(Habitació d'un hotel modest. Un home d'una vintena d'anys està assegut al llit mentre consulta el mòbil amb actitud impacient. Algú truca a la porta i l'home jove s'aixeca a obrir-la. Entra un home madur, amb aire atrafegat)
JOVE: Passa, fa estona que t'esperava.
MADUR: Disculpa, m'ha costat trobar l'hotel. No conec gaire el barri. T'he fet esperar molt?
JOVE: No pateixis, hi ha temps.
MADUR: Estic una mica nerviós, no et pensis.
JOVE: No em penso res, jo. Vols prendre alguna cosa?
MADUR: No. Bé, no ho sé. Encara em resulta difícil, això.
(Tots dos s'estan uns instants en silenci)
MADUR: Per la cara que fas, no t'ho creus. Bé, tant se val. Tots dos sabem a què venim, no cal que ens fem els tímids virginals. Vinga, despullem-nos.
JOVE: No, espera't. Abans t'he d'explicar una cosa. Una cosa important, que ho canviarà tot.
MADUR: Li vols donar misteri a la trobada, eh? Per mi, d'acord, però tampoc no ens allarguem gaire que ja m'has fotut calent.
JOVE: Veuràs... això no és el que sembla. I jo, tampoc no ho sóc, el que semblo. Ni tan sols tu ho ets.
MADUR: Doncs tu fas tota la fila de ser un xapero i jo una mariconàs vell que vol que l'enculin ara mateix en aquest meublé tronat.
JOVE: Sí, tu vols que et folli un jovenet, però jo, jo vull una altra cosa. I qui m'envia, encara en vol una altra...
MADUR: Sempre ets tan misteriós? Si només vull una mica de sexe clandestí per suportar la mentida i la merda que visc quotidianament. I tu el que has de voler és trempar ràpid perquè et pagui. Qui t'envia, tant me fa, i si em deixes content et faré un preu, que quedarà entre nosaltres, és clar.
JOVE: El que vull és salvar-te la vida, collons!, perquè qui m'ha enviat aquí a trobar-me amb tu vol precisament tot el contrari.
MADUR: Ara ho entenc tot: ho ha descobert, la garsa, i m'ha posat un parany per collar-me a l'hora del divorci. Tu em deus haver gravat, fotografiat, o les dues coses, i si et dono uns calereons de més no em passarà res. Doncs, t'equivoques perquè tant se me'n refot. Espera't, deixa'm acabar, que sóc “el teu client”.
(Fa una pausa)
No t'ho creuràs, però aquesta nit he somiat que ella ho sabia. No en parlàvem, però tots dos ho sabíem. Callàvem i anàvem fent, com si res, fins que un diumenge, a casa dels sogres, després del tortell, deia, amb tota la flegma del món “avi, àvia, el seu fill és un mariconàs”, i ens deixava a taula amb un pam de nas. Així mateix, la mala puta, sense avisar, com qui no vol la cosa. I saps el millor? Que potser he desitjat durant anys que em delatés, que algú m'alliberés d'aquesta clandestinitat en què he viscut anys i anys. Ser un furtiu m'excitava i alhora em donava esperances de poder-ho deixar de ser algun dia. I aquest dia ha arribat per fi, o sigui que te'n dono les gràcies i oblida't de fer-me xantatge perquè m'heu fet un favor tant la meva dona com tu.
(L'home jove aplaudeix. L'home madur se'l mira estranyat)
JOVE: Bravo, et felicito per aquest monòleg de pacotilla, però ni t'acostes a la veritat. Com t'ho explicaria perquè ho entenguessis?
MADUR: Tan ximple, sóc? A veure, prova-ho, espavilat.
JOVE: Disparo sense miraments, així que no m'interrompis: no sóc un xapero, tu no ets cap client, i la teva dona no té res a veure amb tot això.
MADUR: Perdona, realment no et segueixo. Tot està molt clar...
JOVE: No em creuràs, però cap de nosaltres tres... ni tan sols existim. Espera't, que ara parlo jo: tu, jo i la teva dona no som més que... només som personatges, personatges d'una obra de teatre. Bé, dir-li obra de teatre a això és ser massa indulgent, però l'autor, pobret, ho intenta.
(L'home madur no reacciona)
Veuràs, som el producte d'algú que es pensa que té talent per la dramatúrgia i s'ha empescat una trama, que s'aguanta amb pinces, on jo sóc un pinxo que fa de xapero i qualsevol treballet poc legal per la pasta. La història va d'un gai vell -tu- a qui la dona li munta una trampa -fins aquí anaves bé- però no per fer-li xantatge sinó per pelar-lo. Aleshores -gran idea de l'autor- hi havia un gir en què jo decideixo no matar-te, t'ho explico tot i el pla de la teva dona no prospera. Em segueixes?
MADUR: Te'n fots de mi? I aleshores tu m'expliques que no som de debò per no haver-me de matar?
JOVE: No! No ho sé, bé, l'autor no ho sap, vull dir. Està encallat. No sap com continuar. Dubta entre tirar cap al gènere negre o afegir-hi uns tocs d'intriga política. Però tant és, no val res, els personatges són plans, tòpics, no té grapa res del que ha escrit. I aquest monòleg ridícul que et fa recitar, mare meva... Tens sort de no sortir al primer acte, perquè al·lucinaries, allà ja fa aigües tot plegat.
MADUR: I tu com ho saps, tot això, que tenim un “autor” en crisi i tota la resta de paranoies que m'has explicat?
JOVE: Perquè jo sóc un personatge reciclat, ja m'ha utilitzat amb variacions en altres obres -bé, és un dir. Tu, en canvi, ets nou, t'ha “parit” després de veure no sé quina sèrie nòrdica, per això no tens cap referència de les trames que li passen pel cap.
MADUR: Molt bé, geni de la crítica teatral. Posem que sigui veritat aquesta història surrealista que m'expliques. Què vols que hi fem? Ell ens mou com titelles, no tenim voluntat ni capacitat d'acció.
JOVE: No, t'equivoques. Mentre està en blanc som lliures, ens podem negar a seguir la línia dramàtica perquè encara no l'ha decidit. Si s'inspira, però, ja estem fotuts: acabarà l'obra i potser la presentarà a un premi i tot. T'ho imagines? Quina vergonya!
MADUR: O sigui que em proposes que fem desobediència a l'autoritat? Suposo que ets conscient que si no fem el que ell vol deixem d'existir.
JOVE:La veritat, per viure així...
MADUR: Mira-te'l ell, tu ja has viscut en altres obres, “reciclat”, però jo acabo de néixer.
JOVE: No pateixis, et recuperarà, no té gaire imaginació per crear personatges nous. Si ens neguem a fer el que escriu s'adonarà que la trama i els diàlegs no funcionen, s'esforçarà més, potser s'apuntarà a algun curs i tot. Vols ser un personatge mediocre? Doncs jo m'hi nego.
MADUR: Te n'adones, però, que estàs fent el que ell vol? No em mates, em salves la vida, i a sobre li dones idees per continuar l'obra en clau de teatre de l'absurd.
JOVE: Vols dir?
MADUR: Sí, guapo.
JOVE: Però això no s'ho ha pogut inventar ell, és incapaç d'escriure-ho. Sóc jo que l'estic desobeint, no?
MADUR:Potser sí, sobre el paper. Però en realitat acabes fent el que ell vol.
JOVE: Ostres, què faig? Et mato, doncs?
MADUR: Tant és: si em mates, desaparec com a personatge. I si et faig cas, també, perquè la trama no avançarà i em suprimirà.
(Els dos es queden en silenci uns instants)
MADUR: Però escolta, tu i jo a què havíem vingut a aquest hotel?
(Fosc)
JOVE: Passa, fa estona que t'esperava.
MADUR: Disculpa, m'ha costat trobar l'hotel. No conec gaire el barri. T'he fet esperar molt?
JOVE: No pateixis, hi ha temps.
MADUR: Estic una mica nerviós, no et pensis.
JOVE: No em penso res, jo. Vols prendre alguna cosa?
MADUR: No. Bé, no ho sé. Encara em resulta difícil, això.
(Tots dos s'estan uns instants en silenci)
MADUR: Per la cara que fas, no t'ho creus. Bé, tant se val. Tots dos sabem a què venim, no cal que ens fem els tímids virginals. Vinga, despullem-nos.
JOVE: No, espera't. Abans t'he d'explicar una cosa. Una cosa important, que ho canviarà tot.
MADUR: Li vols donar misteri a la trobada, eh? Per mi, d'acord, però tampoc no ens allarguem gaire que ja m'has fotut calent.
JOVE: Veuràs... això no és el que sembla. I jo, tampoc no ho sóc, el que semblo. Ni tan sols tu ho ets.
MADUR: Doncs tu fas tota la fila de ser un xapero i jo una mariconàs vell que vol que l'enculin ara mateix en aquest meublé tronat.
JOVE: Sí, tu vols que et folli un jovenet, però jo, jo vull una altra cosa. I qui m'envia, encara en vol una altra...
MADUR: Sempre ets tan misteriós? Si només vull una mica de sexe clandestí per suportar la mentida i la merda que visc quotidianament. I tu el que has de voler és trempar ràpid perquè et pagui. Qui t'envia, tant me fa, i si em deixes content et faré un preu, que quedarà entre nosaltres, és clar.
JOVE: El que vull és salvar-te la vida, collons!, perquè qui m'ha enviat aquí a trobar-me amb tu vol precisament tot el contrari.
MADUR: Ara ho entenc tot: ho ha descobert, la garsa, i m'ha posat un parany per collar-me a l'hora del divorci. Tu em deus haver gravat, fotografiat, o les dues coses, i si et dono uns calereons de més no em passarà res. Doncs, t'equivoques perquè tant se me'n refot. Espera't, deixa'm acabar, que sóc “el teu client”.
(Fa una pausa)
No t'ho creuràs, però aquesta nit he somiat que ella ho sabia. No en parlàvem, però tots dos ho sabíem. Callàvem i anàvem fent, com si res, fins que un diumenge, a casa dels sogres, després del tortell, deia, amb tota la flegma del món “avi, àvia, el seu fill és un mariconàs”, i ens deixava a taula amb un pam de nas. Així mateix, la mala puta, sense avisar, com qui no vol la cosa. I saps el millor? Que potser he desitjat durant anys que em delatés, que algú m'alliberés d'aquesta clandestinitat en què he viscut anys i anys. Ser un furtiu m'excitava i alhora em donava esperances de poder-ho deixar de ser algun dia. I aquest dia ha arribat per fi, o sigui que te'n dono les gràcies i oblida't de fer-me xantatge perquè m'heu fet un favor tant la meva dona com tu.
(L'home jove aplaudeix. L'home madur se'l mira estranyat)
JOVE: Bravo, et felicito per aquest monòleg de pacotilla, però ni t'acostes a la veritat. Com t'ho explicaria perquè ho entenguessis?
MADUR: Tan ximple, sóc? A veure, prova-ho, espavilat.
JOVE: Disparo sense miraments, així que no m'interrompis: no sóc un xapero, tu no ets cap client, i la teva dona no té res a veure amb tot això.
MADUR: Perdona, realment no et segueixo. Tot està molt clar...
JOVE: No em creuràs, però cap de nosaltres tres... ni tan sols existim. Espera't, que ara parlo jo: tu, jo i la teva dona no som més que... només som personatges, personatges d'una obra de teatre. Bé, dir-li obra de teatre a això és ser massa indulgent, però l'autor, pobret, ho intenta.
(L'home madur no reacciona)
Veuràs, som el producte d'algú que es pensa que té talent per la dramatúrgia i s'ha empescat una trama, que s'aguanta amb pinces, on jo sóc un pinxo que fa de xapero i qualsevol treballet poc legal per la pasta. La història va d'un gai vell -tu- a qui la dona li munta una trampa -fins aquí anaves bé- però no per fer-li xantatge sinó per pelar-lo. Aleshores -gran idea de l'autor- hi havia un gir en què jo decideixo no matar-te, t'ho explico tot i el pla de la teva dona no prospera. Em segueixes?
MADUR: Te'n fots de mi? I aleshores tu m'expliques que no som de debò per no haver-me de matar?
JOVE: No! No ho sé, bé, l'autor no ho sap, vull dir. Està encallat. No sap com continuar. Dubta entre tirar cap al gènere negre o afegir-hi uns tocs d'intriga política. Però tant és, no val res, els personatges són plans, tòpics, no té grapa res del que ha escrit. I aquest monòleg ridícul que et fa recitar, mare meva... Tens sort de no sortir al primer acte, perquè al·lucinaries, allà ja fa aigües tot plegat.
MADUR: I tu com ho saps, tot això, que tenim un “autor” en crisi i tota la resta de paranoies que m'has explicat?
JOVE: Perquè jo sóc un personatge reciclat, ja m'ha utilitzat amb variacions en altres obres -bé, és un dir. Tu, en canvi, ets nou, t'ha “parit” després de veure no sé quina sèrie nòrdica, per això no tens cap referència de les trames que li passen pel cap.
MADUR: Molt bé, geni de la crítica teatral. Posem que sigui veritat aquesta història surrealista que m'expliques. Què vols que hi fem? Ell ens mou com titelles, no tenim voluntat ni capacitat d'acció.
JOVE: No, t'equivoques. Mentre està en blanc som lliures, ens podem negar a seguir la línia dramàtica perquè encara no l'ha decidit. Si s'inspira, però, ja estem fotuts: acabarà l'obra i potser la presentarà a un premi i tot. T'ho imagines? Quina vergonya!
MADUR: O sigui que em proposes que fem desobediència a l'autoritat? Suposo que ets conscient que si no fem el que ell vol deixem d'existir.
JOVE:La veritat, per viure així...
MADUR: Mira-te'l ell, tu ja has viscut en altres obres, “reciclat”, però jo acabo de néixer.
JOVE: No pateixis, et recuperarà, no té gaire imaginació per crear personatges nous. Si ens neguem a fer el que escriu s'adonarà que la trama i els diàlegs no funcionen, s'esforçarà més, potser s'apuntarà a algun curs i tot. Vols ser un personatge mediocre? Doncs jo m'hi nego.
MADUR: Te n'adones, però, que estàs fent el que ell vol? No em mates, em salves la vida, i a sobre li dones idees per continuar l'obra en clau de teatre de l'absurd.
JOVE: Vols dir?
MADUR: Sí, guapo.
JOVE: Però això no s'ho ha pogut inventar ell, és incapaç d'escriure-ho. Sóc jo que l'estic desobeint, no?
MADUR:Potser sí, sobre el paper. Però en realitat acabes fent el que ell vol.
JOVE: Ostres, què faig? Et mato, doncs?
MADUR: Tant és: si em mates, desaparec com a personatge. I si et faig cas, també, perquè la trama no avançarà i em suprimirà.
(Els dos es queden en silenci uns instants)
MADUR: Però escolta, tu i jo a què havíem vingut a aquest hotel?
(Fosc)
Març de 2018.