-Que et trobes bé?, va preguntar el Marc al seu pare octogenari en adonar-se que havia deixat de menjar la sopa de galets i havia fixat la mirada en un punt indeterminat de l’horitzó.
En Pere no comprenia el sentit d’aquella pregunta –és clar que es trobava bé!- però encara li estranyava més que aquell home desconegut, tot i que tenia un aire de família, l’interpel·lés justament en aquell moment, quan anava cap a la plaça del Sortidor a jugar el partit de desempat amb els amiguets del barri.
Li va semblar sentir la sirena d’una ambulància de fons, però no li va fer cas perquè tenia una cosa molt més important entre mans: per fi aquella noia tan bonica havia accedit a anar amb ell al cinema. L’única condició que li havia posat la Marta era que la pel·lícula fos romàntica, i això era un bon senyal. Ell li va proposar aquella del Paul Newman que feien a l’Amèrica.
Bates blanques... en una graduació? En Pere va pensar que aquest color avui desentonava, perquè el costum era que la toga fos negra per fer-se l’orla. Va decidir que no la penjaria al bufet –quan en tingués- com feien tots els advocats.
Se li va contagiar el plor d’aquells desconeguts que el miraven des de dalt: era tan emotiu assistir al naixement del primer fill. En veure’l, va tenir claríssim que es diria Marc, com aquell amic de la mili, tan amic que van haver de deixar de veure’s perquè la gent són uns malpensats.
La família, el bufet, la rutina, els maldecaps són les explicacions que en Pere li va donar a la Marta per fer-se perdonar aquella relliscada, que mai més no tornaria a passar. Ella no el va perdonar, però no pensava en divorciar-se. Tan sols li va demanar més discreció d’ara endavant. Era sorprenent com s’assemblava aquella senyora gran -l’única que no plorava- a la seva esposa.
No volia jubilar-se, però “no hi havia res a fer”. Li va semblar que algú prop seu deia aquesta mateixa frase. Era la més apropiada per convèncer-lo a deixar l’advocacia? La gent cada cop parla pitjor, va dir-se en Pere, a qui neguitejava passar oficialment a ser “un vell”.
Una de les coses que més el fastiguejaven eren els àpats familiars, amb els fills, les dones, els néts... I per damunt de tot, el pitjor amb diferència, era el de Nadal, amb aquella odiosa sopa de galets! Durant el dinar, sovint s’abstreia i pensava en les seves coses. Avui, però, li havia fet menys mandra dinar amb la família i va trobar la sopa especialment bona, tenia un sabor diferent. L’únic retret a la reunió familiar és que hi havia poca llum. Segur que la dona del Marc, interiorista, havia pensat que contribuïa a crear un clima més íntim.
En Pere no acostumava a fer migdiada, però de sobte va sentir la necessitat de dormir. El silenci i la foscor absoluts d’aquell espai indeterminat hi convidaven. Havia de recuperar forces per... per... no recordava exactament per què. Però devia de fer mala cara, perquè, fa una estona, el seu fill Marc li havia preguntat si es trobava bé.
Desembre de 2015.