Els discos que no oblides mai no són necessàriament els millors, però sí aquells que se t'han quedat gravats a la memòria, potser perquè eren la banda sonora que acompanyava algun moment remarcable de la teva vida. O tal vegada els recordes perquè gràcies a ells has accedit a camins musicals que abans ignoraves.
Gràcies a un repte de xarxes socials proposat per un amic, he fet un repàs a la meva memòria de melodies i ritmes per seleccionar 10 àlbums que han estat importants en la meva educació musical per algun motiu, i n'he publicat consecutivament les portades a Facebook. Tot i que no era condició per acceptar el desafiament, hi afegeixo ara les raons de la tria o l'anècdota que l'ha motivat. No hi veieu una justificació per l'elecció d'algun dels discos; tan sols és que em venia de gust dedicar-los unes línies explicant quina és la petjada que m'han deixat i quina és la porta que m'han obert.
The Supremes A’ Go Go’ (The Supremes, 1966)
Vaig descobrir a mitjans dels anys 80 aquest àlbum que és tan vell com jo i que va suposar la consolidació del grup vocal liderat aleshores per Diana Ross i de la música negra com a fenomen de masses. Per a mi va tenir un efecte revelador: saber que una de les millors cançons de Phil Collins era una versió del tema estrella del disc -You can't hurry love- i adonar-me que el soul, en totes les seves variants, seria un dels meus gèneres preferits per a la resta de la vida. Marvin Gaye, Temptations, Four Tops, Sam Cooke, Jackie Wilson, Otis Redding, Martha Reeves, Gladys Knight, Aretha Franklin... gràcies.
Barcelona, gener de 1976 (Lluís Llach, 1976)
En una de les rares activitats extraescolars del centre on vaig cursar l'EGB, un parell de joves van interpretar a la guitarra algunes cançons "de protesta" del moment davant d'uns nens i nenes de 12 anys, aliens a les reivindicacions de llibertat que vivia el país a finals dels 70. No recordo com vaig arribar a saber que les cançons que més em van agradar del recital eren de Lluís Llach, però sí tinc present com vaig arribar a insistir als meus pares perquè me'n compressin un disc que sobretot inclogués L'estaca. Amb aquest LP/document històric vaig descobrir alhora la lluita antifranquista, la qüestió nacional i la Nova cançó.
Tchaikovsky. Swan Lake and Sleeping Beauty Selections (Leopold Stokowski,
New Philharmonic Orchestra, 1965)
Aquest LP amb els fragments més emblemàtics dels dos grans ballets de Txaikovski va comprar-lo el meu pare de segona mà als encants vells de la plaça de les Glòries i va ser una banda sonora habitual al domicili familiar. Tan habitual que va captivar-me i va obrir-me la porta al gust per la música clàssica. Qui sigui prou vell per haver escoltat un disc en «Phase 4 Stereo» de la discogràfica britànica Decca segur que no n'ha oblidat mai l'espectacularitat del so. Anys més tard vaig adquirir-lo reeditat en CD, però la màgia ja no era la mateixa.
West Side Story (Leonard Bernstein i Stephen Sondheim, 1961)
Em van prestar la banda sonora d'aquest mític musical abans que veiés la pel·lícula, uns anys més tard, en una reposició al cinema Aribau, on s'havia estrenat a principis dels 60. Les emocions que em van provocar la música de Leonard Bernstein i les cançons d'Stephen Sondheim no m'han abandonat mai. Com un addicte he anat escoltant periòdicament aquest enregistrament, que evidentment forma part de la meva cedeteca. L'addicció és tan persistent que m'ha dut a veure i reveure la pel·lícula aquí i a fora, i a interessar-me per la versió teatral, que he tingut l'oportunitat de gaudir a Nova York (2010) i a Torí (2016). Aquest disc és, sens dubte, la meva clau d'accés als musicals.
The Beatles / 1962-1966 (1973)
Mai m'he cregut el tòpic que classifica les persones segons la seva preferència pels Beatles o els Rolling Stones... però jo em decanto pels primers. I és gràcies a aquest àlbum, perquè les cançons que m'agraden més dels de Liverpool són les que van crear entre el 1962 i el 1966. Editat 3 anys després de la dissolució del grup, no vaig escoltar aquest recopilatori fins que me'l van prestar a principis dels 80. Comprat i recomprat, primer en vinil i després en CD, l'he escoltat infinitat de vegades. Els Beatles signifiquen per a mi el descobriment de les grans estrelles de la música popular com a fenomen sociològic i cultural. Les cançons de Lennon i McCartney van donar forma al meu gust per la música cantada en anglès i van fer-me fixar en el Regne Unit com a potència mundial de la creació musical.
Ses plus grands succès (Claude François, 1962-78)
Com us descriuria Claude François? Imagineu una barreja de Camilo Sesto, Raphael, Abba i Las Grecas, capaç d'escriure la melodia que va inspirar My Way (Comme d'habitude, en la seva versió original) i de crear èxits de la música disco que els francesos de totes les generacions encara ballen. Amb ritmes contagiosos i un look al límit del ridícul, als antípodes de la gravetat intel·lectual dels chansonniers, aquest artista desaparegut prematurament a causa d'un absurd accident al bany, és la gran figura del pop francès dels 60 i 70. Vaig descobrir-lo a finals dels 90 a través del cinema, on la seva música es recuperava amb voluntat humorística als films Pédale douce i molt especialment a Podium. Aquest és un dels seus innumerables recopilatoris pòstums, escoltat centenars de vegades perquè tots tenim un dia en què la millor medecina és la música sense complexos ni pretensions de "Cloclo".
Ben-Hur (Miklós Rózsa, 1959)
No recordo què vaig conèixer primer, la pel·lícula o la seva banda sonora. No és important perquè tan l'una com l'altra van deixar-me una empremta inesborrable que va cimentar el meu gust pel cinema clàssic de gran espectacle i de gran qualitat. Centrant-me en la meravellosa composició de Rózsa, aquest mestre hongarès va ser per al cinema èpic el que Bernard Herrmann per al cinema de suspens. Amb Ben-Hur vaig adonar-me que la música, quan és adequada, és indestriable de l'obra cinematogràfica. Potser no va ser la primera banda sonora de la meva discoteca, però sí la que va despertar-me l'interès per la música al cinema no musical. Miklós Rózsa va "preparar-me" per descobrir Max Steiner, Elmer Bernstein, John Williams, John Barry, Nino Rota, Ennio Morricone, Hans Zimmer, Edward Shore i tants altres.
Chet Baker in Paris 1955-56 (2000)
Confesso que no soc un gran fan del jazz i que les formes més contemporànies, per la seva complexitat, se m'escapen completament. Tanmateix, tinc una feblesa per les composicions i interpretacions dels anys 50 que han configurat una mena d'estàndard jazzístic que ha perdurat fins als nostres dies. Aquest recopilatori recull tota una època en què París era la meca de la modernitat, un pol d'atracció d'artistes avançats al seu temps, com el propi Chet Baker o Miles Davis, que es van deixar seduir per l'esperit de la Rive Gauche. Es un disc per escoltar amb poca llum i una copa de vi, o més d'una, preferentment un dissabte al vespre.
So (Peter Gabriel, 1987)
Amb aquest àlbum, Peter Gabriel va assolir l'estatus d'estrella internacional del pop gràcies a la seva habilitat per fer un disc comercial i ballable, sense renunciar a la seva personalitat com a músic. La creativitat dels videoclips d'alguns dels títols de So van contribuir en gran mesura a fer-ne un clàssic. Es un dels meus discos favorits de tots els temps, tant és així que quan el músic britànic va decidir celebrar el 25è aniversari de la seva publicació amb la gira Back To Front: So live, el destí em va dur a Berlín el 2014 per gaudir-ne de la interpretació en directe amb la banda de músics que l'havia gravat. Una celebració.
Live at Rome Olympic Stadium (Muse, 2013)
Aturat intermitentment per l'intens tràfic de l'Eixample, busco a la ràdio del cotxe alguna música que em distregui. El que escolto em deté al dial de Rock FM. M'agrada i he de saber què és. Comprovo que no hi hagi la Guàrdia Urbana a prop i activo el Shazam del mòbil, que en pocs segons detecta que està sonant Uprising dels Muse. Amb la cerca desada, uns dies després intento procurar-me algun CD d'aquesta banda britànica. A falta d'un recopilatori, m'interesso per l'enregistrament en directe a Roma d'un concert de la gira de 2013 que trobo a la fnac d'Andorra la Vella. El fet que el disc inclogui un DVD fa decidir-me per una compra que he amortitzat sobradament. Els he de veure en directe. Ho faig el 2019 a l'estadi del Manchester City, on de retruc descobreixo Tom Morello, que oficia de teloner. Muse ja forma part de la meva banda sonora personal. La música és de les coses bones d'aquest món.
Maig de 2020.