Aprofito la llibertat condicional decretada pels governs de l'Europa comunitària, després de quatre mesos de confinament i circulació restringida, per reprendre els meus hàbits de turisme cultural. Qualsevol excusa és bona per creuar una frontera recentment oberta, però si el motiu del viatge és assistir a un cicle de pel·lícules de l'era pre-codi, programat per l'Institut Lumière de Lió, no es tracta d'una excusa sinó d'una necessitat cinèfila.
El Festival Lumière 2019 va presentar un cicle de 10 pel·lícules produïdes pels estudis de Hollywood durant els primers anys 30, període conegut com "pre-codi" en referència al Codi Hayes, que va instaurar una censura moral i política molt conservadora en el cinema nord-americà, vigent entre 1934 i... 1967! Potser sense ser-ne conscients, molts hem vist films pre-codi, entre els quals hi ha títols tan cèlebres com All Quiet on the Western Front, El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde, Scarface: The Shame of the Nation o King Kong. El cicle de què parlo estava dedicat a obres menys conegudes, però no per això menys interessants, si més no des d'un punt de vista sociològic. Després d'uns mesos de confinament, l'Institut Lumière, propietari d'unes quantes sales a la ciutat de Lió, va decidir animar una cartellera sense estrenes comercials reprogramant aquesta retrospectiva.
Hi ha una tendència cinèfila a idealitzar les produccions de l'era pre-codi, conferint-los-hi uns valors de llibertat, progressisme i crítica social que realment no tenien tant com es creu. Tot i les limitacions tècniques de l'època en què es van rodar, aquests films tenen interès perquè tracten temes que després van convertir-se en tabús i perquè ho fan amb una visió menys moralitzant o directament amoral, encara que no s'escapen del final feliç de rigor que de vegades és forçat i poc coherent amb la història. Així, els seus protagonistes són antiherois, gàngsters, prostitutes, capitalistes sense escrúpols, homes víctimes de les seves passions i dones actives i venjatives, tot plegat amb referències molt explícites al sexe i amb un marcat erotisme visual. Tanmateix, aquestes velles pel·lícules desprenen una misogínia i una cosificació de la dona que avui es fan difícils de digerir si no és aplicant-hi una mirada d'arqueòleg.
Cap dels quatre films que he vist és una obra mestra, però sí que tenen els seus punts d'interès i alguna anècdota al seu voltant:
- Red Dust, amb un jove Clark Gable i el mite eròtic dels 30, Jean Harlow, és en realitat la pel·lícula en què es basa la molt més cèlebre Mogambo. Per alguns crítics és millor la versió del 1932 que la del 1953, però és indiscutible que la primera té molta més càrrega sexual que el seu remake, tot i la presència d'Ava Gardner, Àfrica i el Technicolor.
- Night Nurse, protagonitzada per la després famosa Barbara Stanwyck, és un melodrama amb personatges femenins potents i actius, malgrat alguns tòpics sexistes. Un dels punts forts del film és l'erotització de la llenceria i els uniformes de les protagonistes... Fetitxistes, sigueu benvinguts.
- Employees Entrance fa un retrat sense concessions d'un despietat llop capitalista en els anys més durs de la depressió, a qui ni tan sols l'amor d'una angelical Loretta Young pot redimir. Una visió gens complaent del somni americà, tota una raresa introbable en dvd o en plataformes digitals que, segons em consta, mai va estrenar-se a l'Estat espanyol.
- Baby face narra la història d'una noia -novament Barbara Stanwyck- de qui molts homes han abusat (començant per son pare) i que acaba fent-se un lloc al cim de la societat a base d'utilitzar individus poderosos que sucumbeixen als seus encants. A l'èxit pel sexe, seria el resum d'aquesta pel·lícula dura, explícita, que deixa els mascles com miserables titelles. Llàstima del happy ending.
Cinefília a banda, ha estat un contrast interessant descobrir el pre-codi en temps de post-covid (permeteu-me el joc de paraules). Poder tornar a unes sales de cinema mig buides mentre els carrers de la ciutat estaven plens a vessar provocava una sensació de fragilitat i d'inconsciència. Sens dubte, després de tres mesos de confinament, s'imposava un carpe diem de manual i els lionesos estaven més interessats en gaudir de la llum de l'estiu que no pas en descobrir pel·lícules de fa prop de 90 anys asseguts en una sala fosca.
Juliol de 2020.