Ganes de cultura

Si tot hagués anat com estava previst, en aquests moments estaria sortint per la porta d'un hotel a Montmartre i em dirigiria tot passejant cap als Grands Boulevards. Com que em conec les distàncies, tindria prou temps per badar i entretenir-me, per exemple, al mur dels Je t'aime, on buscaria la versió catalana per fotografiar-la amb el mòbil i enviar-la juntament amb la icona d'un petó. Continuaria en direcció cap al riu i, arribat el moment, m'ho faria venir bé per transitar pels passatge Jouffroy, dient-me un cop més que a la propera m'allotjaria a l'Hôtel Chopin. En una mica més d'una hora hauria arribat a la zona de destinació, amb suficient marge encara com per fer un beure o tafanejar en aquella enorme botiga de llibres, discos i pel·lícules d'ocasió. Potser uns vint minuts abans de les set, faria cua, ensenyaria l'entrada descarregada al mòbil i m'asseuria a la butaca del Théâtre des Bouffes-Parisiens des d'on em disposaria a veure Mo...

Portem una setmana confinats i la vida d'abans ja ens manca. Per fer-nos-ho més digerible, el Teatre Lliure programa aquest cap de setmana pel seu canal de Youtube l'enregistrament de Hamlet, protagonitzat entre d'altres per Pol López. Se'm va escapar en el seu moment i em disposo a veure la funció amb unes ganes que se'm passen als pocs minuts de començar en adonar-me de la mala qualitat del so i de l'absència de realització de la gravació, elements que em son imprescindibles per poder connectar amb la trama i gaudir del treball dels artistes. Res a veure, malauradament, amb les gravacions d'altíssima qualitat que difon per la mateixa xarxa social el  National Theatre . Contrariat i sense poder-me treure el príncep de Dinamarca del cap, recorro al meu "fons d'armari" cinematogràfic, trio Hamlet, l'honor de la venjança , dirigit per Franco Zeffirelli el 1990 i que fa una pila d'anys que no reviso. Presoner de la imatge d'heroi post...

Sóc poc donat a seguir cadenes a les xarxes socials però hi caic de quatre grapes si la juguesca té a veure amb el cinema o la música, i me la proposa un bon amic. Aquesta que acabo de completar a Facebook constituïa un repte que no podia rebutjar: publicar durant 10 dies la imatge d'una pel·lícula que odiés, sense dir-ne el títol però sí un motiu per a la meva aversió. Per garantir la continuïtat de la cadena també havia de designar una víctima que hauria de fer el mateix, si es prestava al joc. Recullo en aquesta publicació els meus 10 films odiosos i, a diferència de la cadena, a més del motiu per odiar-los també en donaré els títols i l'autoria. Com sempre en aquest blog, cito en la seva llengua original aquelles pel·lícules que no tenen versió catalana, ja sigui comercial o pública. Gràcies, ésAdir , pel cop de mà. M'espero tots els desacords possibles per la meva desordenada tria, però no he aconseguit que aquestes pel·lícules m'agradin tot i haver-ho intentat am...

Hi ha llibres que hivernen anys i anys a la biblioteca personal fins que arriba el dia en què tens tantes ganes de llegir-los com vas tenir de comprar-los. Adquirides a la mítica llibreria Bertrand durant un viatge a Lisboa, les memòries del gran Kirk Douglas -en versió francesa- han hagut d'esperar el torn durant 29 anys i la mort del seu autor per fer-se un lloc entre les meves lectures del 2020. Tinc una relació d'amor-odi amb les autobiografies de celebritats perquè no me'n refio que siguin ni "auto" ni "biografies". Kirk Douglas, però, m'ha semblat sempre un tipus autèntic, un home amb un caràcter que devia ser temible però que traspuava una força vital que impregnava els personatges que interpretava i que no podia ser impostada. En admirar-lo com a actor visceral, vaig voler conèixer també quin tipus de persona era o, si més no, quines vivències havia retingut als seus 72 anys, quan va publicar aquestes memòries per explicar-se als altres. Le f...