Ganes de cultura

El príncep don Pere d’Aragó torna victoriós de la guerra amb el seu exèrcit i ret visita al seu vell amic Leonato. Un dels homes de la companyia, en Claudio, s’enamora de l’Hero, filla de l’amic del príncep. Confessats els seus sentiments i amb el beneplàcit del pare, els joves amants s’han de casar en el termini d’una setmana. Per distreure’s, hostes i amfitrions tramen una divertida conspiració perquè els arrogants Benedicte i Beatriu s’adonin del seu amor. Mentrestant, el germà bastard del príncep, Don Joan, ordeix un complot per impedir el matrimoni d’en Claudio i l’Hero. Els cinemes britànic i nord-americà ens tenen acostumats a periòdiques adaptacions –algunes memorables- de les immortals tragèdies de William Shakespeare. Aquest, però, va ser també un gran conreador de la comèdia, amb títols que han tingut menys fortuna en les seves transposicions a la pantalla. No és aquest el cas de Molt soroll per no res , una de les més brillants aproximacions als textos del dramaturg anglès ...

Amb el pretext de l’enregistrament d’una manual d’autoajuda sobre l’amor, se succeeixen les diverses fases de la relació de parella (enamorament, crisi matrimonial, engany i abandonament), exemplificades en les vivències de personatges ben diversos. El cinema italià arrossega, des de finals dels anys 70, una crisi de la que no acaba de sortir-se’n. Tot i una revifalla esperançadora durant la dècada dels 90, l’extinció o jubilació dels grans mestres i d’inspiradíssims realitzadors d’ofici ha deixat orfe una cinematografia que no té substituts en suficient nombre ni de prou talla per retornar-li el prestigi d’antany i recuperar uns espectadors captats per l’evasió de baixa estofa que proporcionen tant la televisió pública com la privada del cavaliere Berlusconi. En el terreny de la comèdia, és especialment acusada aquesta falta de relleu generacional. Certament, hi ha noms que semblaven apuntar lluny –Gabriele Salvatores, Roberto Benigni, Nanni Moretti-, però, tret d’algun títol memora...

Roma, finals dels anys 70. Una parella jove visita un pis amb la intenció de llogar-lo. Unes quantes persones més, però, aniran finalment a viure en aquest apartament: un escamot de les Brigades Roges i un il·lustre segrestat, l'exprimer ministre italià i líder de la Democràcia Cristiana, Aldo Moro. El segrest i posterior assassinat del polític conservador Aldo Moro, l'any 1978, va commocionar l'opinió pública italiana i va fer trontollar el seu sistema democràtic arran de les teories conspiratives que envolten el cas. No és la primera vegada que la cinematografia del país s'aproxima a aquest magnicidi, però sí que és nova la perspectiva amb què Bellocchio aborda els fets a Buongiorno, notte . Deixant voluntàriament de banda el drama humà de la víctima, el realitzador focalitza la narració en l'actitud dels activistes per mostrar com les seves dogmàtiques conviccions es van esquerdant a causa de la convivència amb l'ostatge. Aquest és, doncs, un notable film que...

Reconstrucció de la història real de Peppino Impastato, jove militant d’esquerres que va atrevir-se a trencar la tradicional omertà siciliana i denunciar, des d’una ràdio alternativa, les activitats delictives del capo local de qui la seva pròpia família obtenia favors i protecció. La seva desaparició, arxivada com a suïcidi, va passar pràcticament desapercebuda en una Itàlia commoguda pel segrest i assassinat del primer ministre Aldo Moro. El seu cas no va reobrir-se fins vint anys més tard. Marco Tullio Giordana va aconseguir amb I cento passi un film valent contra la gran xacra de la Itàlia moderna, la Màfia, adoptant un punt de vista als antípodes de qualsevol reinterpretació glamourosa d’aquesta societat secreta. En la línia de la tradició dels films polítics dels anys 60 i 70, el realitzador va saber retratar els efectes del maig del 68 a Sicília, on el desig de capgirar el món passava obligatòriament per acabar amb el crim organitzat. Només cent passes separaven la casa dels...

Al Portugal de 1938, Pereira és el responsable de la secció cultural del diari Lisboa. El vell periodista fa la vista grossa amb la repressió política que viu el seu país, a remolc de l’onada feixista que recorre Europa, i es concentra en la seva feina. Després de llegir un text del jove Monteiro Rossi, un idealista d’origen italià, decideix contractar-lo com a col·laborador. La relació amb el noi i la seva companya, una activista d’extrema esquerra, anirà despertant-li la consciència i l’abocarà a implicar-se irreversiblement en la lluita per les llibertats i a prendre partit contra el règim salazarista. El director torinès, Roberto Faenza, va escometre la difícil adaptació en imatges del gran èxit de vendes d’Antonio Tabucchi, Sostiene Pereira –en català, Afirma Pereira. Cinematogràficament, el resultat és discutible, no superant els llindars de la correcció i la professionalitat que són d’esperar en una producció internacional acurada. En canvi, el que sí resulta remarcable és la ...

En Johnny Barrett, periodista d’un rotatiu sensacionalista, es fa passar per maníac sexual perquè l’internin en un sanatori mental on un dels pacients va ser trobat mort en estranyes circumstàncies. Malgrat l’oposició de la seva promesa – una ballarina de striptease – el periodista és reclòs al centre on aconsegueix informació, en els seus moments de lucidesa, de diferents malalts que van ser testimonis del crim. Però com més a prop és de la resolució del cas i de guanyar un premi Pulitzer pel seu reportatge, més lluny es troba del seu equilibri mental inicial... Shock corridor va cimentar la fama de Samuel Fuller, realitzador tot-terreny, maleït en el seu dia i reivindicat posteriorment per la cinefília més diversa. Seguint els passos del rei de la sèrie Z, Ed Wood, però amb una habilitat visual molt superior, Fuller broda un thriller d’impacte que creua els arguments de Ace in the Hole (1951) amb Algú va volar sobre el niu del cucut (1975). Queden avui totalment fora de lloc els f...

El mateix dia que Jesús, neix a l’establia del costat un tal Brian. La seva vida de perdedor vindrà marcada per les confusions constants amb el fundador del cristianisme les quals el duran fins a la crucifixió. Si feu una ullada a la cartellera teatral londinenca, hi trobareu entre la seva inabastable oferta un muntatge, si més no, ben curiós. Es tracta de Monty Python's Spamalot , un musical inspirat en el film de 1974, Monty Python and the Holly Grail (estrenat aquí com " Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores "), un dels més populars del grup. L’èxit rotund d’aquest espectacle, que exhaureix localitats diàriament des de la seva estrena el passat octubre de 2006, ha retornat a l’actualitat el cinema i les sèries televisives d’aquests còmics britànics que van revolucionar el concepte d’humor entre finals dels 60 i durant tots els 70. Potser és un bon moment per repescar l’únic film seu que s’ha editat a casa nostra en versió catalana, La vida de Brian...