Federico Fellini era un gran admirador de Pablo Ruiz Picasso i, encara que mai es van arribar a conèixer, el realitzador italià va deixar constància en diversos dibuixos de les trobades somiades amb el pintor espanyol. L'exposició "Quand Fellini rêvait de Picasso" que acabo de visitar a la Cinémathèque Française explora aquest diàleg imaginari entre els dos artistes i serveix per fer un recorregut per temes i estètiques que tots dos compartien, com ara les dones, la sexualitat, el circ, l'Antiguitat o la dansa.
Si bé l'obra de Picasso em provoca un entusiasme tebi, que em permet reconèixer-hi la genialitat però poca cosa més, la filmografia de Fellini em desperta sentiments contraposats. En la meva memòria cinèfila hi ha dos Fellini, separats per la línia que traça la seva obra més coneguda: La dolce vita. Aquesta mítica pel·lícula constitueix un punt d'inflexió a partir del qual el realitzador de Rímini va abandonar el cinema realista per submergir-se en un món oníric i personal del qual tan sols sortia en determinades ocasions, o en determinats moments d'un mateix film.
El Fellini que m'apassiona és el dels primers anys, entre 1950 i 1960, on encara estava influenciat per l'ombra allargada del neorealisme però ja deixava entreveure una personalitat creativa que superava i enriquia aquest corrent del cinema italià de postguerra. Els meus títols preferits d'aquesta època són Els inútils, La strada, La trampa i, molt especialment, Les nits de Cabíria i La dolce vita. Aquesta darrera és un compendi, una culminació i una porta cap a un cine post-narratiu que, per molt que m'hi esforço, ja se m'escapa. He vist amb interès Giulietta dels esperits -que trobo estèticament fascinant- però m'han decebut, avorrit, i fins i tot empatxat, Fellini 8 1/2, Satiricó, Roma, Casanova i La voce della Luna. Salvo en aquesta etapa Amarcord, que trobo genialment equilibrada, i Intervista, una emotiva recapitulació sobre l'obra acomplerta. Aprofito per esmentar el sentit homenatge que Ettore Scola va fer al seu mestre i amic a la tendra Che strano chiamarsi Federico, un film que fa venir ganes de conèixer Fellini com a cineasta i com a persona.
Que faci aquesta diferència entre el Fellini que m'atrau i el Fellini que em repel·leix, no vol dir que no el consideri com un artista únic i amb una personalitat creativa -agradi més o menys- fora de tota qüestió. L'exposició que dona peu a aquest article repassa tota l'obra felliniana i demostra, entre moltes altres coses, que bon dibuixant era i la gran importància que atorgava al món dels somnis, la psicoanàlisi i el més enllà dins del seu procés creatiu. Res més allunyat de la veritat i del realisme que les seves pel·lícules, pur artifici començant ja per les tècniques cinematogràfiques bàsiques: rodatges íntegrament fets en estudi -el mític plató número 5 de Cinecittà, ús sistemàtic del doblatge, desinterès en la seva sincronització, tria dels actors i actrius en funció de les cares més que no pas per la qualitat de les interpretacions, poca cura amb l'ambientació de les reconstruccions històriques...
Aquesta exposició de la Cinémathèque Française, acompanyada com és habitual d'una retrospectiva a les seves sales de projecció, ens recorda que Fellini feia el que volia amb una càmera, com Picasso amb un pinzell, i el prestigi de tots dos els ho va permetre, una vegada consagrats, durant la resta de les seves carreres.
Juny de 2019.