Els textos d'aquesta publicació havien de ser la meva aportació a un assaig a quatre mans que pretenia donar a conèixer Occitània als catalans. Les circumstàncies de la vida han fet que aquesta idea, de moment, no hagi passat de ser un projecte. Si mai es completa, preneu-los com una primícia. Si no, com un esborrany.
D’una banda, perquè pocs catalans saben a quin país ens referim quan esmentem aquest nom.
De l’altra, perquè no és tan evident que sigui un país. O almenys, que ho sigui tal i com nosaltres entenem un país. Dit ras i curt: Occitània no és com Catalunya, però tanmateix Catalunya pot acabar sent com Occitània.
No pretenem ser enigmàtics, sinó tot el contrari: en les pàgines que segueixen volem explicar als catalans què hi ha darrera d’aquesta frontera pirinenca, aparentment desdibuixada per una Europa en construcció però tan real com sempre a l’hora de defensar els interessos dels estats que la integren. Volem donar un altre nom i especialment un altre contingut a allò que normalment s’anomena “el sud de França”, posant de manifest que en aquell territori encara queden les traces d’una llengua i una cultura que no són la francesa.
Potser per començar caldria recordar que França no és un estat originàriament monolingüe ni d’una única cultura. Sabem que això costa d’acceptar, perquè als ulls de tot viatger, fins i tot als dels més assidus, l’Hexàgon –com li plau anomenar-se tot apel·lant l’harmonia geomètrica del seu perímetre- s’apareix com una de les unitats polítiques, culturals i lingüístiques més homogènies d’Europa. Però el cert és que en aquests primers anys del segle XXI encara existeixen a la França metropolitana (les restes del seu imperi colonial constitueixen un cas a part) set cultures amb les seves corresponents llengües que conviuen o, millor dit, malviuen i agonitzen sota l’oficialitat “nacional” de la República.
No és cap secret per als catalans que la nostra nació traspassa, per raons històriques, l’actual frontera espanyola i ocupa un territori que nosaltres anomenem Catalunya del Nord i que els francesos coneixen per “Pirineus Occidentals”. Potser tampoc ens passa per alt que a l’Euskadi espanyol li correspon un Euskadi nord, que en mentalitat francesa ha estat rebatejat com “Pirineus Atlàntics”. Però a aquestes transgressions fronteres cal sumar-hi encara cinc pobles més que, per ordre alfabètic, són Alsàcia, Bretanya, Còrsega, Flandes i Occitània.
En aquest llibre us parlarem d’aquesta darrera nació. Cert és que, després de la Catalunya del Nord, la nació occitana és la més propera geogràficament i cultural a la sensibilitat dels catalans i també aquella amb què històricament hem tingut més contactes. Però l’autèntica raó de la nostra tria és el pes específic d’Occitània dins del conjunt de l’Estat francès: si bé la resta de cultures que hem esmentat poden considerar-se, des d’un cert punt de vista, com minoritàries o perifèriques, no és pas així en el cas occità. Aquesta nació no és un “bocí” de França ni un reflex residual de cap cultura externa a les seves fronteres polítiques, sinó un territori de 13 milions d’habitants i que ocupa un terç de la seva actual superfície “nacional”. Es per això que, si Occitània no hagués patit el procés de minorització que us mostrarem, possiblement podríem parlar avui d’una França bilingüe o, com a mínim, més respectuosa amb les diferències culturals que conté i nega repetidament. Volem desmentir, també, que la consolidació del francès com a parla “comuna” de l’estat veí i com a “lingua franca” en el context internacional obeeixi a raons intrínseques de la seva qualitat superior. No hi ha llengües més aptes per a uns usos que unes altres: és la política dels estats que ha provocat aquestes situacions de diglòssia en determinar quin és l’idioma important i quins altres són els secundaris, arravatant-los fins el nom i qualificant-los de “dialecte” o “patuès”. I qui pensi encara que el francès està cridat a ser una llengua “de les grans” arreu, que doni un cop d’ull a la història del Quebec, on la forma lingüística d’aquesta província canadenca ha sofert exactament les mateixes vexacions i marginació per part de l’anglès que qualsevol parla minoritària d’Europa.
No hem pretès fer un llibre d’història d’Occitània. Hi ha prou obres d’aquestes característiques d’indubtable qualitat i no creiem que calgui afegir-hi més pagines. Tanmateix utilitzarem la història per evidenciar el procés flagrant de desnacionalització que s’ha infligit a Occitània al llarg dels segles i que ha aconseguit pràcticament desdibuixar la seva personalitat diferenciada. Per posar de manifest aquest procés, prendrem dos eixos que creiem que són els que defineixen i distingeixen millor tota cultura: la llengua i la consciència de poble. Si bé és cert que resulta difícil destriar-ne una de l’altra, veurem com el procés de francesització occità s’ha realitzat efectivament en aquests dos fronts: matar una llengua, acaba sens dubte amb la consciència de ser un poble diferent, però alhora, en imposar una nova consciència que faci oblidar l’originària s’impedeix que qualsevol intent per recuperar la llengua transcendeixi els límits del simple folklorisme.
El panorama occità no és especialment esperançador. El de la resta de cultures “regionals” de França tampoc. I és amb aquest esperit, que potser algú titllarà d’apocalíptic, que volem adreçar-nos als catalans. Volem advertir que és amb la bandera tricolor de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat republicanes que França ha ferit de mort Occitània. No descobrim res dient que és plausiblement fàcil resistir units un enemic que es mostra com a tal, com va ser el franquisme en el nostre cas. Però ja resulta més complex copsar com un sistema democràtic aconsegueix imposar imperceptiblement el pensament únic, la colonització cultural i el monolingüisme de facto. L’efectivitat és molt major quan el perill no és evident i l’Espanya democràtica d’avui, model de transició política, amb el seu estat de les autonomies i el reconeixement oficial del bilingüisme, ens pot fer arribar a creure que res no s’ha imposat –ni tan sols la llengua-, que els estats són un fet natural i que les consciències de poble prèvies a ells no només han desaparegut per evolució històrica, sinó que tan sols mai no han existit.
Es per això que, malgrat la imatge unitària que d’aquest període ha transmès la historiografia oficial francesa, el naixement de la cultura occitana ve certament propiciat per una independència de facto dels diferents territoris del domini lingüístic controlats per diversos senyors feudals, comtes i ducs. Així doncs, aquest intent de reconstruir l’Imperi Romà d’Occident que va ser l’Imperi Carolingi a partir de l’any 800, i on molts historiadors han volgut veure intencionadament un precedent de la França moderna, no constitueix pas una unitat política forta, de tal manera que al llarg del segle IX, els senyors occitans no tenen altra relació de poder amb el nord que el contracte de vassallatge. Un contracte que, tot sigui dit, presenta força contradiccions i sovint obliga els senyors a retre homenatge a més d’un rei, la qual cosa a la pràctica es tradueix en un sentiment d’independència.
Els territoris que, més o menys, conformen el que ara anomenem Occitània estan dividits durant l’imperi de Carlemany bàsicament en quatre grans entitats polítiques: Gascunya, Aquitània, Septimània i Provença (la Borgonya conté part de la Provença interior i el regne de Llombardia, les valls occitanes del Piemont). Aquesta autonomia del poder franc es veu considerablement incrementada a partir de l’any 843 amb el tractat de Verdun, que suposa la repartició de l’imperi de Carlemany entre els seus descendents, i una major fragmentació política de l’espai occità. El comtat de Tolosa, fundat per Ramon I el 852, esdevé el poder més fort a la zona, però altres entitats polítiques es reparteixen el territori vers la fi del segle IX: el comtat de Provença (que arribarà a dividir-se en tres entre els segles X i XI), el ducat de Guiena (posteriorment anomenat Aquitània) i el comtat d’Alvèrnia.
En el decurs del segle X, el poder de la noblesa occitana s’enforteix mentre que el dels reis francs s’afebleix, en part, degut a la llunyania física de les terres d’Oc. Un fet similar es produeix en el terreny religiós en relació amb el poder exercit per Roma, ja que moltes seus episcopals i monestirs occitans gaudeixen d’immunitats i privilegis concedits per la monarquia septentrional que els permet actuar com a autèntics senyors feudals.
En aquest marc s’estableix un règim caracteritzat per l’existència d’un conglomerat de senyories locals que exerceixen impunement una política d’opressió contra el poble que es generalitza durant tot el segle X. Aquest fet motiva que, a finals de la centúria, l’abadia de Cluny (fora dels territoris occitans però amb poder sobre ells) intenti pacificar el territori a través de la difusió del principi de la Pau de Déu, és a dir, la defensa del poble mitjançant el temor diví, excomunicant qui gosi vulnerar-lo. En aquesta empresa és fonamental la figura de Gerbert d’Aurillac, savi i monjo occità format a Ripoll i a Vic, que va ser Papa amb el nom de Silvestre II i que va endegar un moviment de reforma eclesiàstica cabdal. A ell es deu la fi del tràfic de dignitats eclesiàstiques (la simonia), la difusió de la Pau de Déu i la creació d’espais sagrats d’asil al voltant de les esglésies (les sagreres). Aquesta darrera aportació, que va proliferar al llarg del segle XI, va donar lloc a un model urbanístic peculiar que té per centre l’església i del qual encara es poden resseguir les traces a moltes contrades occitanes. Un altre impulsor d’aquest mateix corrent, però a les terres de Provença, és l’arquebisbe d’Arles, Raimbaut de Reillanne.
Es curiós evidenciar com l’església del segle XI actua diferentment al nord o al sud de l’antiga Gàl·lia: mentre als territoris de la llengua d’Oil, afavoreix l’assentament del poder reial, al país d’Oc és al costat del poble per frenar la brutalitat dels senyors feudals i mirar de garantir un cert ordre social, tot aprofitant l’absència d’un poder civil unitari i fort.
Amb la caiguda de l’Imperi Romà s’inicia també una evolució del llatí deguda al seu contacte amb les llengües dels invasors germànics. Val a dir, però, que a l’espai occità, la presència germànica serà molt menor que als territoris on després naixerà el francès, fet pel qual romandrà una llengua més propera al llatí que no pas la seva veïna del nord.
Com en la majoria de territoris de llengua romànica, la població occitana dels segles IX i X ja no parla ni quasi entén el llatí i, de ben segur, la literatura de caràcter oral és en llengua vulgar. El monopoli de l’escriptura roman en mans dels sectors eclesiàstics i, per tant, és feta encara en la llengua dels romans. Tanmateix, un canvi rellevant arribarà amb el nou mil·leni.
Els primers textos que es coneixen en occità són força més antics que el seu corresponent en català: mentre que el nostre Forum Iudicum data de la primera meitat del segle XII, a Occitània la llengua ja s’escriu a finals del segle X. Els vestigis més antics que es conserven són uns juraments de fidelitat al castell de Lautrec i daten dels anys 985 i 989. Cert és que els primers usos de les noves llengües nascudes del llatí no són pas literaris, sinó molt més funcionals. Es tracta de documents administratius llatins que contenen paraules i frases en occità, a manera de traducció o glossari, que fan referència essencialment a topònims o declaracions de testimonis. Això, no fa més que evidenciar que el llatí ja ha deixat de ser una llengua de comunicació amb el poble.
A nivell literari, però, la primera manifestació occitana és una alba (poema líric on l’autor es plany de l’arribada del nou dia) de principis del segle XI que conté dos versos en occità i la resta en llatí on, a pesar del seu contingut religiós, alguns experts veuen el precedent d’un gènere que posteriorment conrearan els trobadors. Altres textos importats del mateix segle i igualment anònims són el drama litúrgic bilingüe Sponsus, primera mostra de la dramatúrgia autòctona, el poema narratiu conegut com La Passion de Clarmont, i les que es consideren com les obres cabdals d’aquest període per la seva qualitat literària: Boèci i La Cançon de Santa Fe. Aquesta darrera és especialment rellevant pel fet que és el primer text que mostra ja una llengua totalment autònoma del llatí.
Ja des del segle VIII, els contactes freqüents dels territoris occitans amb el veí Islam propiciarà un tarannà més tolerant i que pot constituir un primer signe d’identitat nacional, previ al naixement d’una llengua comuna. Però no és només el fet que aquestes terres estiguessin força més avesades al contacte amb els sarraïns que no pas els pobles del nord, sinó que també, a partir del segle XI, es produeix una expansió urbana i comercial, bàsicament al Llenguadoc, que farà la competència als propis negociants genovesos en la seva activitat comercial amb el Pròxim Orient. Es, precisament, gràcies a aquesta relació amb Llevant que penetrarà la peculiar visió de la fe cristiana que va ser el catarisme i que tindrà un paper determinant per al futur occità.
La relació entre la prosperitat econòmica dels segles XI i XII i l’esplendor de les corts de l’espai occità és més que evident. No ha d’estranyar, doncs, que sota la protecció d’aquesta noblesa aparegui una manifestació literària de primer ordre, la lírica trobadoresca, que sigui capaç de transmetre els valors d’aquesta nova societat feudal, oberta i tolerant per a la seva època. Paral·lelament a l’esplendor de les lletres, les terres d’Oc veuen com floreix l’art romànic. Les primeres manifestacions arquitectòniques revelen, tot i que amb matisos, una clara influència de les fortaleses del Pròxim Orient. Aquest fet corrobora un cop més l’existència d’uns contactes freqüents i duradors, els quals també van repercutir en la pintura i en l’escultura: representacions de Crist com la del timpà de l’abadia de Moissac, inspirada la imatge i el gust estètic dels monarques assiris, ho confirmen.
No podem tampoc obviar el fet que Occitània és l’escenari de dos esdeveniments religiosos cabdals del segle XI: l’organització de les Croades cap a Terra Santa (la crida a la Primera Croada la fa el Papa Urbà II el 1092 des de Clermont d’Alvèrnia) i l’inici del pelegrinatge cap a Santiago de Compostel·la (quatre de les vies principals per anar a la tomba de l’apòstol travessen la totalitat del territori). El flux d’influències artístiques i de pensament que s’hi transmeten a través és importantíssim.
A finals del segle XII, Occitània presenta un conglomerat de ciutats importants com Tolosa, Marsella, Bordeus, Montpeller, Avinyó, Niça o Narbona amb un considerable poder econòmic i polític. Aquesta expansió econòmica sosté el moviment urbà dels consolats, associacions integrades originàriament per cavallers i que prenen a la justícia senyorial bona part de les seves atribucions. Ben aviat s’obren cap a la burgesia i constitueixen autèntiques col·lectivitats d’interessos amb escut, estendard, diplomàcia i possessions exteriors propis (la més espectacular potser és el palau que va bastir Montpeller en un indret tan allunyat geogràficament com Trípoli). L’emergència dels consolats és també un signe dels canvis culturals del segle XII, que ve acompanyada de l’establiment de pràctiques jurídiques inspirades novament en el dret objectiu escrit de tradició romana, el qual havia caigut en desús en favor del dret subjectiu exercit pels senyors. Així, comunitats com la jueva, veuran com millora la seva situació econòmica i social.
Un altre exemple d’aquests canvis és l’establiment dels capitouls a Tolosa, autèntic contrapoder als comtes, exercit pels magistrats municipals. I és que aquesta ciutat és el paradigma del que podríem gosar d’anomenar la “civilització occitana”, un centre obert al pensament, a l’art i a la tolerància religiosa que, malauradament, té el temps comptat.
El primer trobador occità de qui es té notícia és Guilhem de Peitieus (1071-1127), duc d’Aquitània i comte de Poitiers. No pensem, però, que la lírica trobadoresca serà només patrimoni de l’alta noblesa sinó que la conrearan autors de totes les classes socials (petita noblesa, burgesia, menestrals, eclesiàstics) i, el que és més important, de diferents nacionalitats (catalans, com els reis Alfons el Cast i Pere el Gran, o anglesos, com Ricard Cor de Lleó) i sexes (les trobairitz, com la Comtessa de Dia), arribant a influenciar els propis Petrarca i Dant, aquest darrer, temptat d’escriure en occità la seva Divina comèdia. Tots ells eren essencialment compositors i deixaven sovint als joglars, autèntics professionals del recitat, el rol d’interpretar les seves creacions. Són tants els trobadors occitans de renom que, per citar-ne alguns de les diferents contrades del territori, esmentarem Jaufre Rudel, Peire d’Alvèrnia, Marcabru, Raimbaut d’Aurenga, Raimbaut de Vaqueiras, Peire Cardenal, Cercamon o Folquet de Marsella.
Es potser en el tarannà nòmada dels trobadors que cal buscar les claus de l’expansió de la seva lírica: forçats a trobar la protecció d’una dama, aquests compositors recorren l’espai occità, català i nord-italià, expandint la seva cultura i alhora la llengua. L’occità serà, doncs, considerat l’idioma més òptim per a la lírica, en la seva variant mitjana septentrional (se suposa que va néixer al Llemosí) i l’utilitzaran poetes de contrades ben diferents. En aquell període hi ha una clara diferenciació entre la llengua parlada i la llengua literària i, per tant, no ha d’estranyar el fet que els trobadors, independentment del seu origen geogràfic, utilitzin aquesta koiné lingüística a l’hora de crear, com si es tractés d’una mena de registre culte.
Sabut és que els primers poetes catalans van abraçar la lírica trobadoresca en occità per raons òbvies de proximitat geogràfica, de similituds lingüístiques i de vincles polítics. No serà fins al segle XV, amb Ausiàs March, que els nostres autors empraran el català com a llengua de creació, però també els poetes galaico-portuguesos, francesos i alemanys faran seva aquesta forma poètica. Així doncs, la primera manifestació poètica post-llatina (recordem que trobador és aquell que fa poesia en llengua vulgar, mentre que el poeta compon en llatí) d’Europa serà en occità i, el que és més important, suposarà en una època teocràtica i on el rol femení estava totalment subjugat al de l’home, un cant al laïcisme, a la tolerància, i un culte a la dona sense precedents.
Els textos dels trobadors delaten el tarannà de la seva època i tradueixen al terreny amorós les relacions feudals per la via de l’exaltació de valors com la noblesa, la gallardia o la lleialtat. L’expressió més clàssica de la lírica trobadoresca rau en el gènere de la cançó, on el trobador lloa una dama, casada i de rang superior (la domna o midons), a fi d’obtenir el seu amor impossible i els seus favors. Tanmateix, es conreen altres gèneres per expressar la sàtira (el gap), l’atac personal, l’exposició d’idees o la voluntat moralitzadora (el sirventès), el dolor (el planh), etc. L’estil de les composicions també presenta diferències segons el públic a qui s’adreça: el trobar clus es caracteritza per l’hermetisme intel·lectual; el ric, en canvi, aposta per la sofisticació formal; per últim, el leu adopta formes de llenguatge més planeres
No obstant això, pensar que la llengua occitana va ser en aquesta època només vehicle exclusiu de la poesia trobadoresca seria caure en un greu error. Des de finals del segle XIII i durant tot el XIV tenim exemples d’una literatura de qualitat que dóna mostres de poesia èpica, religiosa, de novel·la pre-cavalleresca (l’anònim Jaufre) i de prosa científica d’influència andalusina.
Introducció
Donar a conèixer Occitània no és fàcil.D’una banda, perquè pocs catalans saben a quin país ens referim quan esmentem aquest nom.
De l’altra, perquè no és tan evident que sigui un país. O almenys, que ho sigui tal i com nosaltres entenem un país. Dit ras i curt: Occitània no és com Catalunya, però tanmateix Catalunya pot acabar sent com Occitània.
No pretenem ser enigmàtics, sinó tot el contrari: en les pàgines que segueixen volem explicar als catalans què hi ha darrera d’aquesta frontera pirinenca, aparentment desdibuixada per una Europa en construcció però tan real com sempre a l’hora de defensar els interessos dels estats que la integren. Volem donar un altre nom i especialment un altre contingut a allò que normalment s’anomena “el sud de França”, posant de manifest que en aquell territori encara queden les traces d’una llengua i una cultura que no són la francesa.
Potser per començar caldria recordar que França no és un estat originàriament monolingüe ni d’una única cultura. Sabem que això costa d’acceptar, perquè als ulls de tot viatger, fins i tot als dels més assidus, l’Hexàgon –com li plau anomenar-se tot apel·lant l’harmonia geomètrica del seu perímetre- s’apareix com una de les unitats polítiques, culturals i lingüístiques més homogènies d’Europa. Però el cert és que en aquests primers anys del segle XXI encara existeixen a la França metropolitana (les restes del seu imperi colonial constitueixen un cas a part) set cultures amb les seves corresponents llengües que conviuen o, millor dit, malviuen i agonitzen sota l’oficialitat “nacional” de la República.
No és cap secret per als catalans que la nostra nació traspassa, per raons històriques, l’actual frontera espanyola i ocupa un territori que nosaltres anomenem Catalunya del Nord i que els francesos coneixen per “Pirineus Occidentals”. Potser tampoc ens passa per alt que a l’Euskadi espanyol li correspon un Euskadi nord, que en mentalitat francesa ha estat rebatejat com “Pirineus Atlàntics”. Però a aquestes transgressions fronteres cal sumar-hi encara cinc pobles més que, per ordre alfabètic, són Alsàcia, Bretanya, Còrsega, Flandes i Occitània.
En aquest llibre us parlarem d’aquesta darrera nació. Cert és que, després de la Catalunya del Nord, la nació occitana és la més propera geogràficament i cultural a la sensibilitat dels catalans i també aquella amb què històricament hem tingut més contactes. Però l’autèntica raó de la nostra tria és el pes específic d’Occitània dins del conjunt de l’Estat francès: si bé la resta de cultures que hem esmentat poden considerar-se, des d’un cert punt de vista, com minoritàries o perifèriques, no és pas així en el cas occità. Aquesta nació no és un “bocí” de França ni un reflex residual de cap cultura externa a les seves fronteres polítiques, sinó un territori de 13 milions d’habitants i que ocupa un terç de la seva actual superfície “nacional”. Es per això que, si Occitània no hagués patit el procés de minorització que us mostrarem, possiblement podríem parlar avui d’una França bilingüe o, com a mínim, més respectuosa amb les diferències culturals que conté i nega repetidament. Volem desmentir, també, que la consolidació del francès com a parla “comuna” de l’estat veí i com a “lingua franca” en el context internacional obeeixi a raons intrínseques de la seva qualitat superior. No hi ha llengües més aptes per a uns usos que unes altres: és la política dels estats que ha provocat aquestes situacions de diglòssia en determinar quin és l’idioma important i quins altres són els secundaris, arravatant-los fins el nom i qualificant-los de “dialecte” o “patuès”. I qui pensi encara que el francès està cridat a ser una llengua “de les grans” arreu, que doni un cop d’ull a la història del Quebec, on la forma lingüística d’aquesta província canadenca ha sofert exactament les mateixes vexacions i marginació per part de l’anglès que qualsevol parla minoritària d’Europa.
No hem pretès fer un llibre d’història d’Occitània. Hi ha prou obres d’aquestes característiques d’indubtable qualitat i no creiem que calgui afegir-hi més pagines. Tanmateix utilitzarem la història per evidenciar el procés flagrant de desnacionalització que s’ha infligit a Occitània al llarg dels segles i que ha aconseguit pràcticament desdibuixar la seva personalitat diferenciada. Per posar de manifest aquest procés, prendrem dos eixos que creiem que són els que defineixen i distingeixen millor tota cultura: la llengua i la consciència de poble. Si bé és cert que resulta difícil destriar-ne una de l’altra, veurem com el procés de francesització occità s’ha realitzat efectivament en aquests dos fronts: matar una llengua, acaba sens dubte amb la consciència de ser un poble diferent, però alhora, en imposar una nova consciència que faci oblidar l’originària s’impedeix que qualsevol intent per recuperar la llengua transcendeixi els límits del simple folklorisme.
El panorama occità no és especialment esperançador. El de la resta de cultures “regionals” de França tampoc. I és amb aquest esperit, que potser algú titllarà d’apocalíptic, que volem adreçar-nos als catalans. Volem advertir que és amb la bandera tricolor de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat republicanes que França ha ferit de mort Occitània. No descobrim res dient que és plausiblement fàcil resistir units un enemic que es mostra com a tal, com va ser el franquisme en el nostre cas. Però ja resulta més complex copsar com un sistema democràtic aconsegueix imposar imperceptiblement el pensament únic, la colonització cultural i el monolingüisme de facto. L’efectivitat és molt major quan el perill no és evident i l’Espanya democràtica d’avui, model de transició política, amb el seu estat de les autonomies i el reconeixement oficial del bilingüisme, ens pot fer arribar a creure que res no s’ha imposat –ni tan sols la llengua-, que els estats són un fet natural i que les consciències de poble prèvies a ells no només han desaparegut per evolució històrica, sinó que tan sols mai no han existit.
La civilització occitana (s. VIII-XII)
>L’herència de l’Imperi Carolingi
Al segle VIII, els territoris de l’espai occità sorgits de la fragmentació del regne visigòtic que va tenir per capitals Tolosa, primer, i Toledo, després, es troben entre dos pols en plena expansió política: els àrabs, al sud, i els francs, al nord. Tant l’ocupació dels primers com la dels segons, que tenen lloc la primera i la segona meitat del segle, respectivament, es produeixen, a pesar del seu caràcter militar, mitjançant pactes amb els poders civils i religiosos ja establerts a la zona.Es per això que, malgrat la imatge unitària que d’aquest període ha transmès la historiografia oficial francesa, el naixement de la cultura occitana ve certament propiciat per una independència de facto dels diferents territoris del domini lingüístic controlats per diversos senyors feudals, comtes i ducs. Així doncs, aquest intent de reconstruir l’Imperi Romà d’Occident que va ser l’Imperi Carolingi a partir de l’any 800, i on molts historiadors han volgut veure intencionadament un precedent de la França moderna, no constitueix pas una unitat política forta, de tal manera que al llarg del segle IX, els senyors occitans no tenen altra relació de poder amb el nord que el contracte de vassallatge. Un contracte que, tot sigui dit, presenta força contradiccions i sovint obliga els senyors a retre homenatge a més d’un rei, la qual cosa a la pràctica es tradueix en un sentiment d’independència.
Els territoris que, més o menys, conformen el que ara anomenem Occitània estan dividits durant l’imperi de Carlemany bàsicament en quatre grans entitats polítiques: Gascunya, Aquitània, Septimània i Provença (la Borgonya conté part de la Provença interior i el regne de Llombardia, les valls occitanes del Piemont). Aquesta autonomia del poder franc es veu considerablement incrementada a partir de l’any 843 amb el tractat de Verdun, que suposa la repartició de l’imperi de Carlemany entre els seus descendents, i una major fragmentació política de l’espai occità. El comtat de Tolosa, fundat per Ramon I el 852, esdevé el poder més fort a la zona, però altres entitats polítiques es reparteixen el territori vers la fi del segle IX: el comtat de Provença (que arribarà a dividir-se en tres entre els segles X i XI), el ducat de Guiena (posteriorment anomenat Aquitània) i el comtat d’Alvèrnia.
En el decurs del segle X, el poder de la noblesa occitana s’enforteix mentre que el dels reis francs s’afebleix, en part, degut a la llunyania física de les terres d’Oc. Un fet similar es produeix en el terreny religiós en relació amb el poder exercit per Roma, ja que moltes seus episcopals i monestirs occitans gaudeixen d’immunitats i privilegis concedits per la monarquia septentrional que els permet actuar com a autèntics senyors feudals.
En aquest marc s’estableix un règim caracteritzat per l’existència d’un conglomerat de senyories locals que exerceixen impunement una política d’opressió contra el poble que es generalitza durant tot el segle X. Aquest fet motiva que, a finals de la centúria, l’abadia de Cluny (fora dels territoris occitans però amb poder sobre ells) intenti pacificar el territori a través de la difusió del principi de la Pau de Déu, és a dir, la defensa del poble mitjançant el temor diví, excomunicant qui gosi vulnerar-lo. En aquesta empresa és fonamental la figura de Gerbert d’Aurillac, savi i monjo occità format a Ripoll i a Vic, que va ser Papa amb el nom de Silvestre II i que va endegar un moviment de reforma eclesiàstica cabdal. A ell es deu la fi del tràfic de dignitats eclesiàstiques (la simonia), la difusió de la Pau de Déu i la creació d’espais sagrats d’asil al voltant de les esglésies (les sagreres). Aquesta darrera aportació, que va proliferar al llarg del segle XI, va donar lloc a un model urbanístic peculiar que té per centre l’església i del qual encara es poden resseguir les traces a moltes contrades occitanes. Un altre impulsor d’aquest mateix corrent, però a les terres de Provença, és l’arquebisbe d’Arles, Raimbaut de Reillanne.
Es curiós evidenciar com l’església del segle XI actua diferentment al nord o al sud de l’antiga Gàl·lia: mentre als territoris de la llengua d’Oil, afavoreix l’assentament del poder reial, al país d’Oc és al costat del poble per frenar la brutalitat dels senyors feudals i mirar de garantir un cert ordre social, tot aprofitant l’absència d’un poder civil unitari i fort.
>El naixement de la llengua i els primers textos literaris
No és casual que haguem començat aquesta aproximació històrica a Occitània pel segle VIII: en ser l’espai occità una realitat que es defineix bàsicament entorn a la llengua, podem datar el naixement nacional en el moment en què el llatí vulgar parlat en aquesta zona d’Europa és ja prou evolucionat com per ser considerat un idioma distint. Distint, però alhora divers, perquè l’occità neix ja amb una gran varietat dialectal geogràfica que serà una característica de la llengua fins als nostres temps. Les raons d’aquest fet cal buscar-les en la intensitat de la romanització, d’una banda, i en la diferència de substrats pre-romans, de l’altra. Així, el llatí es va implantar ràpidament i amb força a la província Narbonesa, i una bona mostra en són els vestigis arquitectònics de Narbona o Nimes. En canvi, als territoris més occidentals, això és Aquitània, la romanització va ser més lenta i va topar amb la forta presència de la llengua bascona, d’on el dialecte gascó, a més de l’origen del seu nom, conserva no pocs trets. Per últim, més al nord, a Alvèrnia, encara va ser més tardana la llatinització i es creu que la població autòctona parlava gal·lès encara al segle V.Amb la caiguda de l’Imperi Romà s’inicia també una evolució del llatí deguda al seu contacte amb les llengües dels invasors germànics. Val a dir, però, que a l’espai occità, la presència germànica serà molt menor que als territoris on després naixerà el francès, fet pel qual romandrà una llengua més propera al llatí que no pas la seva veïna del nord.
Com en la majoria de territoris de llengua romànica, la població occitana dels segles IX i X ja no parla ni quasi entén el llatí i, de ben segur, la literatura de caràcter oral és en llengua vulgar. El monopoli de l’escriptura roman en mans dels sectors eclesiàstics i, per tant, és feta encara en la llengua dels romans. Tanmateix, un canvi rellevant arribarà amb el nou mil·leni.
Els primers textos que es coneixen en occità són força més antics que el seu corresponent en català: mentre que el nostre Forum Iudicum data de la primera meitat del segle XII, a Occitània la llengua ja s’escriu a finals del segle X. Els vestigis més antics que es conserven són uns juraments de fidelitat al castell de Lautrec i daten dels anys 985 i 989. Cert és que els primers usos de les noves llengües nascudes del llatí no són pas literaris, sinó molt més funcionals. Es tracta de documents administratius llatins que contenen paraules i frases en occità, a manera de traducció o glossari, que fan referència essencialment a topònims o declaracions de testimonis. Això, no fa més que evidenciar que el llatí ja ha deixat de ser una llengua de comunicació amb el poble.
A nivell literari, però, la primera manifestació occitana és una alba (poema líric on l’autor es plany de l’arribada del nou dia) de principis del segle XI que conté dos versos en occità i la resta en llatí on, a pesar del seu contingut religiós, alguns experts veuen el precedent d’un gènere que posteriorment conrearan els trobadors. Altres textos importats del mateix segle i igualment anònims són el drama litúrgic bilingüe Sponsus, primera mostra de la dramatúrgia autòctona, el poema narratiu conegut com La Passion de Clarmont, i les que es consideren com les obres cabdals d’aquest període per la seva qualitat literària: Boèci i La Cançon de Santa Fe. Aquesta darrera és especialment rellevant pel fet que és el primer text que mostra ja una llengua totalment autònoma del llatí.
>Occitània, gresol d’idees: els valors d’una nova societat
La situació geogràfica d’Occitània ha estat clau en la construcció de la seva personalitat i en el seu esdevenir històric. L’expressió “cruïlla de cultures” perd tota la seva càrrega de tòpic quan l’apliquem a les terres d’Oc perquè només ens cal donar un cop d’ull al mapa per constatar que estem descrivint una realitat: en un país entre dos mars i entre l’Europa cristiana i musulmana, autèntic passadís d’homes i idees en tots els sentits, no podia ser altrament. Els fruits d’aquesta característica occitana són ben coneguts per la seva transcendència: a nivell religiós, el catarisme, i a nivell cultural, la lírica trobadoresca. Tots dos fenòmens no s’haurien donat sense l’absència d’un poder civil i religiós forts, cosa que va possibilitar que a les terres d’Oc es respirés una permissivitat inusitada en altres latituds de l’Europa medieval on la preocupació essencial era bastir regnes i nacions.Ja des del segle VIII, els contactes freqüents dels territoris occitans amb el veí Islam propiciarà un tarannà més tolerant i que pot constituir un primer signe d’identitat nacional, previ al naixement d’una llengua comuna. Però no és només el fet que aquestes terres estiguessin força més avesades al contacte amb els sarraïns que no pas els pobles del nord, sinó que també, a partir del segle XI, es produeix una expansió urbana i comercial, bàsicament al Llenguadoc, que farà la competència als propis negociants genovesos en la seva activitat comercial amb el Pròxim Orient. Es, precisament, gràcies a aquesta relació amb Llevant que penetrarà la peculiar visió de la fe cristiana que va ser el catarisme i que tindrà un paper determinant per al futur occità.
La relació entre la prosperitat econòmica dels segles XI i XII i l’esplendor de les corts de l’espai occità és més que evident. No ha d’estranyar, doncs, que sota la protecció d’aquesta noblesa aparegui una manifestació literària de primer ordre, la lírica trobadoresca, que sigui capaç de transmetre els valors d’aquesta nova societat feudal, oberta i tolerant per a la seva època. Paral·lelament a l’esplendor de les lletres, les terres d’Oc veuen com floreix l’art romànic. Les primeres manifestacions arquitectòniques revelen, tot i que amb matisos, una clara influència de les fortaleses del Pròxim Orient. Aquest fet corrobora un cop més l’existència d’uns contactes freqüents i duradors, els quals també van repercutir en la pintura i en l’escultura: representacions de Crist com la del timpà de l’abadia de Moissac, inspirada la imatge i el gust estètic dels monarques assiris, ho confirmen.
No podem tampoc obviar el fet que Occitània és l’escenari de dos esdeveniments religiosos cabdals del segle XI: l’organització de les Croades cap a Terra Santa (la crida a la Primera Croada la fa el Papa Urbà II el 1092 des de Clermont d’Alvèrnia) i l’inici del pelegrinatge cap a Santiago de Compostel·la (quatre de les vies principals per anar a la tomba de l’apòstol travessen la totalitat del territori). El flux d’influències artístiques i de pensament que s’hi transmeten a través és importantíssim.
A finals del segle XII, Occitània presenta un conglomerat de ciutats importants com Tolosa, Marsella, Bordeus, Montpeller, Avinyó, Niça o Narbona amb un considerable poder econòmic i polític. Aquesta expansió econòmica sosté el moviment urbà dels consolats, associacions integrades originàriament per cavallers i que prenen a la justícia senyorial bona part de les seves atribucions. Ben aviat s’obren cap a la burgesia i constitueixen autèntiques col·lectivitats d’interessos amb escut, estendard, diplomàcia i possessions exteriors propis (la més espectacular potser és el palau que va bastir Montpeller en un indret tan allunyat geogràficament com Trípoli). L’emergència dels consolats és també un signe dels canvis culturals del segle XII, que ve acompanyada de l’establiment de pràctiques jurídiques inspirades novament en el dret objectiu escrit de tradició romana, el qual havia caigut en desús en favor del dret subjectiu exercit pels senyors. Així, comunitats com la jueva, veuran com millora la seva situació econòmica i social.
Un altre exemple d’aquests canvis és l’establiment dels capitouls a Tolosa, autèntic contrapoder als comtes, exercit pels magistrats municipals. I és que aquesta ciutat és el paradigma del que podríem gosar d’anomenar la “civilització occitana”, un centre obert al pensament, a l’art i a la tolerància religiosa que, malauradament, té el temps comptat.
>L’univers trobadoresc
La poesia trobadoresca és l’expressió més genuïna i remarcable de la societat occitana medieval. El seu prestigi va ser tal que va donar a Europa al llarg de dos segles (des de finals del segle XI fins a finals del XIII) molt més que un mer model poètic: l’ètica amorosa coneguda com a Fin’amor - això és amor perfecte, lleial - i l’estil de vida de la cortesia formen indiscutiblement part fundacional de la cultura europea post-romana.El primer trobador occità de qui es té notícia és Guilhem de Peitieus (1071-1127), duc d’Aquitània i comte de Poitiers. No pensem, però, que la lírica trobadoresca serà només patrimoni de l’alta noblesa sinó que la conrearan autors de totes les classes socials (petita noblesa, burgesia, menestrals, eclesiàstics) i, el que és més important, de diferents nacionalitats (catalans, com els reis Alfons el Cast i Pere el Gran, o anglesos, com Ricard Cor de Lleó) i sexes (les trobairitz, com la Comtessa de Dia), arribant a influenciar els propis Petrarca i Dant, aquest darrer, temptat d’escriure en occità la seva Divina comèdia. Tots ells eren essencialment compositors i deixaven sovint als joglars, autèntics professionals del recitat, el rol d’interpretar les seves creacions. Són tants els trobadors occitans de renom que, per citar-ne alguns de les diferents contrades del territori, esmentarem Jaufre Rudel, Peire d’Alvèrnia, Marcabru, Raimbaut d’Aurenga, Raimbaut de Vaqueiras, Peire Cardenal, Cercamon o Folquet de Marsella.
Es potser en el tarannà nòmada dels trobadors que cal buscar les claus de l’expansió de la seva lírica: forçats a trobar la protecció d’una dama, aquests compositors recorren l’espai occità, català i nord-italià, expandint la seva cultura i alhora la llengua. L’occità serà, doncs, considerat l’idioma més òptim per a la lírica, en la seva variant mitjana septentrional (se suposa que va néixer al Llemosí) i l’utilitzaran poetes de contrades ben diferents. En aquell període hi ha una clara diferenciació entre la llengua parlada i la llengua literària i, per tant, no ha d’estranyar el fet que els trobadors, independentment del seu origen geogràfic, utilitzin aquesta koiné lingüística a l’hora de crear, com si es tractés d’una mena de registre culte.
Sabut és que els primers poetes catalans van abraçar la lírica trobadoresca en occità per raons òbvies de proximitat geogràfica, de similituds lingüístiques i de vincles polítics. No serà fins al segle XV, amb Ausiàs March, que els nostres autors empraran el català com a llengua de creació, però també els poetes galaico-portuguesos, francesos i alemanys faran seva aquesta forma poètica. Així doncs, la primera manifestació poètica post-llatina (recordem que trobador és aquell que fa poesia en llengua vulgar, mentre que el poeta compon en llatí) d’Europa serà en occità i, el que és més important, suposarà en una època teocràtica i on el rol femení estava totalment subjugat al de l’home, un cant al laïcisme, a la tolerància, i un culte a la dona sense precedents.
Els textos dels trobadors delaten el tarannà de la seva època i tradueixen al terreny amorós les relacions feudals per la via de l’exaltació de valors com la noblesa, la gallardia o la lleialtat. L’expressió més clàssica de la lírica trobadoresca rau en el gènere de la cançó, on el trobador lloa una dama, casada i de rang superior (la domna o midons), a fi d’obtenir el seu amor impossible i els seus favors. Tanmateix, es conreen altres gèneres per expressar la sàtira (el gap), l’atac personal, l’exposició d’idees o la voluntat moralitzadora (el sirventès), el dolor (el planh), etc. L’estil de les composicions també presenta diferències segons el públic a qui s’adreça: el trobar clus es caracteritza per l’hermetisme intel·lectual; el ric, en canvi, aposta per la sofisticació formal; per últim, el leu adopta formes de llenguatge més planeres
No obstant això, pensar que la llengua occitana va ser en aquesta època només vehicle exclusiu de la poesia trobadoresca seria caure en un greu error. Des de finals del segle XIII i durant tot el XIV tenim exemples d’una literatura de qualitat que dóna mostres de poesia èpica, religiosa, de novel·la pre-cavalleresca (l’anònim Jaufre) i de prosa científica d’influència andalusina.
>El catarisme
Segons els historiadors, els possibles orígens de la moral càtara es trobarien a l’Iran pre-cristià, en la doctrina de Zaratrusta (segles VII-VI a. JC), hipòtesi, tanmateix, força incerta. Sembla més clar que van ser sectes cristianes del segle X, com la dels Paulencs armenis i la dels Bogomils búlgars, les que van portar cap a la Mediterrània, a través dels herètics alpins de Llombardia, unes idees renovadores de la fe que els càtars (nom d’origen germànic que significa els purs) van practicar entre els segles XI i XIII. En tot cas, el catarisme arriba a Occitània gràcies a una de les característiques més importants del país: el fet de ser una cruïlla de cultures, oberta vers la riquesa comercial i d’idees d’Orient.
S’ha escrit molt i s’ha explotat potser massa turísticament l’episodi històric del catarisme a Occitània. Davant això, creiem necessari aclarir alguns punts, començant per l’extensió territorial d’aquesta heretgia: sembla ser que va aparèixer a la regió de l’Albigès al segle XI (d’aquí que els càtars es coneguin també com albigesos) i va estendre’s al llarg del XII pel territori comprès entre Albi, Tolosa, Carcassona, Foix i Besiers, arribant a Catalunya per l’Alt Berguedà. Es tracta, per tant, d’una fe abraçada, com a molt, per la meitat del conjunt de les terres occitanes: les que posteriorment es coneixerien com el Llenguadoc. En tot cas, val la pena remarcar que només són les idees que vénen de fora i que seran els propis habitants del territori els que hi combregaran.
En segon lloc, ens cal una descripció de la seva ideologia, sovint mitificada per la historiografia romàntica i la literatura. El catarisme proposa l’existència d’un món dualista, en què el Bé i el Mal es troben barrejats, estant aquest darrer identificat a la matèria, de la qual l’home ha de deslliurar-se per tal d’unir-se a Déu. El camí a seguir és, doncs, un retorn a la puresa original del cristianisme a través de la pràctica d’un vida austera i casta per part dels Perfectes (o Bons homes, com els anomenava el poble), sacerdots del catarisme que es distingien dels simples fidels pel seu major grau de sacrifici i exigència.
El seu rebuig del cristianisme ortodox es fa més evident en els pocs textos de l’heretgia que es conserven. El més important és el Llibre dels dos principis, de gran valor documental. Un altre de força revelador és el que es coneix com el Sopar secret, conservat als arxius de la Inquisició de Carcassona. Aquest document explica la creació d’una forma força diferent de la proposada pel Gènesi: en una suposada conversa entre Crist i Sant Joan, se’ns revela com Satanàs, tot desafiant Déu, va crear el món material i, a partir dels àngels del mal, va donar vida als primers homes. Altres elements fonamentals de l’ideari ortodox cristià també són víctimes d’una lectura herètica: el sacrament del bateig i la pròpia fusta de la creu de Crist són obra del dimoni pel fet de ser matèria, mentre que la verge Maria és considerada un àngel. La fi del món està datada per als càtars al cap de set segles, temps suficient perquè prou Bons homes ocupin l’espai deixat al paradís pels àngels del mal.
Les raons de la difusió d’aquest ideari cal buscar-les en el context de l’època: l’Occident cristià acaba de superar amb prou feines la por de l’any mil i hi regna una certa desorientació espiritual que es tradueix en el naixement arreu d’Europa d’innombrables corrents herètics de contestació a l’església i al clergat oficials. Una fe dualista que presenta el món injust i pervers de l’època com a obra del Mal té, per tant, moltes oportunitats de fer-se popular entre aquells que han patit els estralls de les epidèmies i la fam. Ara bé, a la zona balcànica i centreuropea, l’expansió d’aquesta nova fe es va tallar d’arrel mentre que a Occitània no va passar el mateix. Al Llenguadoc, ni l’església ni el poder civil no s’oposen a la proliferació dels Bons homes, els quals impressionen el poble amb la seva frugalitat (són vegetarians), capacitat de treball, castedat, simplicitat litúrgica i equilibri mesurat entre la pròpia autoexigència i la tolerància amb els fidels. Dos exemples d’aquesta condescendència són el fet que el status de Perfecte pot ser assolit també per les dones i que el ritus essencial càtar, el consolamentum, consistent en la imposició de les mans i de l’Evangeli, és reservat només als homes o dones que volen esdevenir sacerdots. Aquest sagrament també s’administra als moribunds que mitjançant el pacte de la convenenza han expressat aquest desig.
Altres diferències litúrgiques i jeràrquiques amb el cristianisme ortodox són el seu rebuig de l’eucaristia, la pràctica de la confessió col·lectiva o aparelhament, i la independència dels diferents bisbats.
Des d’un punt de vista social, el catarisme és interclassista: des dels grans senyors (com Roger Trencavel, vescomte de Besiers i Carcassona, o Raimon Roger, comte de Foix) fins a l’artesanat, passant per la burgesia mercantil, hi combreguen. Es als centres de producció i comerç tèxtil llenguadocians on es dóna una major implantació de l’heretgia i, encara que ja hem esmentat el rol del comerç amb el Pròxim Orient com a difusor d’idees, val la pena posar l’accent en el paper actiu que juguen els tallers de teixits fundats per càtars, els quals compleixen la doble funció de garantir la seva supervivència econòmica i la formació del jovent.
Hem esmentat també que el territori occità més important entre els segles IX i XIII és el comtat de Tolosa que sota la dinastia que el va fundar, els raimondins, coneix una esplendor remarcable i constitueix el principal obstacle per als reis francs en la seva voluntat d’arribar a configurar el que serà la França moderna. Tanmateix, aquest comtat no és un estat en el sentit estricte del terme, ja que no ha sabut confegir un teixit sòlid de relacions que garanteixi l’obediència dels diferents senyors. Un cas paradigmàtic d’aquesta incapacitat per controlar la zona es veu en la política d’aliances duta a terme pels senyors de Carcassona, els quals van aconseguir fer prevaler sempre els seus interessos per damunt dels dels tolosans.
En canvi, Catalunya, l’altre focus de poder de l’Europa del sud, sí que havia estat capaç de controlar la seva situació política interior i aglutinar la noblesa al voltant dels comtes de Barcelona, els quals es disputaven des de feia temps amb el comtat de Tolosa l’hegemonia política sobre les terres occitanes. La balança, però, va decantar-se cap al sud dels Pirineus arran de la implantació a Occitània del llinatge de la casa de Barcelona amb una clara voluntat de bastir un estat feudal (una constel·lació de sobiranies senyorials que reconeixeria la supremacia del comte de Barcelona) a cavall de la serralada. Ramon Berenguer I, amb ascendents occitans, va emprendre la seva expansió el 1052 d’una forma ben novel·lesca: va segrestar una occitana, Almodis de la Marca, muller del comte de Tolosa, i s’hi va casar. Entre 1067 i 1070, va comprar els drets als hereus dels territoris de Carcassona, Nimes, Albí i Besiers i va completar l’operació pagant als comtes de Tolosa i Foix per la seva neutralitat. Així, el casal de Barcelona, s’implantava plenament mitjançant vincles feudals a la pràctica totalitat del Llenguadoc i en alguns enclavaments tolosans i de Narbona. La seva esposa va jugar també un paper clau en aquesta política ja que, tot i haver-se separat del seu marit, va continuar mantenint uns estrets vincles amb la cort de Tolosa. Val a dir, però, que a finals del segle XI, bona part d’aquesta política expansiva s’havia malmès degut a una complexa trama d’assassinats fratricides protagonitzada pels descendents de Ramon Berenguer I.
Paral·lelament a una pèrdua d’influència al Llenguadoc i al revifament de la rivalitat amb el comtat de Tolosa, atiada des de Carcassona, la diplomàcia catalana aconseguia grans èxits sobre una fragmentada Provença, que culminarien el 1112 amb el matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça, hereva de bona part del territori. Aquest fet, però, afegiria més llenya a l’enemistat secular entre els casals de Tolosa i de Barcelona, els quals s’anirien enfrontant durant quasi un segle amb més o menys virulència. Els catalans van establir a Provença un estat feudal amb moltes característiques imperials però això no va impedir tampoc que el 1246, extingida la línia masculina dels comtes catalans, el territori acabés en mans de la dinastia francesa d’Anjou.
Un altre territori occità que tampoc no va a arribar a configurar-se com estat va ser el ducat de Gascunya. Colpit per una crisi successòria a mitjan segle XI, va integrar-se al ducat d’Aquitània amb l’arribada al poder de la casa de Potiers i, posteriorment, va unir-se per via matrimonial a la corona anglesa (1152). La descripció d’un panorama amb diferents senyories independents és exageradament vàlida en aquests territoris on la relació feudal de vassallatge no va establir-se fins al segle XIII.
Tot comença el 1207 amb l’excomunió del comte de Tolosa, Ramon VI, per la seva permissivitat amb els heretges. Un any després, l’assassinat de l’emissari papal, Peire de Castelnou, encarregat de depurar el clergat occità, proporciona a Innocenci III l’excusa ideal per organitzar la primera croada de la història dins de territori cristià, la que es coneix com la Croada contra els Albigesos. El papa recorre primer a l’ajut del rei francès, Felip II, el qual declina l’oferta en favor dels seus cavallers de Borgonya, l’Illa de França i Normandia que, en canvi, l’accepten de bon grat seduïts per una absolució que els eximia d’anar a Terra Santa i, pel que és més important, pel botí de guerra promès: els territoris dels heretges.
S’ha escrit molt i s’ha explotat potser massa turísticament l’episodi històric del catarisme a Occitània. Davant això, creiem necessari aclarir alguns punts, començant per l’extensió territorial d’aquesta heretgia: sembla ser que va aparèixer a la regió de l’Albigès al segle XI (d’aquí que els càtars es coneguin també com albigesos) i va estendre’s al llarg del XII pel territori comprès entre Albi, Tolosa, Carcassona, Foix i Besiers, arribant a Catalunya per l’Alt Berguedà. Es tracta, per tant, d’una fe abraçada, com a molt, per la meitat del conjunt de les terres occitanes: les que posteriorment es coneixerien com el Llenguadoc. En tot cas, val la pena remarcar que només són les idees que vénen de fora i que seran els propis habitants del territori els que hi combregaran.
En segon lloc, ens cal una descripció de la seva ideologia, sovint mitificada per la historiografia romàntica i la literatura. El catarisme proposa l’existència d’un món dualista, en què el Bé i el Mal es troben barrejats, estant aquest darrer identificat a la matèria, de la qual l’home ha de deslliurar-se per tal d’unir-se a Déu. El camí a seguir és, doncs, un retorn a la puresa original del cristianisme a través de la pràctica d’un vida austera i casta per part dels Perfectes (o Bons homes, com els anomenava el poble), sacerdots del catarisme que es distingien dels simples fidels pel seu major grau de sacrifici i exigència.
El seu rebuig del cristianisme ortodox es fa més evident en els pocs textos de l’heretgia que es conserven. El més important és el Llibre dels dos principis, de gran valor documental. Un altre de força revelador és el que es coneix com el Sopar secret, conservat als arxius de la Inquisició de Carcassona. Aquest document explica la creació d’una forma força diferent de la proposada pel Gènesi: en una suposada conversa entre Crist i Sant Joan, se’ns revela com Satanàs, tot desafiant Déu, va crear el món material i, a partir dels àngels del mal, va donar vida als primers homes. Altres elements fonamentals de l’ideari ortodox cristià també són víctimes d’una lectura herètica: el sacrament del bateig i la pròpia fusta de la creu de Crist són obra del dimoni pel fet de ser matèria, mentre que la verge Maria és considerada un àngel. La fi del món està datada per als càtars al cap de set segles, temps suficient perquè prou Bons homes ocupin l’espai deixat al paradís pels àngels del mal.
Les raons de la difusió d’aquest ideari cal buscar-les en el context de l’època: l’Occident cristià acaba de superar amb prou feines la por de l’any mil i hi regna una certa desorientació espiritual que es tradueix en el naixement arreu d’Europa d’innombrables corrents herètics de contestació a l’església i al clergat oficials. Una fe dualista que presenta el món injust i pervers de l’època com a obra del Mal té, per tant, moltes oportunitats de fer-se popular entre aquells que han patit els estralls de les epidèmies i la fam. Ara bé, a la zona balcànica i centreuropea, l’expansió d’aquesta nova fe es va tallar d’arrel mentre que a Occitània no va passar el mateix. Al Llenguadoc, ni l’església ni el poder civil no s’oposen a la proliferació dels Bons homes, els quals impressionen el poble amb la seva frugalitat (són vegetarians), capacitat de treball, castedat, simplicitat litúrgica i equilibri mesurat entre la pròpia autoexigència i la tolerància amb els fidels. Dos exemples d’aquesta condescendència són el fet que el status de Perfecte pot ser assolit també per les dones i que el ritus essencial càtar, el consolamentum, consistent en la imposició de les mans i de l’Evangeli, és reservat només als homes o dones que volen esdevenir sacerdots. Aquest sagrament també s’administra als moribunds que mitjançant el pacte de la convenenza han expressat aquest desig.
Altres diferències litúrgiques i jeràrquiques amb el cristianisme ortodox són el seu rebuig de l’eucaristia, la pràctica de la confessió col·lectiva o aparelhament, i la independència dels diferents bisbats.
Des d’un punt de vista social, el catarisme és interclassista: des dels grans senyors (com Roger Trencavel, vescomte de Besiers i Carcassona, o Raimon Roger, comte de Foix) fins a l’artesanat, passant per la burgesia mercantil, hi combreguen. Es als centres de producció i comerç tèxtil llenguadocians on es dóna una major implantació de l’heretgia i, encara que ja hem esmentat el rol del comerç amb el Pròxim Orient com a difusor d’idees, val la pena posar l’accent en el paper actiu que juguen els tallers de teixits fundats per càtars, els quals compleixen la doble funció de garantir la seva supervivència econòmica i la formació del jovent.
>Occitània, un estat mancat
Hem vist com l’espai occità entre els segles X i XII constitueix un complex entrellat de petites sobiranies feudals de límits imprecisos i canviants, on les aliances matrimonials són determinants.Hem esmentat també que el territori occità més important entre els segles IX i XIII és el comtat de Tolosa que sota la dinastia que el va fundar, els raimondins, coneix una esplendor remarcable i constitueix el principal obstacle per als reis francs en la seva voluntat d’arribar a configurar el que serà la França moderna. Tanmateix, aquest comtat no és un estat en el sentit estricte del terme, ja que no ha sabut confegir un teixit sòlid de relacions que garanteixi l’obediència dels diferents senyors. Un cas paradigmàtic d’aquesta incapacitat per controlar la zona es veu en la política d’aliances duta a terme pels senyors de Carcassona, els quals van aconseguir fer prevaler sempre els seus interessos per damunt dels dels tolosans.
En canvi, Catalunya, l’altre focus de poder de l’Europa del sud, sí que havia estat capaç de controlar la seva situació política interior i aglutinar la noblesa al voltant dels comtes de Barcelona, els quals es disputaven des de feia temps amb el comtat de Tolosa l’hegemonia política sobre les terres occitanes. La balança, però, va decantar-se cap al sud dels Pirineus arran de la implantació a Occitània del llinatge de la casa de Barcelona amb una clara voluntat de bastir un estat feudal (una constel·lació de sobiranies senyorials que reconeixeria la supremacia del comte de Barcelona) a cavall de la serralada. Ramon Berenguer I, amb ascendents occitans, va emprendre la seva expansió el 1052 d’una forma ben novel·lesca: va segrestar una occitana, Almodis de la Marca, muller del comte de Tolosa, i s’hi va casar. Entre 1067 i 1070, va comprar els drets als hereus dels territoris de Carcassona, Nimes, Albí i Besiers i va completar l’operació pagant als comtes de Tolosa i Foix per la seva neutralitat. Així, el casal de Barcelona, s’implantava plenament mitjançant vincles feudals a la pràctica totalitat del Llenguadoc i en alguns enclavaments tolosans i de Narbona. La seva esposa va jugar també un paper clau en aquesta política ja que, tot i haver-se separat del seu marit, va continuar mantenint uns estrets vincles amb la cort de Tolosa. Val a dir, però, que a finals del segle XI, bona part d’aquesta política expansiva s’havia malmès degut a una complexa trama d’assassinats fratricides protagonitzada pels descendents de Ramon Berenguer I.
Paral·lelament a una pèrdua d’influència al Llenguadoc i al revifament de la rivalitat amb el comtat de Tolosa, atiada des de Carcassona, la diplomàcia catalana aconseguia grans èxits sobre una fragmentada Provença, que culminarien el 1112 amb el matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça, hereva de bona part del territori. Aquest fet, però, afegiria més llenya a l’enemistat secular entre els casals de Tolosa i de Barcelona, els quals s’anirien enfrontant durant quasi un segle amb més o menys virulència. Els catalans van establir a Provença un estat feudal amb moltes característiques imperials però això no va impedir tampoc que el 1246, extingida la línia masculina dels comtes catalans, el territori acabés en mans de la dinastia francesa d’Anjou.
Un altre territori occità que tampoc no va a arribar a configurar-se com estat va ser el ducat de Gascunya. Colpit per una crisi successòria a mitjan segle XI, va integrar-se al ducat d’Aquitània amb l’arribada al poder de la casa de Potiers i, posteriorment, va unir-se per via matrimonial a la corona anglesa (1152). La descripció d’un panorama amb diferents senyories independents és exageradament vàlida en aquests territoris on la relació feudal de vassallatge no va establir-se fins al segle XIII.
La submissió d’Occitània (s. XIII-XV)
>La croada contra els càtars
Els intents de l’església per aturar l’extensió del catarisme al Llenguadoc van demostrar-se insuficients fins als inicis del segle XIII. Per una banda, els bisbes del territori mostraven, com hem vist, una actitud condescendent amb els heretges, en part forçada per l’abandó que patien de Roma. Per altra, els emissaris –pocs- a qui la Santa Seu va encomanar el control de la situació, com ara Sant Bernat o Sant Dominic, o bé van topar amb una forta oposició popular o bé van gaudir d’un èxit més que passatger. No va ser fins que Innocenci III va ser ordenat Papa que l’afer dels càtars va decidir-se eliminar de soca-rel amb l’estratègia infal·lible d’implicar política amb religió.Tot comença el 1207 amb l’excomunió del comte de Tolosa, Ramon VI, per la seva permissivitat amb els heretges. Un any després, l’assassinat de l’emissari papal, Peire de Castelnou, encarregat de depurar el clergat occità, proporciona a Innocenci III l’excusa ideal per organitzar la primera croada de la història dins de territori cristià, la que es coneix com la Croada contra els Albigesos. El papa recorre primer a l’ajut del rei francès, Felip II, el qual declina l’oferta en favor dels seus cavallers de Borgonya, l’Illa de França i Normandia que, en canvi, l’accepten de bon grat seduïts per una absolució que els eximia d’anar a Terra Santa i, pel que és més important, pel botí de guerra promès: els territoris dels heretges.
El comte de Tolosa es passa al bàndol dels invasors, veient una oportunitat única per desfer-se de Roger Trencavell, vescomte de Besiers i Carcassona, càtar practicant i senyor massa poderós per al seu gust. El 1211, Simó de Montfort, comte de Leicester que havia obtingut els territoris de Trencavell, ansiós de fer-se amb les terres tolosanes, aconsegueix que l’església excomuniqui de nou Ramon VI. Aquest no té altra opció que aliar-se amb els catalans però el resultat és de tots conegut: la desfeta de Muret, que va suposar, per a Catalunya, la mort del rei Pere II i amb ell la del projecte de bastir un estat occitano-català, i per al Llenguadoc, la fugida del comte i la submissió territorial per part del nord.
La crueltat dels croats és fora mida -entre 10 i 20 mil persones són massacrades per prendre Besiers, per citar-ne només un exemple- cosa que provoca un descontent considerable entre els occitans que permet al comte de Tolosa, amb el suport popular, recuperar els seus dominis (1216) i acabar amb Simó de Montfort (1218). La guerra, però, és continuada pel seu fill, Amalric de Montfort, que cedeix els territoris conquerits per son pare al rei francès, Lluís VIII, el qual decidit a annexionar-se tot el Llenguadoc organitza una nova croada. Avinyó cau el 1226 i tres anys més tard, quan es guanya Tolosa, la resta del territori ja estava sotmès. La mort sense descendència de la filla de Ramon VII, forçada a casar-se amb el germà del rei francès com a conseqüència de la derrota, lliga per sempre més el destí del comtat tolosà al de França.
La croada contra els càtars va prosseguir uns quants anys més. El darrer gran focus de resistència és el mitificat i espectacular enclavament de Montsegur, que va defensar-se durant 10 mesos abans que els darrers dos-cents perfectes es donessin el 1244 i fossin cremats vius.
A partir del 1250, les fogueres va ser substituïdes per la tortura i alguns inquisidors, com el càtar convers Robert le Bougre, van mostrar-se especialment cruels contra els petits focus resistents de Cordes o Queribus. Un segle més tard, el catarisme estava totalment eradicat del territori i amb ell, una part de la cultura occitana.
La crueltat dels croats és fora mida -entre 10 i 20 mil persones són massacrades per prendre Besiers, per citar-ne només un exemple- cosa que provoca un descontent considerable entre els occitans que permet al comte de Tolosa, amb el suport popular, recuperar els seus dominis (1216) i acabar amb Simó de Montfort (1218). La guerra, però, és continuada pel seu fill, Amalric de Montfort, que cedeix els territoris conquerits per son pare al rei francès, Lluís VIII, el qual decidit a annexionar-se tot el Llenguadoc organitza una nova croada. Avinyó cau el 1226 i tres anys més tard, quan es guanya Tolosa, la resta del territori ja estava sotmès. La mort sense descendència de la filla de Ramon VII, forçada a casar-se amb el germà del rei francès com a conseqüència de la derrota, lliga per sempre més el destí del comtat tolosà al de França.
La croada contra els càtars va prosseguir uns quants anys més. El darrer gran focus de resistència és el mitificat i espectacular enclavament de Montsegur, que va defensar-se durant 10 mesos abans que els darrers dos-cents perfectes es donessin el 1244 i fossin cremats vius.
A partir del 1250, les fogueres va ser substituïdes per la tortura i alguns inquisidors, com el càtar convers Robert le Bougre, van mostrar-se especialment cruels contra els petits focus resistents de Cordes o Queribus. Un segle més tard, el catarisme estava totalment eradicat del territori i amb ell, una part de la cultura occitana.
>La Inquisició : repressió religiosa i intel·lectual
L’acció repressora de la Inquisició, creada pel Papa Gregori IX el 1227, va substituir l’ofensiva militar contra els càtars. En el concili celebrat a Tolosa el 1229 s’hi va instaurar aquest tribunal i es va sistematitzar la persecució i extermini del catarisme fomentant la delació de tot perfecte, fidel, protector o sospitós de ser qualsevol de les tres coses. Un altre instrument imposat pels vencedors per lluitar contra el catarisme des del terreny de les idees va ser la universitat de Tolosa, fundada el mateix any i ocupada per mestres i teòlegs vinguts de la Sorbona.Un fet que, aparentment, pot semblar intranscendent és la reconstrucció d’esglésies i monestirs malmesos durant la croada. Aquesta reconstrucció és duta a terme per arquitectes francesos que imposen un estil nou, l’art gòtic ogival, ben present a ciutats occitanes com Narbona, Besiers o Montpeller, i que constitueix un dels primers exemples de colonització cultural.
El Llenguadoc posterior a la croada contra els càtars no és ja el conglomerat de senyories feudals que va produir una cultura de referència europea, sinó una única província francesa. De fet, el mateix nom “Llenguadoc” es una denominació creada pels nous propietaris d’aquests territoris, és a dir, els francesos, i respon a la constatació que s’hi parlava realment una llengua diferent de la seva.
A partir del segle XIII es crea la figura del lloctinent del rei al Llenguadoc, amb autoritat sobre un territori dividit en tres senescalies (Beaucaire, Tolosa i Carcassona) arran del tractat de Calais (1360). El senescal, sota les ordres del lloctinent, administra la demarcació assistit del seu consell. A fi d’obtenir el suport dels nobles autòctons, aquests són representats en la nova organització amb un rol simplement consultiu, el mateix que duran a terme als Estats generals de la capital francesa.
Provença, arran de la mort Ramon Berenguer IV, passa a mans de Carles I d’Anjou el 1246, el qual coneix no pocs problemes secessionistes amb la noblesa de Marsella, Arles i Avinyó durant els primers anys del seu govern. Posteriorment, emprèn una política expansiva vers el nord i cap al Piemont, la Ligúria i Sicília, que toparà amb els interessos dels catalans. Tant ell com els seus descendents, governaran la Provença des de lluny, més preocupats per la política mediterrània que altra cosa. Només Renat d’Anjou serà capaç de bastir un centre de poder a Ais. La seva mort, però, farà que a la dècada dels vuitanta del segle XV, el territori passi a ser tutelat per la corona francesa sense necessitat d’una invasió militar. El procés de francesització, però, ja havia començat amb l’arribada al poder dels Anjou.
Pel que fa a Aquitània, després d’haver estat un ducat-regne des del segle X, va incorporar-se, primer, als dominis francesos fruit del matrimoni d’Elionor d’Aquitània amb Lluís VII (1137), i anglesos, després, en tornar-se a casar la reina amb Enric II Plantagenet (1152). Els interessos de França van aconsellar que aquest territori continués sent possessió anglesa, fet que es recull al Tractat de París (1259). Dos segles més tard (1472), França s’annexionarà definitivament aquesta part d’Occitània. L’enemistat entre Plantagenets i Capets farà proliferar en terres aquitanes un entramat de prop de 400 viles fortificades o bastides al llarg dels segles XIII i XV.
Parem ara atenció a alguns petits fragments d’Occitània que van quedar al marge, almenys momentàniament, del domini francès.
El cas d’Avinyó és ben particular dins la història occitana d’aquest període. Ciutat erigida en república independent al segle XI, respectada pels croats de Simó de Montfort, obté la protecció definitiva del papat el 1348 després d’haver estat sota el vassallatge dels comtes de Provença. Entre 1309 i 1376 va ser la seu del papat i posteriorment la dels pontífexs sorgits de la crisi eclesiàstica que es coneix com Cisma d’occident (1378-1417). Durant tot el segle XIV i fins la incorporació a França el 1791, Avinyó serà un centre cultural de primera magnitud a nivell universitari, pictòric, literari i fins i tot econòmic.
La Gascunya, durant la Guerra dels Cent Anys, va veure com els senyors del Bearn i Armanyac jugaven amb els dos bàndols en conflicte en favor propi. El cas del Bearn és especialment interessant: a mitjans segle XIV s’havia constituït en un petit estat pirinenc governat per Gaston III Febus, vescomte del Bearn i comte de Foix, i en el moment de la seva màxima expansió territorial arribava de la Gascunya al Llenguadoc. Amb la mort de Febus, tan sols el Bearn es va mantenir independent de França. L’annexió amb Navarra el 1472 va convertir-lo en un regne que, el 1589, perdria la seva sobirania , en esdevenir el seu rei també monarca de França. Tanmateix, aquest major període d’independència política va permetre que l’occità continués sent, a diferència d’altres parts del país, llengua administrativa durant els segles XV i XVI.
L’última porció d’Occitània que va esdevenir francesa és el país de Niça - vinculat a la Savoia i el Piemont des del 1388 – Caldria esperar el 1860 perquè França acomplís una unitat política cobejada des de l’Edat Mitjana.
En aquesta època, tot i que la lírica trobadoresca està totalment desfasada, encara podem assistir al seu conreu tardà i, en altres àmbits, l’occità continua sent una llengua viva literàriament que empra una mateixa koiné per tot el domini lingüístic. Tanmateix, un procés de francesització s’estableix a Occitània degut a la presència de l’administració reial, especialment de funcionaris del nord. Les classes socials que primer fan el pas de canviar de llengua són el clergat i l’aristocràcia; quant a territoris, el francès comença la seva penetració per les regions nord-occitanes (Auvèrnia, principalment). La població, però, continua parlant la seva llengua materna i ho farà encara durant molts segles.
Val la pena parar atenció al fet que el francès penetra a les terres d’Oc justament en el moment en què l’occità comença a substituir el llatí com a llengua de l’administració. No es tracta d’una imposició d’entrada – caldrà esperar fins al 1539 perquè aparegui l’ordenança de Villers-Cotterêts - però el francès, en tant que llengua del rei, esdevindrà aviat també la de la noblesa i la de la burgesia, per raons no només de prestigi sinó eminentment pràctiques. Només el Bearn es mantindrà uns anys al marge d’aquest procés de substitució.
En aquest context, les diferències dialectals es fan més evidents i la influència del francès s’evidencia en el lèxic i en la morfologia. Aquest contacte cultural i polític amb la llengua d’oïl provoca que, per exemple, l’occità i el català, molt pròximes uns segles enrera, vagin distanciant-se progressivament. Igualment, l’Occitània francesa anirà allunyant la seva parla de la de les valls del Piemont i la Vall d’Aran.
De fet, el nom d’Occitània no apareix fins la Guerra dels Cent Anys i sempre emprat per definir un territori d’una parla diversa al francès. Tampoc durant el període d’esplendor de la cultura occitana hi ha una consciència similar a la que avui podríem anomenar “nacional”: al segle XIII, per exemple, la llengua és anomenada pels propis literats com romans, proensals o nòstra lenga. La denominació “moderna” de llengua d’oc no es trobarà fins a finals del segle i, curiosament, l’empraran aquells que la veuen des de fora: l’administració francesa, d’una banda, i Dant, de l’altra.
Comptat i debatut, la combinació d’una història medieval políticament fragmentada i la incorporació a una entitat territorial originàriament centralista i en expansió no podia desembocar més que en la provincialització d’Occitània. Un procés que anirà a més en els segles successius degut a factors com la constitució dels estats nacionals i el desplaçament de la centralitat econòmica del Mediterrani cap a l’Atlàntic i del sud cap al nord d’Europa.
Segons l’intel·lectual occità Robert Lafont, és a la literatura francesa dels segles XVII i XVIII a qui es deu la creació de l’estereotip occità com a element còmic i ridícul, una constant que continuarà present durant tot el segle XIX i part del XX. El personatge grotesc d’aquell primer període és encarnat pel “capità gascó”, mentider, poruc i vanitós, que amb el seu accent peculiar i alguna paraula de patois és l’objecte de la riota de la gent del nord. L’estereotip que el succeeix no és gaire millor que l’anterior: al XIX es dibuixa un individu rural, violent, passional, illetrat i, el que és pitjor des d’una òptica parisenca, desconeixedor del francès!
Aquest estereotip va transcendir més enllà de la literatura fins protagonitzar un dels episodis més grotescos i tristos de l’imaginari col·lectiu francès de la primera guerra mundial: tot un batalló reclutat a Provença va ser acusat de covardia davant l’enemic, com una confirmació que no es podia confiar en els meridionals, uns individus a mig camí entre els espanyols i els italians.
Els orígens d’aquest estereotip són clarament històrics: la invenció del capità gascó no tradueix més que les dificultats dels francesos per sotmetre la Gascunya del segle XVI i la seva conseqüent venjança cultural un cop fet seu el territori; la imatge del meridional endarrerit, en canvi, no és altra cosa que una plasmació dels efectes econòmics del centralisme que van reduir tota Occitània a ser la perifèria de París.
En aquest context va sorgir el 1845, a Provença, una associació de poetes en llengua occitana, encapçalada per Josep Roumanilha, Teodor Aubanel i, el més cèlebre de tots, Frederic Mistral. Aquest moviment literari recuperava una llengua encara parlada per la majoria de la població del territori però relegada a la categoria de patois per l’oficialitat francesa, i pretenia elevar-la a la categoria de llengua literària. El nom del grup, Felibritge, té un origen força imprecís, però sembla que va sorgir d’una mala interpretació d’un text medieval conegut com l’Oració de Sant Anselm. Els set membres fundadors d’aquesta agrupació, en conseqüència, van adoptar el nom de felibres, i es reclamaven hereus dels set poetes tolosans que al segle XII van assentar les bases per a la instauració dels Jocs Florals.
Per tal de difondre les seves idees, els felibres van crear la seva pròpia publicació, l’Armana Prouvençau, de periodicitat anual, difós bàsicament a Provença i a les terres del Llenguadoc properes al Roine. Anys més tard, Mistral impulsaria un altre periòdic, L’Aïoli. En canvi, el reconeixement literari no el busquen a Occitània, sinó a París. I és que malgrat les seves tesis regionalistes, els felibres pensen en clau francesa, fet que, tot sigui dit, beneficia la seva carrera literària: Aubanel obté un èxit important als cercles literaris de la capital de l’estat amb la seva Miugrano Entredubierto, mentre que Mistral és considerat un “nou Homer “arran de la publicació de Mireio. La culminació del reconeixement de la lírica mistraliana serà completa amb la concessió del premi Nobel de literatura l’any 1901.
Un dels problemes més importants a què els felibres va haver-se d’enfrontar va ser la normativització d’una llengua que havia estat relegada al camp de l’oralitat des de feia segles i que, en conseqüència, s’havia contaminat excessivament de gal·licismes. Aquesta tasca, comparable a la que esperava als catalans, va oposar els dos felibres més cèlebres, Mistral i Roumanilha, a l’hora de fixar la grafia. Mistral era partidari de decantar-se per les solucions proposades per Honnorat al seu Dictionnaire de la langue d’oc ancienne et moderne, però finalment va cedir a les pressions del seu col·lega i va adoptar per al seu diccionari, Lou Tesoro dou Felibrige, una grafia inspirada en el model de pronúncia francès i que prescindia de les diferències dialectals de la llengua en prendre com a estàndard el provençal del Roine. Aquesta decisió va tenir conseqüències que s’arrosseguen fins ara ja que, com hem vist, l’occità no té un estàndard unificat per a tot el seu domini lingüístic, a diferència del català.
llengua, emmarcada en el projecte del catalanisme polític, a Provença la represa de l’occità tenia una vocació estrictament lírica, consagrada al conreu d’un cert tipus de poesia (bucòlica i rural) que no corresponia per a res amb el model social català de finals del XIX (industrial i urbà).
Però l’estretor de vincles, almenys inicialment, entre catalans i provençals es deu essencialment a l’amistat personal entre Frederic Mistral i Víctor Balaguer. Aquest va ser acollit pels felibres durant el seu exili provençal el 1865, quan fugia del complex panorama polític espanyol. Dos anys després, en senyal d’agraïment, diversos escriptors i polítics catalans van regalar als felibres La Coupo Santo, una copa de plata que simbolitza l’amistat entre Catalunya i Provença. Mistral li va compondre una cançó que els felibres van fer-se seva i que ara per ara és quasi un himne per a tots els provençals.
El projecte educatiu de Ferry és el clar hereu d’una idea d’igualtat sorgida amb la Revolució de 1789 i que consisteix a la supressió de les diferències. Per a ell, la igualtat d’oportunitats passava per la igualtat d’ensenyament i, com no, de llengua. Amb aquesta mesura, es bandeja definitivament l’occità com a llengua vehicular de la cultura amb majúscules, relegant-la a l’estadi d’expressió folklòrica i d’objecte d’estudi museístic. S’arribarà, doncs, a situacions tan paradoxals com el fet que ministres d’instrucció pública de llengua materna no francesa, com l’occità Georges Leygyues, afirmin que lamentarien la desaparició de la “llengua de la seva província” mentre continuen excloent-la de l’ensenyament per considerar-la no apta per a la cultura “seriosa”.
El progrés de les comunicacions i dels intercanvis comercials permetrà també la creixent difusió de les gazetes i dels diaris, els quals afavoreixen evidentment la pràctica i el coneixement de la llengua francesa. Des de les prefectures s’aconsella que la denominació “Midi” aparegui a les capçaleres dels rotatius editats a la zona, la qual cosa encara avui és freqüent en no pocs mitjans de comunicació escrits del territori occità apareguts molt posteriorment a aquella època (com La Dépêche du Midi, de Tolosa, o el Midi Libre, de Montpeller).
Com aturar un procés de desnacionalització que és portador dels valors democràtics i de la idea de modernitat? En tot cas, la mirada cap al món rural proposada pels felibres no era una alternativa vàlida. Era, sense desmerèixer el pas important que va suposar aquest moviment, una confirmació del procés diglòssic de França on només una llengua és vàlida per a tot els usos i relega les altres a ser l’expressió d’allò més íntim, del paisatge de la infantesa, del país petit, del passat. En canvi, l’aprenentatge i domini correcte de la llengua francesa serà vist per les classes socials més modestes com un signe d’ascens social, motiu pel qual molts pares deixaran de transmetre la llengua als seus fills per assegurar-se que ni tan sols l’accent els delati com a meridionals.
A la guerra franco-prussiana de 1870, França va veure’s humiliada i “amputada”: la ràpida derrota i la pèrdua dels territoris de parla alemanya de l’Alsàcia i la Lorena, van donar encara més ales a un nacionalisme xovinista assentat ja durant el govern imperial de Napoleó III (1852-1870). El resultat desfavorable d’aquesta empresa militar va fer que els felibres es replantegessin el seu ideari. Si bé alguns dels seus membres veien en la fi de l’imperi una escletxa per bastir una França federal, Mistral canviarà el seu discurs panoccitanista per un altre de llatinista, que va aigualir el contingut més polític i reivindicatiu de les seves propostes inicials. El federalisme mistralià es constitueix en una mena d’aliança de pobles llatins contra pobles germànics, deixant ben clar que no ha pogut pair la victòria prussiana. Per a ell, França és el parangó de la llatinitat i s’hi sent devotament lligat.
El món idíl·lic mistralià trontolla, assetjat per esdeveniments que el depassen: el nacionalisme francès tronat, el socialisme, la industrialització, l’afermament del catalanisme polític i l’aparició de felibres rojos, federalistes i laïcs, encapçalats per Napoleó Peyrat. Es simptomàtic que als anys 90 del segle XIX, els felibres mistralians interrompin, espantats, les seves relacions amb Catalunya, o que Mistral declini encapçalar la Revolta dels vinaters de 1907. El punt i final al Felibritge mistralià el posarà la Primera Guerra Mundial, quan la majoria de poetes i escriptors occitans lluitaran voluntaris i moriran pels interessos francesos.
Finalment, el govern francès aconsegueix estabilitzar el preu del vi i pren una mesura força curiosa: incorporar el vi llenguadocià a la dieta del soldats! Tot i això, a partir dels anys 50 noves crisis, menys espectaculars, sacsejaran aquest sector econòmic. La revolta dels vinaters de 1907 és, fins ara, la darrera gran revolta popular occitana contra una política aliena percebuda com a tal. Es més, moltes reivindicacions dels manifestants s’expressaven en llengua d’oc. Ara bé, hagués estat possible un aixecament popular similar per raons estrictament nacionalistes? Ho dubtem, però si més no, a l’inici del segle XX, encara era possible a Occitània que els seus habitats, quan els “tocaven la bossa” des de París, se sentissin prou diferents.
El moviment felibre no és aliè a aquesta crisi: desproveït del seu artífex (Mistral havia mort el 1914) i delmat pel conflicte bèl·lic, els supervivents adoptaran posicions totalment apolítiques que no faran avançar gens la recuperació lingüística i cultural occitana.
Octubre-desembre de 2002 / Revisat el febrer de 2008. Inèdit.
>Unificació d’Occitània per França
Sembla ser que la primera vegada que s’intenta reorganitzar el Llenguadoc des d’una òptica francesa és el 1212, a Pàmies, en plena croada contra els càtars. Allà, Simó de Montfort, embrancat ja en una guerra personal contra el comte de Tolosa, pacta amb els seus aliats l’aniquilació de la noblesa autòctona i la seva substitució. Uns anys més tard, el 1229, a la conferència de Meaux, el comte de Tolosa, Ramon VII, capitula oficialment i admet que el seu comtat forma part de la corona francesa, a la qual s’uneix definitivament el 1271 en extingir-se el llinatge tolosà. La renúncia catalana als territoris occitans, que Jaume I signa el 1258 a Corbeil per garantir que els francesos respectaran la corona d’Aragó, té una significació que va molt més enllà del que es coneix com la “fi del somni occità”: aquest tractat fa que, per primer cop, els Pirineus actuïn com a frontera i provoca que Occitània es giri definitivament cap al nord i Catalunya cap al sud. La resta ja és història.El Llenguadoc posterior a la croada contra els càtars no és ja el conglomerat de senyories feudals que va produir una cultura de referència europea, sinó una única província francesa. De fet, el mateix nom “Llenguadoc” es una denominació creada pels nous propietaris d’aquests territoris, és a dir, els francesos, i respon a la constatació que s’hi parlava realment una llengua diferent de la seva.
A partir del segle XIII es crea la figura del lloctinent del rei al Llenguadoc, amb autoritat sobre un territori dividit en tres senescalies (Beaucaire, Tolosa i Carcassona) arran del tractat de Calais (1360). El senescal, sota les ordres del lloctinent, administra la demarcació assistit del seu consell. A fi d’obtenir el suport dels nobles autòctons, aquests són representats en la nova organització amb un rol simplement consultiu, el mateix que duran a terme als Estats generals de la capital francesa.
Provença, arran de la mort Ramon Berenguer IV, passa a mans de Carles I d’Anjou el 1246, el qual coneix no pocs problemes secessionistes amb la noblesa de Marsella, Arles i Avinyó durant els primers anys del seu govern. Posteriorment, emprèn una política expansiva vers el nord i cap al Piemont, la Ligúria i Sicília, que toparà amb els interessos dels catalans. Tant ell com els seus descendents, governaran la Provença des de lluny, més preocupats per la política mediterrània que altra cosa. Només Renat d’Anjou serà capaç de bastir un centre de poder a Ais. La seva mort, però, farà que a la dècada dels vuitanta del segle XV, el territori passi a ser tutelat per la corona francesa sense necessitat d’una invasió militar. El procés de francesització, però, ja havia començat amb l’arribada al poder dels Anjou.
Pel que fa a Aquitània, després d’haver estat un ducat-regne des del segle X, va incorporar-se, primer, als dominis francesos fruit del matrimoni d’Elionor d’Aquitània amb Lluís VII (1137), i anglesos, després, en tornar-se a casar la reina amb Enric II Plantagenet (1152). Els interessos de França van aconsellar que aquest territori continués sent possessió anglesa, fet que es recull al Tractat de París (1259). Dos segles més tard (1472), França s’annexionarà definitivament aquesta part d’Occitània. L’enemistat entre Plantagenets i Capets farà proliferar en terres aquitanes un entramat de prop de 400 viles fortificades o bastides al llarg dels segles XIII i XV.
Parem ara atenció a alguns petits fragments d’Occitània que van quedar al marge, almenys momentàniament, del domini francès.
El cas d’Avinyó és ben particular dins la història occitana d’aquest període. Ciutat erigida en república independent al segle XI, respectada pels croats de Simó de Montfort, obté la protecció definitiva del papat el 1348 després d’haver estat sota el vassallatge dels comtes de Provença. Entre 1309 i 1376 va ser la seu del papat i posteriorment la dels pontífexs sorgits de la crisi eclesiàstica que es coneix com Cisma d’occident (1378-1417). Durant tot el segle XIV i fins la incorporació a França el 1791, Avinyó serà un centre cultural de primera magnitud a nivell universitari, pictòric, literari i fins i tot econòmic.
La Gascunya, durant la Guerra dels Cent Anys, va veure com els senyors del Bearn i Armanyac jugaven amb els dos bàndols en conflicte en favor propi. El cas del Bearn és especialment interessant: a mitjans segle XIV s’havia constituït en un petit estat pirinenc governat per Gaston III Febus, vescomte del Bearn i comte de Foix, i en el moment de la seva màxima expansió territorial arribava de la Gascunya al Llenguadoc. Amb la mort de Febus, tan sols el Bearn es va mantenir independent de França. L’annexió amb Navarra el 1472 va convertir-lo en un regne que, el 1589, perdria la seva sobirania , en esdevenir el seu rei també monarca de França. Tanmateix, aquest major període d’independència política va permetre que l’occità continués sent, a diferència d’altres parts del país, llengua administrativa durant els segles XV i XVI.
L’última porció d’Occitània que va esdevenir francesa és el país de Niça - vinculat a la Savoia i el Piemont des del 1388 – Caldria esperar el 1860 perquè França acomplís una unitat política cobejada des de l’Edat Mitjana.
>“Patria linguae occitanae”: creació literària, utilització administrativa i jurídica, primera gramàtica occitana
L’edat Mitjana acaba amb el gruix d’Occitània sotmesa al rei de França, una submissió, aparentment sense reticències deguda a la incapacitat d’unes dinasties nobiliàries locals afeblides que només miren de sobreviure com a classe social i no pas constituir un país independent. Una església sota control reial – fins i tot a Avinyó -, unes classes populars que prou feina tenen a viure i una burgesia que s’acontenta amb obtenir els favors reials, acaben de dibuixar el panorama de provincialització social que pateix el país.En aquesta època, tot i que la lírica trobadoresca està totalment desfasada, encara podem assistir al seu conreu tardà i, en altres àmbits, l’occità continua sent una llengua viva literàriament que empra una mateixa koiné per tot el domini lingüístic. Tanmateix, un procés de francesització s’estableix a Occitània degut a la presència de l’administració reial, especialment de funcionaris del nord. Les classes socials que primer fan el pas de canviar de llengua són el clergat i l’aristocràcia; quant a territoris, el francès comença la seva penetració per les regions nord-occitanes (Auvèrnia, principalment). La població, però, continua parlant la seva llengua materna i ho farà encara durant molts segles.
Val la pena parar atenció al fet que el francès penetra a les terres d’Oc justament en el moment en què l’occità comença a substituir el llatí com a llengua de l’administració. No es tracta d’una imposició d’entrada – caldrà esperar fins al 1539 perquè aparegui l’ordenança de Villers-Cotterêts - però el francès, en tant que llengua del rei, esdevindrà aviat també la de la noblesa i la de la burgesia, per raons no només de prestigi sinó eminentment pràctiques. Només el Bearn es mantindrà uns anys al marge d’aquest procés de substitució.
En aquest context, les diferències dialectals es fan més evidents i la influència del francès s’evidencia en el lèxic i en la morfologia. Aquest contacte cultural i polític amb la llengua d’oïl provoca que, per exemple, l’occità i el català, molt pròximes uns segles enrera, vagin distanciant-se progressivament. Igualment, l’Occitània francesa anirà allunyant la seva parla de la de les valls del Piemont i la Vall d’Aran.
>Consciència occitana? França d’oïl versus França d’oc
Pot parlar-se, doncs, d’una consciència occitana a finals del segle XV? Possiblement no. Seria més apropiat considerar l’existència tan sols d’un sentiment de pertinença a una cultura i una llengua comunes, però en cap cas del desig de bastir una entitat política. Igualment, tampoc no pot parlar-se d’un sentiment nacional francès, atès que aquests és un concepte que s’anirà creant durant el segles posteriors i que culminarà amb la Revolució. En aquests moments, els sentiments de pertinença estan lligats a una dinastia reial més que a la nació, un concepte encara per definir.De fet, el nom d’Occitània no apareix fins la Guerra dels Cent Anys i sempre emprat per definir un territori d’una parla diversa al francès. Tampoc durant el període d’esplendor de la cultura occitana hi ha una consciència similar a la que avui podríem anomenar “nacional”: al segle XIII, per exemple, la llengua és anomenada pels propis literats com romans, proensals o nòstra lenga. La denominació “moderna” de llengua d’oc no es trobarà fins a finals del segle i, curiosament, l’empraran aquells que la veuen des de fora: l’administració francesa, d’una banda, i Dant, de l’altra.
Comptat i debatut, la combinació d’una història medieval políticament fragmentada i la incorporació a una entitat territorial originàriament centralista i en expansió no podia desembocar més que en la provincialització d’Occitània. Un procés que anirà a més en els segles successius degut a factors com la constitució dels estats nacionals i el desplaçament de la centralitat econòmica del Mediterrani cap a l’Atlàntic i del sud cap al nord d’Europa.
La renaixença occitana (1854 – 1918)
>La invenció del “Midi”: situació socioeconòmica i estereotip occità
La paraula Midi –migdia- neix a finals de l’Antic Règim com una necessitat funcional, com una racionalització d’una diferència que des de París es percep homogènia: un territori on viu una gent amb usos jurídics, relacions i tècniques de treball, costums i llengua diferent Es, de fet, identificar un territori estranger i estrany al cos nacional que s’està bastint. Aquesta gran perifèria meridional es percep en termes econòmics com subdesenvolupada, eminentment agrícola, mancada de matèries primeres, mal equipada, depenent, en suma, del nord. A nivell de mentalitat i comportaments, apareix com un territori refractari i violent a l’assimilació.Segons l’intel·lectual occità Robert Lafont, és a la literatura francesa dels segles XVII i XVIII a qui es deu la creació de l’estereotip occità com a element còmic i ridícul, una constant que continuarà present durant tot el segle XIX i part del XX. El personatge grotesc d’aquell primer període és encarnat pel “capità gascó”, mentider, poruc i vanitós, que amb el seu accent peculiar i alguna paraula de patois és l’objecte de la riota de la gent del nord. L’estereotip que el succeeix no és gaire millor que l’anterior: al XIX es dibuixa un individu rural, violent, passional, illetrat i, el que és pitjor des d’una òptica parisenca, desconeixedor del francès!
Aquest estereotip va transcendir més enllà de la literatura fins protagonitzar un dels episodis més grotescos i tristos de l’imaginari col·lectiu francès de la primera guerra mundial: tot un batalló reclutat a Provença va ser acusat de covardia davant l’enemic, com una confirmació que no es podia confiar en els meridionals, uns individus a mig camí entre els espanyols i els italians.
Els orígens d’aquest estereotip són clarament històrics: la invenció del capità gascó no tradueix més que les dificultats dels francesos per sotmetre la Gascunya del segle XVI i la seva conseqüent venjança cultural un cop fet seu el territori; la imatge del meridional endarrerit, en canvi, no és altra cosa que una plasmació dels efectes econòmics del centralisme que van reduir tota Occitània a ser la perifèria de París.
>Mistral i el Felibritge: renovació literària, plantejaments generals, grafia…
El moviment de la renaixença literària, tant a Catalunya com a Occitània, no pot entendre’s sense l’existència prèvia del romanticisme, moviment que va propiciar durant la primera meitat del segle XIX una reivindicació de l’època medieval, tan mal considerada pels racionalistes neoclàssics. Aquesta mirada cap al passat, elevant-lo a la categoria de mite, va suposar alhora un cert retorn a les essències nacionals prèvies als estats constituïts en aquell moment. Aquest “regionalisme” occitano-català va trobar un material de primera magnitud en la lírica trobadoresca que tant de prestigi havia donat a la cultura occitana medieval i que, com sabem, va ser també la primera manifestació literària catalana.En aquest context va sorgir el 1845, a Provença, una associació de poetes en llengua occitana, encapçalada per Josep Roumanilha, Teodor Aubanel i, el més cèlebre de tots, Frederic Mistral. Aquest moviment literari recuperava una llengua encara parlada per la majoria de la població del territori però relegada a la categoria de patois per l’oficialitat francesa, i pretenia elevar-la a la categoria de llengua literària. El nom del grup, Felibritge, té un origen força imprecís, però sembla que va sorgir d’una mala interpretació d’un text medieval conegut com l’Oració de Sant Anselm. Els set membres fundadors d’aquesta agrupació, en conseqüència, van adoptar el nom de felibres, i es reclamaven hereus dels set poetes tolosans que al segle XII van assentar les bases per a la instauració dels Jocs Florals.
Per tal de difondre les seves idees, els felibres van crear la seva pròpia publicació, l’Armana Prouvençau, de periodicitat anual, difós bàsicament a Provença i a les terres del Llenguadoc properes al Roine. Anys més tard, Mistral impulsaria un altre periòdic, L’Aïoli. En canvi, el reconeixement literari no el busquen a Occitània, sinó a París. I és que malgrat les seves tesis regionalistes, els felibres pensen en clau francesa, fet que, tot sigui dit, beneficia la seva carrera literària: Aubanel obté un èxit important als cercles literaris de la capital de l’estat amb la seva Miugrano Entredubierto, mentre que Mistral és considerat un “nou Homer “arran de la publicació de Mireio. La culminació del reconeixement de la lírica mistraliana serà completa amb la concessió del premi Nobel de literatura l’any 1901.
Un dels problemes més importants a què els felibres va haver-se d’enfrontar va ser la normativització d’una llengua que havia estat relegada al camp de l’oralitat des de feia segles i que, en conseqüència, s’havia contaminat excessivament de gal·licismes. Aquesta tasca, comparable a la que esperava als catalans, va oposar els dos felibres més cèlebres, Mistral i Roumanilha, a l’hora de fixar la grafia. Mistral era partidari de decantar-se per les solucions proposades per Honnorat al seu Dictionnaire de la langue d’oc ancienne et moderne, però finalment va cedir a les pressions del seu col·lega i va adoptar per al seu diccionari, Lou Tesoro dou Felibrige, una grafia inspirada en el model de pronúncia francès i que prescindia de les diferències dialectals de la llengua en prendre com a estàndard el provençal del Roine. Aquesta decisió va tenir conseqüències que s’arrosseguen fins ara ja que, com hem vist, l’occità no té un estàndard unificat per a tot el seu domini lingüístic, a diferència del català.
>El retrobament occitano-català: Mistral i Balaguer, la Copa Santa
El Felibritge va despertar de seguida les simpaties d’intel·lectuals catalans coetanis com Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals o Joaquim Rubió i Ors que, seguint l’exemple provençal, van restaurar els Jocs Florals a Catalunya. Tanmateix, en el decurs dels anys es van fer evidents les diferències d’objectius entre catalans i provençals: mentre aquí es pretenia la recuperació global d’unallengua, emmarcada en el projecte del catalanisme polític, a Provença la represa de l’occità tenia una vocació estrictament lírica, consagrada al conreu d’un cert tipus de poesia (bucòlica i rural) que no corresponia per a res amb el model social català de finals del XIX (industrial i urbà).
Però l’estretor de vincles, almenys inicialment, entre catalans i provençals es deu essencialment a l’amistat personal entre Frederic Mistral i Víctor Balaguer. Aquest va ser acollit pels felibres durant el seu exili provençal el 1865, quan fugia del complex panorama polític espanyol. Dos anys després, en senyal d’agraïment, diversos escriptors i polítics catalans van regalar als felibres La Coupo Santo, una copa de plata que simbolitza l’amistat entre Catalunya i Provença. Mistral li va compondre una cançó que els felibres van fer-se seva i que ara per ara és quasi un himne per a tots els provençals.
>La repressió de l’occità per l’escola francesa
Al segle XIX, la majoria de la població és encara occitanòfona. Caldrà esperar fins al 1881 a què el ministeri d’instrucció pública francès, dirigit en aquell moment per Jules Ferry, doni un cop de timó definitiu a favor de la francesització amb la instauració d’un ensenyament primari, laic, gratuït i obligatori. Amb aquest nou instrument, l’estat disposa per primer cop d’una eina molt útil per modelar la mentalitat dels occitans i fer-ne bons ciutadans i soldats francesos. Per dur a terme aquesta feina no s’estalviaran càstigs i humiliacions a aquells nens i nenes que parlin patois o francès amb accent a l’escola. El sentiment de vergonya serà, doncs, una matèria més que impartirà el nou sistema escolar.El projecte educatiu de Ferry és el clar hereu d’una idea d’igualtat sorgida amb la Revolució de 1789 i que consisteix a la supressió de les diferències. Per a ell, la igualtat d’oportunitats passava per la igualtat d’ensenyament i, com no, de llengua. Amb aquesta mesura, es bandeja definitivament l’occità com a llengua vehicular de la cultura amb majúscules, relegant-la a l’estadi d’expressió folklòrica i d’objecte d’estudi museístic. S’arribarà, doncs, a situacions tan paradoxals com el fet que ministres d’instrucció pública de llengua materna no francesa, com l’occità Georges Leygyues, afirmin que lamentarien la desaparició de la “llengua de la seva província” mentre continuen excloent-la de l’ensenyament per considerar-la no apta per a la cultura “seriosa”.
El progrés de les comunicacions i dels intercanvis comercials permetrà també la creixent difusió de les gazetes i dels diaris, els quals afavoreixen evidentment la pràctica i el coneixement de la llengua francesa. Des de les prefectures s’aconsella que la denominació “Midi” aparegui a les capçaleres dels rotatius editats a la zona, la qual cosa encara avui és freqüent en no pocs mitjans de comunicació escrits del territori occità apareguts molt posteriorment a aquella època (com La Dépêche du Midi, de Tolosa, o el Midi Libre, de Montpeller).
Com aturar un procés de desnacionalització que és portador dels valors democràtics i de la idea de modernitat? En tot cas, la mirada cap al món rural proposada pels felibres no era una alternativa vàlida. Era, sense desmerèixer el pas important que va suposar aquest moviment, una confirmació del procés diglòssic de França on només una llengua és vàlida per a tot els usos i relega les altres a ser l’expressió d’allò més íntim, del paisatge de la infantesa, del país petit, del passat. En canvi, l’aprenentatge i domini correcte de la llengua francesa serà vist per les classes socials més modestes com un signe d’ascens social, motiu pel qual molts pares deixaran de transmetre la llengua als seus fills per assegurar-se que ni tan sols l’accent els delati com a meridionals.
A la guerra franco-prussiana de 1870, França va veure’s humiliada i “amputada”: la ràpida derrota i la pèrdua dels territoris de parla alemanya de l’Alsàcia i la Lorena, van donar encara més ales a un nacionalisme xovinista assentat ja durant el govern imperial de Napoleó III (1852-1870). El resultat desfavorable d’aquesta empresa militar va fer que els felibres es replantegessin el seu ideari. Si bé alguns dels seus membres veien en la fi de l’imperi una escletxa per bastir una França federal, Mistral canviarà el seu discurs panoccitanista per un altre de llatinista, que va aigualir el contingut més polític i reivindicatiu de les seves propostes inicials. El federalisme mistralià es constitueix en una mena d’aliança de pobles llatins contra pobles germànics, deixant ben clar que no ha pogut pair la victòria prussiana. Per a ell, França és el parangó de la llatinitat i s’hi sent devotament lligat.
El món idíl·lic mistralià trontolla, assetjat per esdeveniments que el depassen: el nacionalisme francès tronat, el socialisme, la industrialització, l’afermament del catalanisme polític i l’aparició de felibres rojos, federalistes i laïcs, encapçalats per Napoleó Peyrat. Es simptomàtic que als anys 90 del segle XIX, els felibres mistralians interrompin, espantats, les seves relacions amb Catalunya, o que Mistral declini encapçalar la Revolta dels vinaters de 1907. El punt i final al Felibritge mistralià el posarà la Primera Guerra Mundial, quan la majoria de poetes i escriptors occitans lluitaran voluntaris i moriran pels interessos francesos.
>La revolta dels vinaters (1907)
En el decurs del segle XIX, l’activitat tèxtil, que havia estat tradicionalment el centre de l’economia del Llenguadoc, va ser substituïda per les explotacions vitícoles. Una caiguda dels preus a inicis del segle XX, deguda a una situació de liberalisme econòmic exacerbat, va provocar una forta crisi a la regió que va que els vinaters s’organitzessin i s’aixequessin contra la política parisenca. Va crear-se, així, el Comitè d’Argelliers, capitanejat per Marcellin Albert. Una comissió d’investigació parlamentària desplaçada al Llenguadoc va rebre una delegació de vinaters a Narbona el març de 1907 mentre es vivia un clima de manifestacions a diverses ciutats de la zona. Els vinaters, reunits el 5 de maig de 1907 a Narbona, van rebre el suport de l’alcalde socialista i felibre roig, Ernest Ferroul; mentrestant, es multiplicaven les manifestacions de protesta: 100.000 persones es concentraven a Besiers el 12 de maig; 250.000, a Carcassona el 26 de maig, i més de mig milió a Montpeller el 10 de juny. El problema va transcendir l’àmbit econòmic i va esdevenir polític: Jean Jaurès proposa la nacionalització del sector però no aconsegueix aturar els enfrontaments. Els diaris parisencs s’esglaien i onegen el fantasma del separatisme i criden, tot evocant Simó de Montfort a la reconquesta del Midi. La dura repressió exercida per Clemenceau els 19 i 20 de juny a Narbona enfronta la policia i els manifestants amb un balanç sagnant i l’empresonament de l’alcalde i del Comitè d’Argelliers. Els aldarulls, però, no s’aturen: un regiment d’infanteria d’Agde, integrat en bona part per fills de vinaters, s’amotina i pren Besiers.Finalment, el govern francès aconsegueix estabilitzar el preu del vi i pren una mesura força curiosa: incorporar el vi llenguadocià a la dieta del soldats! Tot i això, a partir dels anys 50 noves crisis, menys espectaculars, sacsejaran aquest sector econòmic. La revolta dels vinaters de 1907 és, fins ara, la darrera gran revolta popular occitana contra una política aliena percebuda com a tal. Es més, moltes reivindicacions dels manifestants s’expressaven en llengua d’oc. Ara bé, hagués estat possible un aixecament popular similar per raons estrictament nacionalistes? Ho dubtem, però si més no, a l’inici del segle XX, encara era possible a Occitània que els seus habitats, quan els “tocaven la bossa” des de París, se sentissin prou diferents.
>La Gran Guerra i els seus efectes: mort dels joves felibres, daltabaix demogràfic i cohesió nacional pels morts
Els efectes devastadors de la Primera Guerra Mundial van deixar-se sentir amb especial cruesa a les terres occitanes on els centenars de milers de morts i ferits van significar el trencament de famílies, la desertització de pobles sencers i l’absència de mà d’obra per a la seva economia. Tanmateix, aquesta guerra va tenir per al projecte nacional francès una importància altament beneficiosa: a la crida per defensar la pàtria i reconquerir els territoris de l’Alsàcia i la Lorena perduts a la Guerra Franco-Prussiana, va succeir-li una altra campanya nacionalista centrada en l’homenatge als morts de la guerra. Només cal visitar qualsevol ciutat occitana per constatar-hi la presència de monuments bastits a la glòria dels morts on figuren els seus noms i cognoms. Aquests homenatges públics compleixen la doble funció de, per una banda, consolar els supervivents i, per l’altra, donar sentit a les pèrdues humanes en clau de nacionalista.El moviment felibre no és aliè a aquesta crisi: desproveït del seu artífex (Mistral havia mort el 1914) i delmat pel conflicte bèl·lic, els supervivents adoptaran posicions totalment apolítiques que no faran avançar gens la recuperació lingüística i cultural occitana.
Octubre-desembre de 2002 / Revisat el febrer de 2008. Inèdit.