Agradi més o menys, Stanley Kubrick ha estat un realitzador amb personalitat pròpia dins del cinema nord-americà, capaç de tocar pràcticament tots els gèneres, malgrat ser molt poc prolífic, reinventar-los i deixar-hi la seva petjada. Aprofitant el 50è aniversari de la seva pel·lícula més coneguda, 2001: Una odissea de l'espai, el CCCB ha programat molt encertadament una exposició que repassa la trajectòria del cineasta novaiorquès de forma rigorosa i molt atractiva.
De les 12 pel·lícules que Kubrick va completar, més de la meitat em semblen obres molt remarcables. En general, prefereixo l'etapa en què era "menys autor", quan no pretenia assentar càtedra en cada film i no trigava lustres en estrenar un nou títol, però també valoro la meticulositat i la innovació visual que va desplegar a partir de la segona meitat dels anys 60. Així, trobo excel·lent el seu noir Atracament perfecte, i segur que Quentin Tarantino, també; m'entusiasmen les seves col·laboracions amb Kirk Douglas, Camins de glòria i Espàrtac, per l'hàbil combinació entre art i espectacle; valoro la valentia de Lolita per l'època en què es va rodar, amb uns enormes James Mason i Peter Sellers; em captiva cada vegada més 2001: Una odissea de l'espai, especialment des que vaig desistir d'entendre-la i vaig limitar-me a gaudir-la visualment; i dels seus darrers films em quedo, per damunt de tot, amb La resplendor, amb la primera meitat de Full Metal Jacket, i m'erigeixo en ferm defensor de la infravalorada Eyes Wide Shut.
Quasi 20 anys després de la seva mort, Kubrick encara fascina, i no només aquells que vam créixer amb les seves pel·lícules. Algunes de les imatges que va imaginar i filmar han accedit a l'atemporalitat. Hi ha res més semblant al futur?
Octubre de 2018.