de Luigi Comencini. Risi utilitza la comèdia per despullar la tragèdia de l'ascens del feixisme presentant dos arreplegats sense escrúpols, interpretats per Ugo Tognazzi i Vittorio Gassman, que s’uneixen a la marxa que va dur Mussolini al poder no per ideologia, sinó per oportunisme, despit, estupidesa, gregarisme i ànsies de protagonisme. L’humor esdevé aquí un bisturí que convida a la reflexió política, sobretot en un moment històric en què els populismes de diversa índole guanyen adeptes dia rere dia.
Absurditat, giallo i apoderament
Per tancar aquest viatge temporal per la comicitat italiana, m'he atrevit a veure sense cap referència prèvia una producció de (bon) teatre comercial actual, Strappo alla regola (en català Trencament de la regla), al burgès Teatro Manzoni, una obra que beu de moltes influències i que demostra que l’art de la comèdia continua sent un recurs de subversió encara que estigui adreçat a tots els públics.
No desvetllaré quines regles es trenquen ni com això es posa en escena, per si algun productor català s'anima a portar-la als nostres escenaris, però no em puc estar de dir que l'obra d'Edoardo Erba és una metaficció que proposa un joc de miralls entre cinema i teatre, alhora que recicla amb gràcia ingredients trets de la dramatúrgia de Luigi Pirandello (Sis personatges en cerca d'autor), de films de Woody Allen (La rosa porpra del Caire) i del giallo cinematogràfic (sobretot dels títols més emblemàtics de Dario Argento), això sí, afegint-hi una bona dosi de sororitat i apoderament femení contra la violència masclista.
Dues pistes més sobre l'obra i una curiositat: les dues protagonistes són el personatge d'un film de terror i l'acomodadora de la sala on es projecta. I l'ofici d'acomodador en italià es diu "maschera", una coincidència que, de nou mogut per la poesia que soc incapaç d'escriure, em fa preguntar-me si en tota la comicitat italiana no hi plana d'alguna manera l'ombra d'Arlequí.
P.S. No em vull descuidar d'aplaudir per escrit Enrico Bonavera i tota la troupe d'Arlecchino..., els enyorats Ugo Tognazzi i Vittorio Gassman, per La marcia su Roma i desenes de films inoblidables, i Maria Amelia Monti i Cristina Chinaglia, pel joc interpretatiu que despleguen entre pantalla i escenari a Strappo alla regola.
Novembre de 2025.