El mateix dia que Jesús, neix a l’establia del costat un tal Brian. La seva vida de perdedor vindrà marcada per les confusions constants amb el fundador del cristianisme les quals el duran fins a la crucifixió.
Si feu una ullada a la cartellera teatral londinenca, hi trobareu entre la seva inabastable oferta un muntatge, si més no, ben curiós. Es tracta de Monty Python's Spamalot, un musical inspirat en el film de 1974, Monty Python and the Holly Grail (estrenat aquí com "Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores"), un dels més populars del grup. L’èxit rotund d’aquest espectacle, que exhaureix localitats diàriament des de la seva estrena el passat octubre de 2006, ha retornat a l’actualitat el cinema i les sèries televisives d’aquests còmics britànics que van revolucionar el concepte d’humor entre finals dels 60 i durant tots els 70. Potser és un bon moment per repescar l’únic film seu que s’ha editat a casa nostra en versió catalana, La vida de Brian, i que és, juntament amb l’anterior, un dels més reeixits de la seva curta carrera artística conjunta.
Pel·lícula iconoclasta i irreverent, La vida de Brian segueix la mateixa línia humorística que Monty Python and the Holly Grail, és a dir, prendre la història com a excusa per dinamitar els pilars de la civilització occidental, amb una barreja molt efectiva de ximpleria i intel·lectualitat. El tercer llargmetratge dels Monty Python, però, va encara una passa més enllà, ja que s’atreveix no amb un mite estrictament anglosaxó com el rei Artús sinó amb el fundador d’una de les principals confessions mundials. Con afirmava una frase publicitària de l’època, aquest és “un film destinat a ofendre pràcticament dos terços del món civilitzat”, cosa que va aconseguir en escreix. Per exemple, va ser prohibit per blasfèmia a diversos països europeus –no al nostre, que acabava de sortir de la dictadura i propostes trencadors com aquesta hi eren ben rebudes- i no va estrenar-s’hi fins molts anys després. A Itàlia, el cas més exagerat, va poder veure’s als cinemes... al 1990! A Irlanda, se li va aixecar la prohibició una mica abans, al 1987, i a Noruega, al 1980. Val a dir que la relativa rapidesa amb què es va autoritzar l’exhibició en aquest país escandinau té a veure el fet que, a Suècia, el film es va publicitar amb la frase: “Una pel·lícula tan divertida que ha estat prohibida a Noruega!”. Igualment, al tolerant Regne Unit, la cinta va tenir problemes... ja abans de rodar-se: la productora EMI va fer-se enrere per por a les repercussions negatives que podria generar la gosadia del projecte entre els sectors cristians més integristes i va haver de ser l’exbeatle, George Harrison, qui va crear la productora Handmade Films per finançar l’operació. Els Monty Python li ho van agrair deixant-li fer un cameo.
Més enllà de les moltes anècdotes que sempre envoltaven les produccions dels Monty Python, des del punt de vista estrictament cinematogràfic, cal remarcar que, per a La vida de Brian, a diferència d’altres obres anteriors i posteriors del grup, es va prescindir de l’estructura en esquetxos, que tan bons resultats els havia proporcionat a la televisió, per bastir un film d’argument que segueix en paral·lel l’arxiconeguda vida de Jesucrist. El fet de treballar amb una trama coneguda pels espectadors permet riure’s descaradament del mite fundacional del cristianisme i parodiar els films bíblics, i, alhora, també ridiculitzar un munt de situacions com les lapidacions, el regateig oriental, el fanatisme religiós, els profetes apocalíptics, els grupuscles activistes, la dubtosa eficiència dels legionaris romans,... Tots aquests temes donen peu a gags antològics, com el que mostra un legionari obligant en Brian a copiar milers de vegades en un mur la frase “ROMANI ITE DOMUM”, (“Romans, aneu-vos-en a casa”), que els seus companys activistes li fan pintar com a prova d’adhesió al moviment, només perquè hi ha una falta en la declinació. Tots els que hem sofert el llatí a secundària no hem pogut evitar esclafir de riure amb aquesta escena.
Juntament amb l’agudesa de la sàtira, un altre element hilarant de La vida de Brian rau en què els sis membres dels Monty Python interpreten pràcticament la totalitat de personatges, això és una quarantena de rols. El realitzador del grup, Terry Jones, va saber extreure el bo i millor del talent de tots ells, al mateix temps que va evitar que alguns dels components amb més personalitat, com John Cleese o Michael Palin, robessin la funció a la resta. Igualment, l’ambientació realista del film mereix una bona valoració: moltes escenes van rodar-se a Tunísia als mateixos escenaris on Franco Zeffirelli havia acabat de filmar la mini sèrie de TV, Jesus of Nazareth (1977).
Una vegada més, la versió en DVD no fa justícia al film. La versió catalana és un doblatge poc inspirat, televisiu, que no transmet bona part de la comicitat continguda en els diàlegs i les interpretacions riques de matisos de l’original anglès. Com de costum, la possibilitat de llegir el film en català és inexistent i ni tan sols ve subtitulada la divertida i imprescindible cançó final, "Always Look on the Bright Side of Life". La vida de Brian, és malgrat tot, un film a reveure –o a descobrir-, ni que sigui com a antídot políticament incorrecte contra la nova fornada de cinema bíblic conservador del tipus The Passion of the Christ o La història del Nadal.
Gener de 2007. Publicat a www.totcinema.cat