-M'enganyes -va desafiar-lo ella trencant tota la màgia del darrer petó.
-No, perquè ho hauria de fer? -va defensar-se ell descol·locat.
-Perquè la teva història, de tan cursi com és, resulta increïble -li va etzibar-. Cap tio de la teva edat li respondria a la seva nòvia que la primera “dona” que va besar, en realitat, de dona només tenia la forma... perquè era una estàtua.
-Una estàtua-font -va puntualitzar molest tornant-li a repetir la història-: Estàvem de colònies i ens van fer anar a caminar; al cap d'un parell d'hores sota el sol estava mort de set; quan vam arribar a aquell parc i vaig veure la font vaig amorrar-m'hi al broc, a la boca vull dir. Aleshores, aquella frescor, potser la insolació, no ho sé, tot plegat em va semblar una mena de petò refrescant. Ostres, va ser bonic, poètic fins i tot!
-No sé què es pitjor -va respondre sorneguera-: un mentider o un “sensible”.
-Què insinues? -va fer amb aires de milhomes.
-Doncs que o bé m'enganyes per no dir-me amb quina meuca t'has donat el lot abans de mi, o ets un marieta patètic que només s'atreveix amb, com li has dit? Ah sí, estàtues-font -va fer burleta-. Segur que era una estàtua-font femenina? Estaves tan assedegat i acalorat que potser...
-Et sembla que un “marieta” et faria petons com els que et faig jo? -va xulejar.
-Els petons que em fas estan bé, molt bé fins i tot. Això demostra que abans has “practicat”, i no precisament amb boques de pedra. Que tots els tios sou iguals, uns mentiders!
-A veure, guapa, podria haver-m'ho callat i dir-te que no havia besat mai ningú. Però sóc un tio sincer, comparteixo amb tu una anècdota bonica i... ho capgires tot amb dubtes sobre mi, sobre la meva virilitat! Hòstia, les ties, no us entenc!
-Segur que amb la teva estàtua t'entendries millor. Fetitxista, que ets un tarat fastigós! Segur que amorrat al piló d'aquella foca et vas posar calent i tot.
Va ser aleshores que el noi es va quedar sense paraules i la vergonya li va fer baixar la mirada per evitar l'esguard de la noia. Mai havia considerat aquella vivència com “posar-se calent”, però sí, va ser el primer cop que va sentir alguna cosa per sota la cintura, una sensació que ni ara, amb una persona real, tenia la mateixa intensitat d'aquell primer petó d'aigua.
-T'he enxampat, oi? -va continuar atacant ella-. Ja m'ho deien les meves amigues que eres “raret”...
-Sí, m'has enxampat -va mentir per aturar-la-. M'he inventat la història de l'estàtua perquè no volia que et posessis gelosa. Va ser amb una companya de les colònies, el meu primer petó. Ella estava bevent d'aquella font, m'hi vaig acostar per beure també i vaig aprofitar per robar-li un petó. Els col·legues havien apostat que no m'hi atreviria- va dir amb falsos aires de gallet.
Ella li va clavar una bufetada i, tot seguit, va fondre la seva boca en la d'ell. -No vull saber-ne res més: segur que ella no et besava així- va xiuxiuejar-li excitada, orgullosa, tranquil·la.
Abril de 2016.