Sóc poc donat a seguir cadenes a les xarxes socials però hi caic de quatre grapes si la juguesca té a veure amb el cinema o la música, i me la proposa un bon amic. Aquesta que acabo de completar a Facebook constituïa un repte que no podia rebutjar: publicar durant 10 dies la imatge d'una pel·lícula que odiés, sense dir-ne el títol però sí un motiu per a la meva aversió. Per garantir la continuïtat de la cadena també havia de designar una víctima que hauria de fer el mateix, si es prestava al joc.
Recullo en aquesta publicació els meus 10 films odiosos i, a diferència de la cadena, a més del motiu per odiar-los també en donaré els títols i l'autoria. Com sempre en aquest blog, cito en la seva llengua original aquelles pel·lícules que no tenen versió catalana, ja sigui comercial o pública. Gràcies, ésAdir, pel cop de mà.
M'espero tots els desacords possibles per la meva desordenada tria, però no he aconseguit que aquestes pel·lícules m'agradin tot i haver-ho intentat amb diverses revisions. Sé que la majoria són obres reconegudes de grans realitzadors (totes menys una tenen valoracions de més de 7 punts a Imdb), però jo les considero sobrevalorades o senzillament insuportables... Recordeu allò que deia Harry el brut sobre les opinions?
Començo fort amb aquest clàssic intocable. El motiu principal del meu rebuig: la lletjor "setantera" de la seva estètica. Però també hi afegiria les interpretacions, volgudament forçades, que aixequen una barrera infranquejable perquè em cregui aquesta història de violència que volia assentar càtedra i que ara es més naïf que altra cosa.
Un altre clàssic que no suporto per diverses raons. Però el motiu definitiu per fer baixar del pedestal aquesta pel·lícula sobrevalorada són les declaracions que va fer la seva protagonista el 2007 al Daily Mail, on explicava com director i protagonista van improvisar aquesta "mítica" escena sense advertir-la...
Una pel·lícula que considero més que tediosa, paradigma de la forma sobre el contingut. De fet, estic convençut que l'únic que la gent en recorda és aquest fotograma que publico. Podria haver triat qualsevol altre títol del seu director, però aquest és el més "intocable", i el repte va d'atrevir-se a dir el que realment es pensa de pel·lícules que la crítica ha ungit com a "obra mestra".
Aquest intocable forma part del meu decàleg de films odiats perquè, al meu parer, té tots els defectes del cine del seu autor i ben poques de les virtuts que unànimement se li reconeixen. Sent benèvol diré que és un caos pretensiós, una autèntica pel·lícula sobrevalorada.
La ciència ficció ha donat nombroses obres mestres del cinema, però també preses de pèl ampul·loses i incomprensibles com aquesta. El millor d'aquest film sobrevalorat és el look del seu protagonista, i amb això ja ho dic tot. Evidentment, va ser un èxit al Kazakhstan...
A força de voler fer una sàtira sobre l'esnobisme que envolta el mon de l'art contemporani, aquesta pel·lícula sobrevalorada acaba sent exactament allò que critica, un suflé d'autor. 2 hores i mitja per això...
A Clockwork Orange (Stanley Kubrick, 1971)
Començo fort amb aquest clàssic intocable. El motiu principal del meu rebuig: la lletjor "setantera" de la seva estètica. Però també hi afegiria les interpretacions, volgudament forçades, que aixequen una barrera infranquejable perquè em cregui aquesta història de violència que volia assentar càtedra i que ara es més naïf que altra cosa.
L'últim tango a París (Bernardo Bertolucci, 1972)
Un altre clàssic que no suporto per diverses raons. Però el motiu definitiu per fer baixar del pedestal aquesta pel·lícula sobrevalorada són les declaracions que va fer la seva protagonista el 2007 al Daily Mail, on explicava com director i protagonista van improvisar aquesta "mítica" escena sense advertir-la...
Blow up (Michelangelo Antonioni, 1966)
Una pel·lícula que considero més que tediosa, paradigma de la forma sobre el contingut. De fet, estic convençut que l'únic que la gent en recorda és aquest fotograma que publico. Podria haver triat qualsevol altre títol del seu director, però aquest és el més "intocable", i el repte va d'atrevir-se a dir el que realment es pensa de pel·lícules que la crítica ha ungit com a "obra mestra".
Mr. Arkadin (Orson Welles, 1955)
Aquest intocable forma part del meu decàleg de films odiats perquè, al meu parer, té tots els defectes del cine del seu autor i ben poques de les virtuts que unànimement se li reconeixen. Sent benèvol diré que és un caos pretensiós, una autèntica pel·lícula sobrevalorada.
Zardoz (John Boorman, 1974)
La ciència ficció ha donat nombroses obres mestres del cinema, però també preses de pèl ampul·loses i incomprensibles com aquesta. El millor d'aquest film sobrevalorat és el look del seu protagonista, i amb això ja ho dic tot. Evidentment, va ser un èxit al Kazakhstan...
Mulholland Drive (David Lynch, 2001)
Perquè veieu que no tinc fòbia només a cert "cine d'autor" dels 60-70, aquí teniu aquest altre suflé força més recent. Si l'escena que recordeu d'aquest prestigiós títol del seu intocable director és la que tothom té en ment, no cal dir res més. Per què alguns realitzadors consideren que l'erotisme al cine ha de camuflar-se sota un argument inintel·ligible?
Cul-de-sac (Roman Polanski, 1966)
La majoria de pel·lícules d'aquest gran realitzador -però miserable persona- m'agraden. Algunes, fins i tot, estan entre les meves preferides. No és el cas d'aquest suflé, un insuportable i mal envellit exercici de cinema de l'absurd que mereix un lloc d'honor entre els meus films odiats.
The square (Ruben Östlund, 2017)
Peau d'âne (Jacques Demy, 1970)
Soc un devot del cine musical, des de títols clàssics fins a produccions desvergonyidament kitsch, passant per obres paròdiques i autoreferencials, però aquesta em va deixar totalment desconcertat. El tema de la pel·lícula ja és fastigós en si mateix, però si he de donar només un motiu per incloure-la a la meva llista de films odiats, seria la seva anacrònica escena final.
Ocellots i ocellets (Pier Paolo Pasolini, 1966)
¿Us ha passat mai d'admirar un artista pel que significa políticament i social però detestar la seva obra estèticament? Es el que experimento cada cop que veig una pel·lícula d'aquest cèlebre realitzador i poeta. El film amb què tanco el cicle dels 10 odiats representa que és una comèdia, però mai li he trobat cap gràcia. Deu ser un problema de coeficient intel·lectual el que em fa considerar-la una pel·lícula sobrevalorada?
Març de 2020.