No puc culpar ningú per les més de dues hores de cua que he hagut de fer per entrar a l'exposició "Edward Hopper" al Grand Palais de París. La meva tendència a no planificar té un preu, igual que es paga el fet que l'artista nord-americà sigui una icona per qualsevol persona mínimament interessada en la cultura i l'art del segle XX. I si hi afegim el fet que aquesta mostra ofereix l'oportunitat única de veure tota la seva producció junta, no és estrany que sigui de visita obligada, com també és imprescindible adquirir-ne el catàleg, impecable, que val molt més del que costa.
A Nova York i Chicago havia tingut l'ocasió d'admirar alguns treballs del cèlebre pintor, però la proposta que he pogut veure a París supera totes les meves expectatives, i no només per la seva integralitat. El valor de la mostra radica en el relat que hi ha al darrere, que comença per les influències pictòriques i fotogràfiques que van inspirar-lo, i acaba amb com Hopper va transmetre a altres artistes el testimoni del seu art. Amant com soc del cinema, sempre havia pensat que les pintures d'Edward Hopper eren cinematogràfiques, però em va entusiasmar saber que Hitchcock va prendre'l com a referent per crear la casa de Norman Bates, per exemple, o constatar com Wim Wenders ha homenatjat les composicions i els colors sorgits del pinzell del pintor novaiorquès en moltes de les seves creacions com a fotògraf.
Evidentment, el motiu de l'exposicó és l'obra Hopperiana en si mateixa, i la bona pensada de la integralitat és tot un regal per al visitant ja que permet apreciar-ne l'evolució i entendre com va arribar a pintar els seus quadres més emblemàtics. Però no només, ja que la mostra para atenció també a la seva producció com a il·lustrador de revistes, com The New Yorker, evidenciant que la frontera entre il·lustració i pintura és inexistent i que ambdues formes d'expressió es realimenten.
Hopper és un artista del segle XX, de la cultura pop, i això es nota en les situacions d'aparent simplicitat i quotidianitat que va immortalitzar: cafeteries, benzineres, hotels, teatres, edificis, dones llegint o turistes prenent el sol... Per a mi Hopper comparteix un mateix imaginari nord-americà que trobem en cert cinema negre, música de jazz i literatura realista d'aquell país, un imaginari de solitud que aprecio i amb el qual sovint m'identifico. Els seus quadres, com si fossin fotogrames, han deixat empremta en el paisatge emocional de molts que, com jo, hem fet hores de cua per admirar el seu traç en versió original, sense la mediació de la reproducció gràfica seriada que, d'altra banda, l'ha fet tan conegut, tan accessible, tan propi del nostre temps.
Octubre de 2012.