La pervivència de les cultures minoritàries continua sent a l’Europa –quasi- unida del segle XXI una assignatura pendent que no sembla que s’hagi d’aprovar en breu. Sense ànims de revifar les acusacions que planen històricament sobre la resistència catalana a l’assimilació cultural, però alhora sense renunciar al legítim dret a la queixa, proposo que ens fixem en com són les coses a casa del veí, concretament del veí americà.
Nord-Amèrica ofereix sovint solucions interessants, especialment als liberals postmoderns, crítics amb el model social europeu, que consideren totalment superat. En canvi, aquestes mateixes veus neo-con i altres que es proclamen progressistes ignoren el que succeeix al nord d’Amèrica del Nord, al Canadà, aquest gran desconegut, sempre a l’ombra de l’omnipresent cosí dels Estats Units. I encara més ignorat és el seu reeixit, racional i, per a nosaltres catalans, envejable sentit del respecte a la diferència.
En aquell país d’aigua, neu i natura en estat pur existeix un territori de llengua francesa i nom indi que té més d’una lliçó a donar-nos: el Quebec, una de les províncies fundadores el 1867 de la federació canadenca, és a dia d’avui un exemple de com David i Goliath no han de ser necessàriament enemics sinó socis col·laboradors. I si mai aquesta voluntat de col·laboració deixés de tenir interès per a algun dels dos, cap taca de sang no esquitxaria llur camí cap al futur.
Sovint es compara Catalunya amb el Quebec i, crec, que erròniament. Exceptuant el nombre de població, poques coincidències tenim els catalans amb els quebequesos, mal que ens pesi. La idea de tot català de la ceba és es que al Canadà hi ha un territori on encara es parla en francès malgrat la pressió, enorme, de l’anglès. Primer error: el francès al Quebec és una llengua d’ús tan normal com ho pugui ser a Normandia. I curiosament, és als propis catalans a qui sorprèn més aquest fet, acostumats com estem a aquesta situació de semiclandestinitat institucionalitzada en què ens trobem des de la transició espanyola. El francès, a diferència del català, no és sols una llengua de l’administració pública –important al Canadà gràcies a una major presència de l’estat en la vida pública que a casa dels ianquis- sinó l’idioma vehicular de la societat quebequesa. Així, qualsevol negoci o mitjà de comunicació, per molt privat i multinacional que sigui, no dubta a emprar la llengua de Molière en la seva activitat quotidiana i fins les grans “majors” nord-americanes no es plantegen si és contraproduent econòmicament que les aventures d’en Harry Potter es vegin als cinemes de Montreal en doble versió.
La clau del miracle quebequès és, sens dubte, que, oficialment, el Canadà és bilingüe i el Quebec, monolingüe, tot i que la realitat del carrer sigui tot al contrari. Quebec és un territori d’immigració, d’acollida multicultural, i un passeig turístic pels carrers de la seva capital econòmica així ho corroboren: no hi ha cap diferència entre el mestissatge novaiorquès i el montrealès, així com tampoc no difereix el fet que les llengües de comunicació majoritàries d’aquestes dues ciutats siguin l’anglès i el francès, respectivament.
No tothom parla francès al Quebec, és cert, però quasi tots el coneixen i saben que per integrar-se a la societat on viuen han de fer-lo seu d’alguna manera. I al Canadà anglòfon, que és pràcticament la resta del territori exceptuant algunes zones limítrofes amb el Quebec, a les províncies d’Ontàrio o Nova Brunswick, el respecte a la llengua del seus socis de federació és tan enorme que no només les institucions emeten tota la seva comunicació de forma bilingüe sinó que fins els productes que es venen als negocis coneguts com a Dollarama (equivalents canadencs als nostres Todo a cien), por molt siguin fabricats a la Xina, van etiquetats en anglès i francès. Mentrestant, a Catalunya, un ou Kinder, les instruccions i advertiments del qual poden llegir-se en una dotzena de llengües europees, ignora el català, i, el que és pitjor, la indústria del DVD, majoritàriament establerta a Barcelona, prescindeix de la llengua pròpia del territori a pesar que les possibilitats tècniques del sistema permetrien incloure una banda d’àudio o de subtítols en català.
No tot és idíl·lic al Quebec: els anys en què el francès estava arraconat, considerat com una llengua familiar, són recents. La lluita per una independència que, de moment, sembla no interessar al 51% dels quebequesos compta amb alguns tristos episodis terroristes a principis dels setanta, però pot presumir d’un sentit de l’efectivitat en la recuperació cultural i d’una esportivitat quant a la convivència amb la resta de la federació i amb els federalistes del propi territori que ja haurien volgut tenir a l’Ulster.
Avui, el Quebec és francòfon sense aparents problemes d’exclusió gràcies a una llei coneguda com a Loi 101 (1977) que proclama el monolingüisme del territori, i també a las competències en política d’immigració que el govern federal reconeix des del 1996 al govern provincial i que li permeten afavorir l’arribada de nous quebequesos des de països de parla francesa.
Els instruments són disponibles i sembla ser que s’usen amb seny. Per què no seguir-ne l’exemple? Cert és que Catalunya no és el Quebec, que el català és una llengua amb molts menys parlants que el francès i que no gaudeix del suport interessat de cap potència que, com França, desitgi mantenir la seva presència en aquell zona privilegiada econòmicament que és l’Amèrica del Nord. Potser si som conscients de les nostres diferències amb aquells que han sabut fer respectar la seva especificitat aprenguem a guanyar el respecte per a la nostra.
Gener de 2002 / Revisat el gener de 2008.
Nord-Amèrica ofereix sovint solucions interessants, especialment als liberals postmoderns, crítics amb el model social europeu, que consideren totalment superat. En canvi, aquestes mateixes veus neo-con i altres que es proclamen progressistes ignoren el que succeeix al nord d’Amèrica del Nord, al Canadà, aquest gran desconegut, sempre a l’ombra de l’omnipresent cosí dels Estats Units. I encara més ignorat és el seu reeixit, racional i, per a nosaltres catalans, envejable sentit del respecte a la diferència.
En aquell país d’aigua, neu i natura en estat pur existeix un territori de llengua francesa i nom indi que té més d’una lliçó a donar-nos: el Quebec, una de les províncies fundadores el 1867 de la federació canadenca, és a dia d’avui un exemple de com David i Goliath no han de ser necessàriament enemics sinó socis col·laboradors. I si mai aquesta voluntat de col·laboració deixés de tenir interès per a algun dels dos, cap taca de sang no esquitxaria llur camí cap al futur.
Sovint es compara Catalunya amb el Quebec i, crec, que erròniament. Exceptuant el nombre de població, poques coincidències tenim els catalans amb els quebequesos, mal que ens pesi. La idea de tot català de la ceba és es que al Canadà hi ha un territori on encara es parla en francès malgrat la pressió, enorme, de l’anglès. Primer error: el francès al Quebec és una llengua d’ús tan normal com ho pugui ser a Normandia. I curiosament, és als propis catalans a qui sorprèn més aquest fet, acostumats com estem a aquesta situació de semiclandestinitat institucionalitzada en què ens trobem des de la transició espanyola. El francès, a diferència del català, no és sols una llengua de l’administració pública –important al Canadà gràcies a una major presència de l’estat en la vida pública que a casa dels ianquis- sinó l’idioma vehicular de la societat quebequesa. Així, qualsevol negoci o mitjà de comunicació, per molt privat i multinacional que sigui, no dubta a emprar la llengua de Molière en la seva activitat quotidiana i fins les grans “majors” nord-americanes no es plantegen si és contraproduent econòmicament que les aventures d’en Harry Potter es vegin als cinemes de Montreal en doble versió.
La clau del miracle quebequès és, sens dubte, que, oficialment, el Canadà és bilingüe i el Quebec, monolingüe, tot i que la realitat del carrer sigui tot al contrari. Quebec és un territori d’immigració, d’acollida multicultural, i un passeig turístic pels carrers de la seva capital econòmica així ho corroboren: no hi ha cap diferència entre el mestissatge novaiorquès i el montrealès, així com tampoc no difereix el fet que les llengües de comunicació majoritàries d’aquestes dues ciutats siguin l’anglès i el francès, respectivament.
No tothom parla francès al Quebec, és cert, però quasi tots el coneixen i saben que per integrar-se a la societat on viuen han de fer-lo seu d’alguna manera. I al Canadà anglòfon, que és pràcticament la resta del territori exceptuant algunes zones limítrofes amb el Quebec, a les províncies d’Ontàrio o Nova Brunswick, el respecte a la llengua del seus socis de federació és tan enorme que no només les institucions emeten tota la seva comunicació de forma bilingüe sinó que fins els productes que es venen als negocis coneguts com a Dollarama (equivalents canadencs als nostres Todo a cien), por molt siguin fabricats a la Xina, van etiquetats en anglès i francès. Mentrestant, a Catalunya, un ou Kinder, les instruccions i advertiments del qual poden llegir-se en una dotzena de llengües europees, ignora el català, i, el que és pitjor, la indústria del DVD, majoritàriament establerta a Barcelona, prescindeix de la llengua pròpia del territori a pesar que les possibilitats tècniques del sistema permetrien incloure una banda d’àudio o de subtítols en català.
No tot és idíl·lic al Quebec: els anys en què el francès estava arraconat, considerat com una llengua familiar, són recents. La lluita per una independència que, de moment, sembla no interessar al 51% dels quebequesos compta amb alguns tristos episodis terroristes a principis dels setanta, però pot presumir d’un sentit de l’efectivitat en la recuperació cultural i d’una esportivitat quant a la convivència amb la resta de la federació i amb els federalistes del propi territori que ja haurien volgut tenir a l’Ulster.
Avui, el Quebec és francòfon sense aparents problemes d’exclusió gràcies a una llei coneguda com a Loi 101 (1977) que proclama el monolingüisme del territori, i també a las competències en política d’immigració que el govern federal reconeix des del 1996 al govern provincial i que li permeten afavorir l’arribada de nous quebequesos des de països de parla francesa.
Els instruments són disponibles i sembla ser que s’usen amb seny. Per què no seguir-ne l’exemple? Cert és que Catalunya no és el Quebec, que el català és una llengua amb molts menys parlants que el francès i que no gaudeix del suport interessat de cap potència que, com França, desitgi mantenir la seva presència en aquell zona privilegiada econòmicament que és l’Amèrica del Nord. Potser si som conscients de les nostres diferències amb aquells que han sabut fer respectar la seva especificitat aprenguem a guanyar el respecte per a la nostra.
Gener de 2002 / Revisat el gener de 2008.