Portem una setmana confinats i la vida d'abans ja ens manca. Per fer-nos-ho més digerible, el Teatre Lliure programa aquest cap de setmana pel seu canal de Youtube l'enregistrament de Hamlet, protagonitzat entre d'altres per Pol López. Se'm va escapar en el seu moment i em disposo a veure la funció amb unes ganes que se'm passen als pocs minuts de començar en adonar-me de la mala qualitat del so i de l'absència de realització de la gravació, elements que em son imprescindibles per poder connectar amb la trama i gaudir del treball dels artistes. Res a veure, malauradament, amb les gravacions d'altíssima qualitat que difon per la mateixa xarxa social el National Theatre.
Contrariat i sense poder-me treure el príncep de Dinamarca del cap, recorro al meu "fons d'armari" cinematogràfic, trio Hamlet, l'honor de la venjança, dirigit per Franco Zeffirelli el 1990 i que fa una pila d'anys que no reviso. Presoner de la imatge d'heroi postapocalíptic, Mel Gibson no era una opció òbvia per al paper, però l'actor va complir sobradament, ben dirigit i secundat com estava per Alan Bates, Glenn Close i Helena Bonham Carter, entre d'altres.
De nou, torno a quedar meravellat per la retòrica de William Shakespeare i experimento la mateixa fascinació de sempre per una història que vaig descobrir potser amb 8 o 10 anys, quan ma mare em va deixar veure, evidentment fora d'horari infantil, el Hamlet que Laurence Oliver va interpretar i dirigir el 1948. Durant molt de temps aquesta versió ha estat canònica en el meu imaginari i la seva poètica ha estat un plaer per a la meva oïda, especialment des que vaig reveure-la en versió original. Gràcies al bon treball d'Olivier davant i darrera la càmera, i a la força de la inquietant fotografia en blanc i negre d'aquest film, la tragèdia del torturat hereu de la corona danesa se'm va enganxar a la pell i m'ha anat acompanyant al llarg de la vida, obrint la porta a moltes altres obres del bard d'Stratford, tant en versió cinematogràfica com escènica.
Cronològicament, a la versió del gran actor i director anglès va succeir-la una notable adaptació catalana per a la televisió, amb noms com el d'Enric Majó fent de príncep i Pau Garsaball interpretant el tiet assassí, Terenci Moix, portant el text a la pantalla, i Antoni Chic, realitzant-lo per al "circuit català" de TVE. Tant bé va sortir aquest Hamlet, príncep de Dinamarca del 1979 que va doblar-se al castellà i va programar-se per a tot l'estat en prime time. Era el 1981 i el verí hamletià ja em corria per les venes. Gràcies a la Filmoteca de Catalunya vaig reveure aquesta producció el 2016 i, mancances tècniques a banda, era un producte més que digne, inspirat i artísticament reeixit, que em va descobrir la qualitat de la gent de teatre de casa nostra.
Va arribar TV3 i amb ella la voluntat d'apropar l'obra shakespeariana en la nostra llengua als espectadors, però també als lectors. Així, la nova televisió del país va programar un seguit d'excel·lents adaptacions per a la petita pantalla de l'obra del dramaturg, realitzades per la BBC, fent-ne coincidir l'emissió amb la sortida al mercat de noves traduccions a càrrec de Salvador Oliva. El Hamlet, príncep de Dinamarca del 1980 és tot un luxe, protagonitzat magistralment per Derek Jacobi, Claire Bloom i Patrick Stewart, recreant els rols que diverses vegades havien interpretat damunt dels escenaris britànics.
I arribo al meu cinquè Hamlet, el que Kenneth Branagh va dirigir i interpretar el 1996, que, com és habitual en aquest artista nord-irlandès, està ambientat en una època diferent a l'original. Aquest detall aporta sumptuositat al vestuari i les localitzacions però no afecta ni el text -que per primer cop s'utilitza íntegrament en una adaptació cinematogràfica- ni l'efectivitat de la història. Rodat en 70 mm, amb un repartiment estel·lar i internacional que inclou Derek Jacobi, Julie Christie, Kate Winslet, Billie Crystal, Gérard Depardieu, John Gielgud, Jack Lemmon i Charlton Heston, entre d'altres, és amb el que considero el seu millor film que Branagh va voler fer el Hamlet definitiu. Dubto que ho aconseguís, però no per falta de mèrits sinó perquè cada generació d'actors i cineastes hi aportaran lectures pròpies. Amb els clàssics mai s'acaba la feina i jo mateix, com a espectador, sé que encara em queden Hamlets per descobrir. A la pantalla, però sobretot al teatre, quan s'hi pugui tornar.
Març de 2020.