Hi ha llibres que hivernen anys i anys a la biblioteca personal fins que arriba el dia en què tens tantes ganes de llegir-los com vas tenir de comprar-los. Adquirides a la mítica llibreria Bertrand durant un viatge a Lisboa, les memòries del gran Kirk Douglas -en versió francesa- han hagut d'esperar el torn durant 29 anys i la mort del seu autor per fer-se un lloc entre les meves lectures del 2020.
Tinc una relació d'amor-odi amb les autobiografies de celebritats perquè no me'n refio que siguin ni "auto" ni "biografies". Kirk Douglas, però, m'ha semblat sempre un tipus autèntic, un home amb un caràcter que devia ser temible però que traspuava una força vital que impregnava els personatges que interpretava i que no podia ser impostada. En admirar-lo com a actor visceral, vaig voler conèixer també quin tipus de persona era o, si més no, quines vivències havia retingut als seus 72 anys, quan va publicar aquestes memòries per explicar-se als altres.
Tinc una relació d'amor-odi amb les autobiografies de celebritats perquè no me'n refio que siguin ni "auto" ni "biografies". Kirk Douglas, però, m'ha semblat sempre un tipus autèntic, un home amb un caràcter que devia ser temible però que traspuava una força vital que impregnava els personatges que interpretava i que no podia ser impostada. En admirar-lo com a actor visceral, vaig voler conèixer també quin tipus de persona era o, si més no, quines vivències havia retingut als seus 72 anys, quan va publicar aquestes memòries per explicar-se als altres.
Le fils du chiffonier (The Ragman's Son, en la seva versió original) m'ha mostrat la trajectòria vital i professional d'algú que va haver de ser tremendament fort per sobreposar-se a molts reptes: primer, sobreviure en una família pobra i amb un pare alcohòlic; segon, esdevenir un nord-americà de ple dret sent un jueu immigrant; tercer, fer-se un lloc com a actor de teatre i, posteriorment, de cinema; quart, guanyar-se el dret a controlar la pròpia carrera; i cinquè, mantenir-se en la indústria durant més de 60 anys. Potser va començar sent el fill d'un drapaire, però va acabar sent molt més que Espàrtac.
De forma evocadora i amb tendresa quan cal, entre les pàgines d'aquestes memòries que transcorren pels anys d'or del cinema nord-americà clàssic, he descobert també un home insegur, tenaç, impetuós, intractable, faldiller, progressista, compromès, amo del seu art. Em queden anècdotes com el fet que aprengués francès per un paper i el mantingués tota la vida, o la capacitat per admetre que la seva gran frustració era no haver pogut interpretar al cine Algú va volar sobre el niu del cucut perquè ja era massa gran, o encara, assumir amb humor que, a finals dels 80, ja se'l coneixia només per ser el pare de Michael Douglas.
Aquesta gran presència de la pantalla, que de tant vell com era semblava immortal, ha deixat en la meva memòria cinèfila una quinzena llarga de pel·lícules que m'estimo i que em continuaran acompanyant:
Retorn al passat (Jacques Tourneur, 1947)
Champion (Mark Robson, 1949)
A Letter to Three Wives (1949)
Ace in the Hole (Billy Wilder, 1951)
La història d'un detectiu (1951)
The Bad and the Beautiful (Vincente Minnelli, 1952)
Ulisses (Mario Camerini, 1954)
Van Gogh, la passió de viure (Vincente Minnelli, 1956)
Duel de titans (John Sturges, 1957)
Camins de glòria (Stanley Kubrick, 1957)
Els víkings (Richard Fleischer, 1958)
L'últim tren de Gun Hill (John Sturges, 1959)
Espàrtac (Stanley Kubrick, 1960)
Dues setmanes en una altra ciutat (Vincente Minnelli, 1962)
Seven Days in May (John Frankenheimer, 1964)
El dia dels tramposos (Joseph L. Mankiewicz, 1970)
Champion (Mark Robson, 1949)
A Letter to Three Wives (1949)
Ace in the Hole (Billy Wilder, 1951)
La història d'un detectiu (1951)
The Bad and the Beautiful (Vincente Minnelli, 1952)
Ulisses (Mario Camerini, 1954)
Van Gogh, la passió de viure (Vincente Minnelli, 1956)
Duel de titans (John Sturges, 1957)
Camins de glòria (Stanley Kubrick, 1957)
Els víkings (Richard Fleischer, 1958)
L'últim tren de Gun Hill (John Sturges, 1959)
Espàrtac (Stanley Kubrick, 1960)
Dues setmanes en una altra ciutat (Vincente Minnelli, 1962)
Seven Days in May (John Frankenheimer, 1964)
El dia dels tramposos (Joseph L. Mankiewicz, 1970)
La seva preferida, però, no era cap d'aquestes, sinó Lonely are the Brave, un western del 1962 amb guió de Dalton Trumbo. Per tot el que m'ha donat, li faré confiança i la veuré.
Març de 2020.