Anar a Roma és comprar un bitllet per a un viatge apassionant per la història de l’art dels darrers dos mil·lennis. Un viatge que no seria complet sense parar atenció al setè art, que a la ciutat eterna té una cita ineludible. Per tant, deixeu de banda el fòrum o la Capella Sixtina per unes hores, preneu la línia A del metro i no en baixeu fins a la penúltima parada: Cinecittà.
L’abril de 1937 el dictador Benito Mussolini inaugurava aquesta cineciutat als afores de Roma, un ambiciós conjunt de platós, laboratoris, tallers i serveis tècnics que permetien cobrir el cicle complet de l’elaboració d’una pel·lícula, des del guió fins a les còpies per a l’exhibició en sala.
Nascuda per celebrar el règim feixista, Cinecittà va acomplir la funció de fàbrica de somnis i propaganda d’Itàlia però durant un període més breu del que el seu impulsor esperava. La guerra mundial i la fi de la dictadura, amb la consegüent crisi econòmica en què es va veure sumit el país, van provocar que durant uns anys les instal·lacions no s’utilitzessin per a la producció de pel·lícules.
No va ser fins a principis dels anys 50 en què la indústria cinematogràfica nord-americana, delerosa per abaratir els costos de les seves superproduccions, va insuflar una nova vida a Cinecittà, escollint-la com a alternativa europea als estudis californians. D’aquella època en què s’hi van rodar films com Quo Vadis?, Guerra i Pau o Ben-Hur, entre moltíssims altres, li ve l’eloqüent sobrenom de «Hollywood sul Tevere».
Els productors i directors italians també van utilitzar-ne els serveis, una vegada deixada enrere l’etapa neorealista en què es privilegiaven els escenaris naturals per damunt de les reconstruccions en estudi. Un dels inquilins habituals de Cinecittà va ser Federico Fellini, que va fer del plató número 5 l’epicentre del seu món particular, rodant-hi la pràctica totalitat de la seva filmografia: només com a exemple, la Via Veneto que el mestre de Rimini mostrava a La dolce vita no era més -ni menys- que una recreació en estudi, més real que la cèlebre avinguda romana.
Malgrat tots els canvis i crisis de la indústria cinematogràfica italiana, europea i mundial, la producció de llargmetratges, sèries i anuncis ha mantingut actius aquests estudis de referència fins a l’actualitat. Si voleu aprofundir-ne en la història i comprendre’n la importància, us recomano un parell de publicacions: Cineccità story (Mario Verdone, 1996) i Cinecittà: Una magia senza fine (National Geographic Italia, 2012).
El més paradoxal és que tot i tenir fama i prestigi internacionals i constituir un patrimoni arquitectònic i històric de primer ordre, aquest complex cinematogràfic no s’hagi obert al públic fins al 2011, quan va posar-se en marxa la iniciativa Cinecittà si mostra, per a satisfacció dels cinèfils i curiosos de la cultura d'arreu.
Mitjançant una visita guiada, es poden admirar enormes platós i espais exteriors, on encara queden en peu i s’utilitzen actualment espectaculars reconstruccions en cartró pedra de l’antiga Roma o l’edat mitjana, així com altres construccions efímeres. L’accés al complex inclou una exposició temporal de temàtica variant i una altra permanent sobre la història dels estudis i del cinema italià, així com dels oficis vinculats a aquesta indústria, amb decorats, vestuari, atrezzo, fragments de pel·lícules i fotografies. Tota una experiència que us farà reviure icones del cinema itàlic i internacional, realitzadors, guionistes, músics i artistes de tota mena que hi han desplegat i immortalitzat el seu art durant els darrers 80 anys.
Quan els feixistes deien que «Il cinema è l'arma più forte» pel seu potencial propagandístic, poc es podien imaginar que la màgia que Cineccità ha estat capaç de crear, gràcies als homes i dones que hi han treballat, seria encara molt més poderosa i duradora que la seva mesquina ideologia. L’odi sempre perd davant la creativitat.
Gener de 2016.