Afirma el gran actor espanyol Fernando Fernán-Gómez, en el seu llibre de memòries cinematogràfiques Desde la última fila (1995), que una de les característiques comunes de cinema llatí és, exceptuant potser els casos de França i Itàlia, el seu desconeixement mutu. Aquesta mateixa descripció és vàlida, com no, per al cinema espanyol fora de les seves fronteres. El cinema europeu, malauradament, es coneix només quan obté reconeixement als Estats Units: així, a França i altres països de la Unió Europea, si el gran públic coneix realitzadors com José Luis Garci, Fernando Trueba o Pedro Almodóvar és per què aquests han guanyat l'Óscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. O, pitjor encara, si els noms d'Antonio Banderas o Penélope Cruz són populars és degut, en parts iguals, als seus films americans ia les seves relacions sentimentals amb estrelles nord-americanes, però mai a la feina que van realitzar al seu país encara que aquest fos de molt superior qualitat. Un cas atípic és el de l'actor català Sergi López, la carrera del qual a França (Western, Une liaison pornographique o Harry, un ami qui vous veut du bien) l’ha fet més popular allà que a Espanya.
Intentaré en aquest text donar un cop d'ull a alguns dels noms i tendències més importants de cinema espanyol contemporani, és a dir, aquell que s'ha produït des del restabliment de la democràcia a Espanya. Per il·lustrar aquesta producció, em centraré de forma particular en aquelles pel·lícules realitzades durant els anys noranta, període que pot considerar-se com de plena maduresa i normalitat per a la cinematografia hispànica.
L’herència del franquisme
Si ens preguntem què va canviar per al cinema espanyol a partir de 1975, la resposta seria tot. El cinema és, potser més que altres formes d'expressió menys populars, un objectiu el control estricte del qual per part dels governs dictatorials apareix com essencial. Així doncs, el cinema espanyol de la dictadura es caracteritza, en una primera època, per l'elaboració de productes de marcat caràcter ideològic, és a dir, films obertament demagògics, per no dir feixistes, que apel·len al patriotisme i als anys de major glòria espanyola: el Segle d'or, en particular, i el període colonial, en general.
A banda d'aquest cinema historicopatriòtic, especialment abundant durant la dècada dels quaranta, trobem una gran quantitat de pel·lícules musicals, sempre centrades en una imatge tòpica d'Espanya, representada exclusivament pel folklore andalús. La comèdia -sovint musical- és un altre dels gèneres per excel·lència de la dictadura, a causa de l'elevada dosi d'evasió de la realitat que tot règim totalitari necessita difondre per assegurar-se’n la supervivència. El tipus de comèdia que trobem en aquests anys és sempre blanc, sense ni una mica de crítica social, i de marcat caràcter conservador.
A la fi dels seixanta i principis dels setanta, la dictadura dóna mostres d'un cert aperturisme, almenys formal. Això es tradueix en la producció d'un cinema menys ideològic i aparentment més permissiu en el terreny de la sensualitat. No obstant això no ens hem d’enganyar, ja que el punt de vista i la moralitat de les cintes serà sempre conservador. Apareix així un gènere de comèdia de gran tirada popular i que s'ha covingut anomenar landismo, denominació que prové del nom d'un dels actors més característics d'aquest gènere: Alfredo Landa. En aquestes pel·lícules sempre es mostra la imatge de l'espanyol mitjà, baixet i faldiller, però de bon cor, que perd el cap per esculturals estrangeres, sueques la major part de les ocasions, però que a la fi acaba reconeixent el que afirma el refrany castellà: "la española cuando besa, besa de verdad", i la resta és pur vici.
Dir que durant el franquisme no es va fer res interessant cinematogràficament a Espanya seria una falsedat: alguns directors com Luis García Berlanga, José Antonio Bardem, Jaime de Armiñán o Carlos Saura, per citar alguns noms, van aconseguir burlar la censura i oferir retrats crus, realistes i tragicòmics d'Espanya. No obstant això, el més creatiu dels directors espanyols no va poder treballar en el seu propi país més que ocasionalment per causa de qüestions ideològiques, i va haver de refugiar-se primer a Mèxic i després a França. Em refereixo a Luis Buñuel, el primer realitzador espanyol guanyador d'un Oscar, encara que paradoxalment amb un film francès: Le charme discret de la bourgeoisie (1972).
Llibertat a les pantalles
La mort del dictador Franco revolucionarà el context cinematogràfic espanyol donant lloc a l'aparició a la pantalla de temàtiques que fins llavors havien estat tabú. Per descomptat, un dels subgèneres que apareixeran a partir d'aquell moment és el dels films sobre la Guerra Civil i la postguerra, precisament vistos des del costat dels perdedors, és a dir, dels demòcrates. El director que més cintes rodarà sobre aquest període de la història espanyola és, sens dubte, el català Jaime Camino, les millors contribucions al gènere del qual són Les llargues vacances del 36 (1976) i El llarg hivern (1992).
En el mateix sentit, des de les nacions històriques -Catalunya i el País Basc- es realitzaran pel·lícules que reconstrueixen fets del seu passat diferenciat de la resta de l'Estat espanyol i que reivindiquen les seves aspiracions nacionals. En el cas de Catalunya, suposarà a més la recuperació de l'ús de la llengua catalana a les pantalles, prohibida durant el franquisme. La ciutat cremada, d'Antoni Ribas (1976), i Companys, procés a Catalunya, de Josep M. Forn (1979), són potser els millors exemples d'aquesta tendència a Catalunya, i al País Basc, La muerte de Mikel, d’Imanol Uribe (1983), un cru retrat de la repressió policial contra el nacionalisme basc alhora que dels prejudicis socials contra l'homosexualitat.
Amb la democràcia, i especialment amb l'abolició de la censura prèvia el 1977, arribarà un veritable alliberament moral i sexual a les pantalles, encara que aquest serà aprofitat en gran part per produir cinema d'un baixíssim nivell i d'un mal gust manifest, l'única novetat del qual residirà en el seu elevat contingut eròtic. És el que es coneix com a cinema de destape, un subgènere còmic, hereu del landismo i igualment conservador encara que amb una major coartada liberal. Dins d'aquest capítol destaca per mèrits propis Mariano Ozores, un realitzador amb èxits que es compten per desenes, la qual cosa diu prou sobre el gust majoritari del públic de la segona meitat dels setanta i primera dels vuitanta.
D'altra banda, alguns nous cineastes s'exploraran aquesta vessant eròtica per produir obres d'interès. En aquest terreny trobem pel·lícules centrades en l'homosexualitat com Cambio de sexo (1976), de Vicente Aranda, o Un hombre llamado Flor de otoño, de el basc Pedro Olea (1978), i altres que exploren les obsessions sexuals, com les obres del català Bigas Lluna, Bilbao (1978) o Les edades de Lulú (1991). Aquesta darrera, protagonitzada per Javier Bardem i la italiana Francesca Neri, és l'adaptació a la pantalla de la novel·la homònima d'Almudena Grandes i narra la història de Lulú, qui després d'una primera experiència amorosa als quinze anys amb un madur amic de la família, decideix perllongar indefinidament els seus jocs sexuals de la infantesa en una espiral ascendent de perversió i morbositat, a la recerca de nous plaers.
Un cinema normalitzat i subvencionat
És sabut que a Europa el cinema no gaudeix de la mateixa bona salut comercial que als Estats Units, especialment aquells productes més arriscats. En el cas espanyol, no serà fins al 1982 en què l'Estat prendrà mesures serioses per subvencionar i promocionar el cinema. El model adoptat es basa en el sistema francès i consisteix en el proteccionisme de la producció pròpia i en les subvencions de l'administració central i autonòmica. Les televisions, públiques i privades, també prendran part en la producció cinematogràfica comprant prèviament els drets d'emissió dels films en què participen.
Les adaptacions literàries han estat sempre un recurs a mà per a la cinematografia de qualsevol país. Ja durant el franquisme se’n van realitzar algunes, però és amb el restabliment de la democràcia quan aquestes proliferen i, especialment, a partir de 1979, data dels primers acords entre la televisió i el cinema. Moltes d'aquestes pel·lícules, que s'exhibien en sales cinematogràfiques amb un metratge estàndard i a la petita pantalla en forma de minisèrie, per voler satisfer els llenguatges diferenciats dels dos mitjans no acabaven de quallar en cap.
Alguns exemples d'adaptacions més o menys aconseguides són La colmena (Mario Camus, 1982), Últimas tardes con Teresa (Gonzalo Herralde, 1983) o Tiempo de silencio (Vicente Aranda, 1986). Una de les millors és, sense cap dubte, Los santos inocentes, de Mario Camus (1984), on tenim l'oportunitat d'assistir a un recital interpretatiu a càrrec del gran Francisco Rabal i, curiosament, d'Alfredo Landa qui va poder demostrar que, tot i haver participat en desenes de comèdies menyspreables als 60 i 70, era un intèrpret considerable: tots dos van ser premiats a Cannes pel seu treball. Aquesta obra reflecteix, segons la inspirada ploma del novel·lista Miguel Delibes, el món rural de l'Espanya de la postguerra i narra la història d'una família de pagesos subordinats als dictats dels propietaris de la terra. La recordada escena final, que mostra la venjança d’un deficient mental contra el seu señorito quan aquest li mata mascota, simbolitza la rebel·lió dels més desheretats contra l’abús quasi feudal dels propietaris rurals.
La Movida: de la contracultura al mainstream
Als anys 80 es produeix a Madrid l'eclosió d'un moviment cultural que donarà els seus millors fruits bàsicament en la música i el cinema, i que es va denominar la Movida madrilenya. Aquest moviment juvenil, que no és altra cosa que la lògica reacció dels artistes més inquiets del moment a l'Espanya provinciana que el franquisme havia propiciat durant 40 anys, té el seu millor exponent en el cinema de Pedro Almodóvar.Dos films d'Almodóvar poden exemplificar l’evolució d’aquest corrent cultural: la seva primera realització, Pepi, Luci y Bom, y otras chicas del montón (1980) és una cinta amb una frescor temàtica i un gust per la provocació tan grans com ho són seus defectes: un guió imperfecte i una realització rupestre. Recordem, per exemple, l'escena en què Pepi -Carmen Maura-, una noia moderna que viu de forma marginal, decideix convertir-se en publicitària i "crea" el cèlebre eslògan «Hagas lo que hagas, ponte bragas...».
15 anys més tard, La flor de mi secreto (1995) és ja una obra de maduresa, un bell melodrama d'exquisida realització i interpretacions magistrals, com la de la seva protagonista, la gran Marisa Paredes, que encarna una escriptora de novel·la rosa en plena crisi de parella i d'inspiració. Una escena inoblidable, entre d’altres, és la de la ruptura definitiva amb el seu marit -Imanol Arias-, un militar destacat a Bòsnia.
Altres grans pel·lícules d'Almodóvar són Matador (1986), Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), ¡Átame! (1989) o Todo sobre mi madre (1998), amb la qual va obtenir l'Òscar el 1999.
Els quinquis són les estrelles
Un nou estil de comèdia
Garci, el Truffaut espanyol?
La comèdia estripada: de la Iglesia i Segura
Amenábar: a l'americana
Camins propis
El cinema produït a Catalunya
Algunes xifres sobre el cinema espanyol
- Tesis (1996), de Alejandro Amenábar
- Belle époque (1992), de Fernando Trueba
- Abre los ojos (1997), de Alejandro Amenábar
- Todo sobre mi madre (1998), de Pedro Almodóvar
- Bienvenido Mr. Marshall (1952), de Luis García Berlanga
- El verdugo (1963), de Luis García Berlanga
- Los santos inocentes (1984), de Mario Camus
- Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), de Pedro Almodóvar
- La buena estrella (1997), de Ricardo Franco
- La niña de tus ojos (1998), de Fernando Trueba
- Luis Buñuel
- Luis García Berlanga
- Pedro Almodóvar
- Víctor Erice
- Alejandro Amenábar
- Manuel Gutiérrez Aragón
- Fernando Fernán-Gómez
- Julio Medem
- Carlos Saura
- Fernando Trueba
- 1976 – 90
- 1977 – 97
- 1978 – 79
- 1979 – 73
- 1980 – 110
- 1981 – 137
- 1982 – 146
- 1983 – 99
- 1984 – 80
- 1985 – 76
- 1986 – 59
- 1987 – 61
- 1988 – 63
- 1989 – 47
- 1990 –42
- 1991 – 66
- 1992 – 35
- 1993 – Sense dades
- 1994 – Sense dades
- 1995 – 58
- 1996 – 92
- 1997 – 79
- 1998 – 66