Es una projecció cinematogràfica? Es un concert? No, és un superespectacle! Perquè, ¿amb quina altra paraula es pot descriure una proposta que ens permet reveure clàssics incontestables del cinema i alhora escoltar-ne la banda sonora com mai abans havia sonat? Em refereixo al projecte Cinema i música en directe que impulsa Reel Solutions des de fa cinc anys i que, fins ara, ens ha portat a Barcelona -la majoria subtitulats en català- títols com Psicosi (2015), Casablanca (2017), Cantant sota la pluja (2018), Vertigen (2018) i Un americà a Paris (2020). I tant de bo en vinguin més.
En els darrers temps, tant els cinemes com les sales de concerts busquen desesperadament mantenir els seus públics, i si és possible, combinar-los. Bona prova en són els concerts de bandes sonores i, com no, les projeccions de pel·lícules amb música en directe. Aquesta darrera iniciativa no és nova, de fet és tan vella com la mateixa exhibició cinematogràfica, ja que el cinema mut no era "silenciós" musicalment parlant, ans al contrari, tenia en molts casos banda sonora composta ad hoc la qual s'interpretava amb orquestra a les estrenes i en aquelles sales que, per dimensions i categoria, ho permetien.
Tanmateix, el que marca la diferència entre les projeccions amb orquestra programades en general per auditoris públics i festivals subvencionats i la iniciativa de Reel Solutions és que, amb la conjunció d'iniciatives privades, s'aposta per un cinema molt més arriscat, menys comercial actualment pel simple fet que és d'un altre temps. Certament, els cinc films projectats i "tocats" fins ara són clàssics amb públic fidel, però malauradament ja no massiu com poden ser Pirates of the Caribbean o El senyor dels anells, per exemple.
La tria feta per Reel Solutions és cinèfila i melòmana alhora, i per això ha buscat sempre espais que garantissin una foscor apropiada i una acústica excel·lent, entenent que la gran basa del projecte és oferir una qualitat de so que els enregistraments de l'època de producció d'aquestes pel·lícules no podien assolir, per moltes remasteritzacions que s'hi apliquin. En conseqüència, la tria dels intèrprets musicals -l'Orquestra Simfònica del Vallès, primer, i l'Orquestra Simfònica Camera Musicae amb la complicitat del mestre Anthony Gabrielle, després- no ha pogut ser més encertada.
La prova que l'espectacle funciona al cent per cent és que durant la projecció/concert ens oblidem que hi ha una orquestra sota la pantalla, però en certs moments ens desvetllem i no podem evitar aplaudir portats per l'emoció. Però qui aplaudim? Els músics? Els intèrprets immortalitzats a la pantalla? Els realitzadors? Els compositors? Tots plegats, sens dubte, perquè amb aquesta dissociació entre música i imatge ens adonem més que mai que el cinema és una pura i irrepetible conjunció de talents.
Febrer de 2020.