Durant 12 anys m'ha perseguit la sospita que el cas de l'apunyalament mortal d'aquell maleït escriptor buscabregues, en Christopher Marlowe, s'havia tancat en fals. Ara, tot just rellevat del càrrec de xèrif del comtat de Londres per edat, no em resignava a acabar els meus dies sense arribar al fons de la qüestió i, amb aquest objectiu, vaig aprofitar el meu retir del servei per anar a trobar l'únic home que, segons les meves perquisicions gens ortodoxes, me'n podia donar raó.
Creuant a l'altra riba del Tàmesi, el meu carruatge va endinsar-se en un paratge on, a poca distància, convivien amb rivalitat un parell de teatres estables, el Rose, i el que jo buscava, el Globe. Al seu interior m'esperava una autèntica casa de bojos on, entre la cridòria general composta de cants i recitacions, desfilaven despreocupats de la meva presència falsos reis, soldats i bufons. Vaig engrapar un vailet vestit de donzella i li vaig etzibar: “Vull veure el teu patró, ara mateix”. Incapaç de pronunciar un mot, el nano va assenyalar-me tremolant un individu calb que estava donant ordres a un actor engiponat amb un hàbit de bisbe. Vaig atansar-m'hi decidit i, interrompent-lo, li vaig engegar:
-Sou vós William Shakespeare?
-Ser o no ser, aquesta és la qüestió -va respondre'm fent-se l'enigmàtic. No us inquieteu -va afegir tranquil·litzador-, és una frase de l'obra que estem assajant.
-Conec la frase -vaig tornar-m'hi, burleta-. És de Hamlet.
-Veig que estic davant d'un aficionat al teatre -es va admirar-. Sóc qui busqueu. Amb qui tinc, doncs, l'honor de parlar?
-Conèixer el meu nom no us aportaria res. Tan sols sapigueu que sóc, era fins fa una setmana, per ser precís, el xèrif de Londres, i que us voldria fer, extraoficialment és clar, algunes preguntes sobre un vostre col·lega de professió que tal vegada coneixeu, un cert Christopher Marlowe.
-En el nostre ofici ens coneixem tots -va dir mentre em convidava a allunyar-nos del grup d'actors per anar a un racó més discret, sota una balconada-. Era un xicot amb talent, força talent. Vam començar a escriure i representar les nostres obres més o menys a la mateixa època, però pel que tinc entès va morir fa ben bé deu anys, en una baralla, crec recordar. Tot Londres en va parlar.
-En efecte, va ser el cas més cèlebre dels que he investigat, però es va resoldre de forma precipitada, al meu parer. Els jutges van sentenciar que l'agressor havia matat en Marlowe en legítima defensa i, com si res, el van exculpar -vaig apressar-me a aclarir.
-Una llàstima que en Marlowe dediqués més temps a emborratxar-se i buscar raons que no pas a escriure. Però no veig a què treu cap la vostra visita tants anys després, ex-xèrif.
-Era molt més que un simple escriptor. ¿Sabíeu que poques setmanes abans de la baralla que va acabar amb la seva vida se l'havia arrestat per heretgia i que poc després se'l va alliberar? Pel que sembla, tenia connexions amb certes personalitats compromeses amb l'espionatge d'estat -vaig informar-lo amb to acusador-. ¿No us sembla sospitós que es tirés terra al damunt de tot l'afer i que el seu cadàver desfigurat acabés en una tomba sense cap inscripció?
-Em veniu a proposar material per a un drama? Perquè si no és així no entenc què té tot això a veure amb mi. Sapigueu que, consagrat com estic al meu art, visc aliè a tota intriga que no passi dalt d'un escenari -va argumentar posant-se en guàrdia.
-Poc després de la mort d'en Marlowe, la vostra carrera va prendre volada, molta volada. Vàreu començar a encadenar èxit rere èxit, i us heu guanyat el favor reial, tant de la difunta reina Elisabet com de sa Majestat el rei Jaume, fins al punt d'arribar a ser el dramaturg oficial de la corona.
-El meu talent m'ha dut on sóc -es va defensar irat-. No dec res a ningú, si és que insinueu algun tracte de favor.
-Us seré molt sincer, perquè fa anys que aquest cas em tenalla -vaig respondre-li abaixant la veu i acostant-m'hi-. Ho sé tot de vós, he llegit i rellegit amb atenció cadascun dels vostres versos, he interrogat els millors experts en drama i comèdia de Londres i sé, positivament, que en Marlowe i vós sou la mateixa persona, que des de dalt us van ajudar a fingir la vostra mort i que vàreu renéixer com a William Shakespeare, el personatge més reeixit de tots els que heu creat.
-No teniu cap prova de tot el que dieu -es va limitar a respondre'm amb despreocupació-, però us felicito per la imaginació que demostreu: molts dramaturgs del regne us envejarien.
-A l'obra Al vostre gust feu una referència inequívoca a les circumstàncies de l'apunyalament, a El mercader de Venècia, a Macbeth o fins i tot a la peça que esteu assajant avui, aprofiteu idees seves. Els temes de la suplantació i l'engany -vaig insistir incapaç d'amagar un punt d'emoció- formen part de la vostra obra, us confesseu entre els versos i en boca dels vostres personatges!
-Precisament, com diu Hamlet: “Paraules, paraules, paraules”.
-Necessito saber-ho -vaig suplicar-li–. Tan sols sóc un vell, mancat ja de qualsevol autoritat que pugui perjudicar-vos, i com vós bé heu dit, no tinc cap prova policial que avali la meva hipòtesi. El vostre secret m'acompanyarà a la tomba, però, doneu-me la satisfacció de saber si he resolt el cas més inquietant de la meva mediocre carrera d’investigador.
-Em temo que he de tornar als assajos, però abans us recitaré una frase d'Otel·lo que, sens dubte, vós que sou aficionat al bon drama, sabreu apreciar -i impostant la veu, va declamar-: “No, no sóc el que sóc”.
Ens vàrem mirar de fit a fit sense dir un mot més per no trencar aquella pausa dramàtica. Passats uns segons ens vàrem girar i, sincronitzats, vàrem avançar en sentits oposats. Vaig aturar-me i, abans de sortir del Globe i abandonar aquell món on absolutament tot era possible, em vaig girar i, cridant, vaig dir-li: “De totes les vostres comèdies, la que prefereixo és Tot va bé si acaba bé”. Però en Shakespeare, que estava parlant-li a una calavera que sostenia al palmell de la mà, no sé si em va arribar a escoltar.
Maig de 2016.