Si tot hagués anat com estava previst, en aquests moments estaria sortint per la porta d'un hotel a Montmartre i em dirigiria tot passejant cap als Grands Boulevards. Com que em conec les distàncies, tindria prou temps per badar i entretenir-me, per exemple, al mur dels Je t'aime, on buscaria la versió catalana per fotografiar-la amb el mòbil i enviar-la juntament amb la icona d'un petó. Continuaria en direcció cap al riu i, arribat el moment, m'ho faria venir bé per transitar pels passatge Jouffroy, dient-me un cop més que a la propera m'allotjaria a l'Hôtel Chopin.
En una mica més d'una hora hauria arribat a la zona de destinació, amb suficient marge encara com per fer un beure o tafanejar en aquella enorme botiga de llibres, discos i pel·lícules d'ocasió. Potser uns vint minuts abans de les set, faria cua, ensenyaria l'entrada descarregada al mòbil i m'asseuria a la butaca del Théâtre des Bouffes-Parisiens des d'on em disposaria a veure Monica Bellucci interpretant Maria Callas... si tot hagués anat com estava previst. Però res ha anat com estava previst, i no soc a París sinó a Barcelona, davant de l'ordinador escrivint aquestes línies, confinat des de fa 15 dies, com bona part del món.
Des de fa anys, conreo el turisme cultural en la seva variant més "fan" i sense la més mínima recança he agafat els mitjans de transport que ha calgut per gaudir en directe del talent d'artistes que considero únics. Avui havia de repetir aquesta fórmula hedonista que tanta satisfacció m'havia donat en el passat perquè em feia sentir que tot estava al meu abast. Però, per primer cop a la vida, els meus plans s'han vist alterats per una causa inimaginable i planetària contra la qual no hi havia pla B.
Aquesta nit que no veuré Monica Bellucci m'he adonat que la pandèmia ens canviarà la vida en el futur més immediat. No tinc coneixements científics i, per tant, ignoro la durada, abast i conseqüències d'aquest emergència sanitària, però estic convençut que per poc que ens afecti ja ha produït un encongiment del planeta que poques persones d'occident havien experimentat abans. Aquells que presumíem de ser ciutadans del mon, d'anar per mitja Europa com si fos el nostre propi país, hem rebut una galleda d'aigua freda que ens ha despertat sobtadament del somni i en obrir els ulls hem vist que estàvem reclosos, amb sort, en 70 m2.
Les nostres certeses eren ben fràgils: només 15 dies de confinament i ja enyoro el mon sense fronteres que els habitants dels països benestants ens havíem hipòcritament inventat. La llibertat de circulació, l'espectacle en viu, el gaudi i l'aprenentatge col·lectius són els primers caiguts d'aquesta nova situació.
Sé que encara, si la salut m'ho permet, podré gaudir d'una bona part de la cultura, aquella que està continguda en llibres, còmics, discos i pel·lícules, i sobre aquesta cultura preservada em comprometo a continuar escrivint. Però no en tinc prou. La nit que no veuré Monica Bellucci m'adono que la cultura, com la llibertat, la vull i l'espero completa.
Març de 2020.