Només coneixia d'anomenada el clàssic de la literatura eròtica de Dominique Aury -nom real de l'autora- en què la seva protagonista es sotmet a l'esclavatge sexual de diversos homes d'una forma quasi mística. I si l'he acabat llegint no és per interès pel gènere, sinó per la vehemència amb què en canta les excel·lències un "prescriptor" atípic: Damià del Clot, a la seva novel·la negra Doble cos (2025), aconsegueix inocular en el lector les seves fílies literàries i cinematogràfiques, entre les quals hi ha Histoire d'O, alhora que serveix una magnètica intriga criminal amarada d'erotisme.
Deixant de banda la veneració d'alguns autors contemporanis pel cinema i la literatura d'explotació del segle passat, la lectura d'Histoire d'O en aquestes darreries de 2025 m'ha portat a diverses consideracions, no tant pel que explica sinó per la mirada que sosté tot el llibre: una mirada que, al meu parer, confon feminitat amb submissió i naturalitza el vell esquema de dona passiva/home actiu, com si fos una llei de la física. I que estigui escrit per una dona, encara ho fa més sorprenent.
L'O -hi ha diverses interpretacions sobre aquest apel·latiu, fins i tot gràfiques- decideix convertir-se en esclava sexual, sí, però aquesta llibertat —si és que se'n pot dir així— només és possible perquè està protegida pels privilegis d'una certa vida parisenca, intel·lectual i burgesa, de mitjans de segle XX. La seva és una llibertat de saló, de confort econòmic, des d'on pot idealitzar la renúncia com a destí femení. La submissió esdevé un joc estètic, ritualitzat i gairebé poètic, però rere el vernís d’elegància i transgressió sexual hi percebo un masclisme profund: el sadomasoquisme extrem és només la façana, ja que en establir com a natural que el sàdic sigui l'home i la masoquista, la dona, es beneeix l’essencialisme sexual. I si fa 70 anys el llibre podia escandalitzar algú amb les seves descripcions, explícites però poètiques, no qüestionava en cap moment l’ordre social ni els rols de gènere i de poder de l'heteropatriarcat.
Em sobta, però, la paradoxa històrica que Histoire d’O va aparèixer en plena efervescència intel·lectual del feminisme a França -Simone de Beauvoir publicava poc abans el seu assaig Le Deuxième Sexe (1949)- i, pel que he pogut saber, no va aixecar la polseguera que avui ens semblaria inevitable. La raó, probablement, és que el feminisme de masses encara no existia, la crítica era fragmentada, més intel·lectual que col·lectiva, i el llibre circulava dins d’un cercle burgès parisenc on l’erotisme sadomasoquista es llegia com un joc literari. La submissió femenina, així, podia ser percebuda més com a fantasia que com a comentari social, i l’escàndol quedava confinat als cercles privats o a la censura legal -que sí va patir. Aquesta paradoxa fa encara més interessant la seva lectura actual, on el patriarcat i les estructures de poder es veuen amb una cruesa que abans molts van preferir ignorar, especialment de la Rive Gauche estant.
Com deia al principi de l'article, als antípodes d'Histoire d'O situo L’anniversario, un fenomen literari a Itàlia i mitja Europa, guanyador del premi Strega 2025. L'autoficció d'Andrea Bajani, que no té res de literatura eròtica, connecta plenament amb l'esperit desmitificador de llibres com La familia grande (2021), de Camille Kouchner, amb qui comparteix la valentia d'atacar la institució familiar. Un atac que no és gratuït, sinó justificat quan la família, i en concret els adults, incompleixen el seu principi bàsic: garantir la protecció i el benestar de tots els seus membres, grans i petits.
Evidentment, el cop d'efecte de L'anniversario és la decisió del narrador de trencar amb la seva pròpia mare, víctima d'una situació de masclisme quotidià i normalitzat, un trencament que li costa anys d'assumir i que arriba a portar a la pràctica, ja adult, per poder sobreviure com a persona. La mare del narrador no decideix res, ni ser lliure ni ser esclava, simplement és absorbida per un marit que la va reduint, amputant-li autonomia, relacions, treball, món. És un masclisme no hedonista, que no busca l'estètica, i que ni tan sols és conscient de tan arrelat com està en l'estructura social i moral de la Itàlia dels 80 i 90, que tampoc era tan diferent a la de Catalunya.
L’escàndol d'aquesta novel·la no és la violència del marit, sinó la fugida del fill. Com si, d’alguna manera, l’autor/narrador castigués la mare per haver-se deixat esclavitzar i degradar durant dècades. La lectura deixa un malestar profund, no només pel que li passa a la mare, per la seva incapacitat de reacció, sinó per la incomunicació que queda després i que qüestiona quin és el sentit de la família tradicional. És aquí on resideix el veritable trencament, en la decisió d'un fill de sobreviure i d’esquinçar vincles familiars malsans, una valentia que desafia directament els codis socials i morals que han sostingut una submissió imperceptible.
Els dos llibres, tan diferents en forma i context, dialoguen en un punt essencial: les dones com a espai de projecció del poder masculí, ja sigui ritualitzat o banal, adornat o brut, intel·lectualitzat o primari. Una submissió triada des del privilegi o una submissió imposada des de la tradició difereixen ben poc quan la paraula "esclau" sempre pren forma femenina.
Novembre de 2025.