Miss Saigon és un dels meus favorits des que vaig veure'n l'excel·lent enregistrament fet al 2014 al Prince Edward Theatre de Londres per commemorar-ne el 25è aniversari de l'estrena. Si en algun moment m'havia passat pel cap que Claude-Michel Schönberg i Alain Boublil van tenir un cop de sort amb Les Misérables, amb la seva relectura de Madama Butterfly em van convèncer que efectivament són uns compositors inspiradíssims i de talent indiscutible, capaços de dotar cada línia melòdica i cada canvi de tensió d'una precisió equiparable a una partitura operística moderna. Dit ras i curt, sense ells no s'entendria el musical contemporani, però tampoc sense escenògrafs com John Napier (creador del muntatge original), Totie Driver i Matt Kinley (els responsables de la versió de 2014) o Andrew D. Edwards (l'actual).
Res no et prepara, però, per la intensitat de viure l’obra en directe, cosa que he pogut fer gràcies a la gira britànica/irlandesa amb què els productors semblen haver volgut commemorar el cinquantenari de la fi de la Guerra del Vietnam. Els actors de les produccions britàniques, fins i tot les que giren per segones ciutats, tenen un nivell d’excel·lència que en res fa enyorar els intèrprets de la capital. La seva disciplina i tècnica posen els ciments d’una experiència que combina rigor i emoció directa.
Però en aquesta producció, el que més m'ha captivat ha estat la interpretació de Seann Miley Moore, actor no binari d’origen australiano-filipí, que es va donar a conèixer a X Factor, i que avui dona vida al personatge clau de l'obra, l’Enginyer, un proxeneta sense escrúpols que és el fil conductor de tota l'acció i l'exemple viu del "tot s'hi val" -que no surti d'aquí, però aquest Enginyer sembla fill dels Thénardier. Moore broda el personatge i hi introdueix una ambigüitat sexual fascinant que el converteix en una figura imprevisible, seductora i perillosa alhora; la seva execució del número American Dream és simplement magistral, i els decibels a què han arribat els aplaudiments en deixaven testimoni. Moments com aquest demostren que, encara sota el control dels creadors vius, els musicals ja poden acollir matisos contemporanis, sobretot racials o de gènere, que quatre dècades enrere no es tenien en compte i que ajuden a mantenir-los ben vius i i els aporten actualitat.
Aquesta reflexió em porta a una idea una mica més àmplia: els musicals que van aparèixer a partir dels anys 80 —Cats, Les Misérables, The Phantom of the Opera, Miss Saigon i alguns més que em descuido— han començat a esdevenir nous clàssics. Molts han estat produïts pel gran Cameron Mackintosh, un home essencial per a l'escena britànica -i nord-americana- que ha aconseguit convertir obres grans i arriscades en èxits globals que els teatres del món es disputen. Igual que les òperes de Verdi o Puccini, però, aquests musicals no només es mantenen en el repertori sinó que ofereixen material ric per a futures reinterpretacions. Avui les variacions són sobretot tècniques o de sensibilitat però és fàcil imaginar que d’aquí a uns anys nous directors i artistes faran “la seva” versió, com passa avui amb les òperes que han viscut diverses relectures des del segle XIX.
Veient Miss Saigon en directe m'he adonat que aquest procés ja ha començat: l’obra és un clàssic en construcció, però també un organisme viu. La combinació d’una partitura impecable, un relat que continua emocionant -i provocant polèmica- servit per un elenc brillant capaç de donar-li noves lectures fa que el musical transcendeixi la seva pròpia època. I si l’enregistrament del 25è aniversari em va impressionar per la seva perfecció, la versió en viu m'ha recordat per enèsima vegada per què el teatre, i no només el musical, és tan poderós: no només reproduïm una obra, sinó que la fem respirar i sentir en cada funció, junts, artistes i públic.
La nova producció de Miss Saigon a Manchester és un recordatori que aquests musicals no tan sols han passat a la història: SÓN HISTÒRIA, i continuaran evolucionant. Com les grans òperes del passat, ens ofereixen un repertori viu que els futurs creadors revisitaran, reinterpretaran i faran seu, generació rere generació. Com a espectador, això és un regal que continua sorprenent i emocionant. I encara més si en sortir del teatre, la ciutat que t’acull et fa creure que ja és Nadal.
Novembre de 2025.