Quan es parla de centralisme estatal es pensa immediatament en França o Espanya, però malauradament no en tenen l’exclusiva. Al Regne Unit, malgrat que està constituït per diverses entitats nacionals amb dinàmiques pròpies, el pes d’una megalòpoli com Londres exerceix inevitablement un centralisme de facto que en el cas de la cultura, i en particular de les arts escèniques, és ben obvi: només a la zona del West End hi ha prop de 40 teatres en actiu.
Però això no vol dir que un ciutadà britànic que vulgui gaudir dels merescudament cèlebres espectacles que es produeixen al país hagi de desplaçar-se obligatòriament a Londres. A tot el Regne Unit hi ha prop de 1,100 teatres, segons dades del Theatres Trust, la qual cosa permet l’organització de gires de grans i petites produccions que arriben a les principals ciutats i també a algunes menors.
L’inquiet cultural que vulgui descobrir o reveure espectacles clàssics que periòdicament es reestrenen als escenaris britànics o fins i tot produccions més recents no ha d’esperar necessàriament que es programin a Londres, sinó que pot fer drecera i amb l'ajut d'aquestes utilíssimes plataformes d’informació i gestió de tiquets pot assabentar-se del que està en gira: www.whatsonstage.com i britishtheatre.com. Jo mateix, acomplexat per no haver vist mai Cats al West End, gràcies a aquestes webs, vaig poder gaudir el 2013 d’un molt digne muntatge al Regent Theatre d’Stoke on Trent. Anys més tard he agafat gust a aquest «teatre de comarques» i durant el 2019 i part del 2020 he provocat l’oportunitat d'assistir a espectacles com Saturday Night Fever (Palace Theatre, Manchester), Rocky Horror Show (Opera House, Manchester), Amélie (King's Theatre, Glasgow), Cabaret (The Hawth, Crawley) o Once (Empire Theatre, Liverpool). Sigui dit que la qualitat dels intèrprets i de les produccions, així com de les instal·lacions (modernes i accessibles), no té res a envejar a la capital. El preu de les localitats és, per contra, força més moderat.
Però no tot són gires fora de Londres, sinó que també hi ha produccions pròpies d’una qualitat artística immillorable, que donen tota la grandesa al teatre britànic local i que, si la crítica i el públic les avalen, de vegades fan el salt als escenaris londinencs. Dins d’aquesta categoria he tingut la grata sorpresa de descobrir tres produccions que no només mereixen fer temporada a la capital sinó traspassar fronteres: Edmond de Bergerac (Grand Opera House, York), versió en anglès de l’obra més aplaudida del dramaturg del moment a França -Alexis Michalik- incomprensiblement inèdit a casa nostra; The remains of the day (Cambridge Arts Theatre), adaptació de la novel·la homònima que s’allunya volgudament de l’inoblidable film de James Ivory i que ofereix una posada en escena imaginativa i unes interpretacions memorables per part de la parella protagonista; i Assassins (Nottingham Playhouse), musical poc conegut d’Stephen Sondheim, interpretat per un planter de joves actors/cantants/músics que ja voldríem per al nostre teatre.
Gener de 2020.
L’inquiet cultural que vulgui descobrir o reveure espectacles clàssics que periòdicament es reestrenen als escenaris britànics o fins i tot produccions més recents no ha d’esperar necessàriament que es programin a Londres, sinó que pot fer drecera i amb l'ajut d'aquestes utilíssimes plataformes d’informació i gestió de tiquets pot assabentar-se del que està en gira: www.whatsonstage.com i britishtheatre.com. Jo mateix, acomplexat per no haver vist mai Cats al West End, gràcies a aquestes webs, vaig poder gaudir el 2013 d’un molt digne muntatge al Regent Theatre d’Stoke on Trent. Anys més tard he agafat gust a aquest «teatre de comarques» i durant el 2019 i part del 2020 he provocat l’oportunitat d'assistir a espectacles com Saturday Night Fever (Palace Theatre, Manchester), Rocky Horror Show (Opera House, Manchester), Amélie (King's Theatre, Glasgow), Cabaret (The Hawth, Crawley) o Once (Empire Theatre, Liverpool). Sigui dit que la qualitat dels intèrprets i de les produccions, així com de les instal·lacions (modernes i accessibles), no té res a envejar a la capital. El preu de les localitats és, per contra, força més moderat.
Però no tot són gires fora de Londres, sinó que també hi ha produccions pròpies d’una qualitat artística immillorable, que donen tota la grandesa al teatre britànic local i que, si la crítica i el públic les avalen, de vegades fan el salt als escenaris londinencs. Dins d’aquesta categoria he tingut la grata sorpresa de descobrir tres produccions que no només mereixen fer temporada a la capital sinó traspassar fronteres: Edmond de Bergerac (Grand Opera House, York), versió en anglès de l’obra més aplaudida del dramaturg del moment a França -Alexis Michalik- incomprensiblement inèdit a casa nostra; The remains of the day (Cambridge Arts Theatre), adaptació de la novel·la homònima que s’allunya volgudament de l’inoblidable film de James Ivory i que ofereix una posada en escena imaginativa i unes interpretacions memorables per part de la parella protagonista; i Assassins (Nottingham Playhouse), musical poc conegut d’Stephen Sondheim, interpretat per un planter de joves actors/cantants/músics que ja voldríem per al nostre teatre.
Gener de 2020.