A l'agost de 2020 només està viatjant qui ho necessita. I jo, mentalment, ho necessitava. No ha estat la meva primera sortida a l'estranger des que desplaçar-s'hi ha esdevingut una excepció i, en conseqüència, me n'han vingut més ganes que mai de fer-ho. He triat Roma, un destí que em parla, que sempre m'ha aportat pau des del seu caos i que, cal admetre-ho, en aquets moments resulta ridículament barat.
Quatre gats a l'aeroport del Prat i dos a l'avió, on he tingut el luxe de gaudir de tota la filera de seients per a mi sol. El panorama a l'arribada a Fiumicino també ha estat de film distòpic i he pensat immediatament en la versió del 1964 de The Last Man on Earth, rodada precisament al barri romà de l'EUR. Sempre emmascarat, he agafat el tren cap a Stazione Termini i en sortir a l'exterior m'he alliberat el rostre perquè em toqués el sol d'agost del Laci tot passejant fins a la zona del Coliseu, on m'he allotjat en uns apartaments que tenen el nom d'un emperador i d'un bon amic meu. Entre el conegudíssim amfiteatre i la basílica de San Giovanni in Laterano s'aixeca un barri agradable que desconeixia, amb una oferta satisfactòria de restauració i supermercats de conveniència que encara no ha desnaturalitzat del tot els seus carrers.
Un errar solitari, distanciat i esquitxat de mirades furtives entre els pocs turistes amb qui m'he anat creuant ha estat el to general d'aquesta estada única a causa del moment que vivim, un moment en què he posat a prova l'atracció d'una de les ciutats més turístiques del món quan aquest món està terroritzat per la incertesa. Per conjurar-la he recorregut a la certesa d'una ciutat "eterna", que en aquest moment se'm ha aparegut "deserta", o quasi, però que amb tot el seu patrimoni m'ha recordat que, com diuen en anglès, it wasn't built in a day i que -espero- ens sobreviurà.
Sempre he pensat que a Roma el metro té una utilitat limitada, que connecta poc els principals centres d'interès, i que tot el que es faci a peu equival a visitar un museu a l'aire lliure. M'he proposat evitar els espais tancats i caminar tant com he pogut, com si haugés volgut recuperar els passos no fets durant el confinament. Amb aquest esperit he sabut als pocs minuts d'arribar que la Via dei Fori Imperiali seria el carrer per on passaria més durant els propers tres dies.
He fet una foto de l'estàtua de Juli Cèsar per enviar-la a la meva nora aragonesa, pensant que ella entendria el perquè, però no ha estat així. He prosseguit fins a Piazza Venezia, he enfilat la Via del Corso i m'he endinsat a les galeries Alberto Sordi. Les Feltrinelli no comptaven com a espai tancat a evitar i m'hi he entretingut una bona estona. Hi he descobert que aquest 2020 el mític "Albertone" hauria complert 100 anys i que se li havia dedicat una exposició, que no veuria perquè havia acabat a finals de juny: Porco Giuda!
M'ha costat reconèixer la Piazza del Popolo de tan bé que es veien les dues esglésies germanes sense la gentada habitual. Més desolat estava encara l'entorn de l'Ara Pacis, on m'he assabentat que em perdria una altra exposició que hauria volgut veure, en aquest cas dedicada a Sergio Leone, perquè estava tancada fins al 30 d'agost... Hi he entrat a tafanejar a la botiga, però abans m'han pres la temperatura amb un termòmetre-pistola que m'apuntava al cap. He pensat si a causa de l'elevada temperatura exterior podria semblar que tenia febre, però la tècnica era prou puntera per discriminar si l'escalfor venia de fora o de dins de l'organisme. Aquesta sofisticació contrastava amb la rudimentària obligació imposada als restaurants que havien d'anotar els números de mòbil dels seus clients per notificar-los d'eventuals contagis d'altres clients: prevenzione all'italiana.
Queda clar que he anat a Roma a fer un treball de camp, no? He volgut comprovar com eren els llocs superturístics de la ciutat sense turistes, o amb molt pocs. I ho he aconseguit: durant aquesta escapada de la realitat sanitària he vist una Fontana di Trevi quasi tan deserta com quan Marcello Mastroianni i Anita Ekberg s'hi van banyar —o era una reproducció feta a Cinecittà?; el Panteó d'Agripa no tenia més persones al voltant que la barcelonina Sant Gregori Taumaturg, amb qui comparteix rodonesa; la Piazza San Pietro, que mai he trobat gaire gran, en aquesta ocasió m'ha semblat immensa i desaprofitada, i per això encara terriblement més bella; m'he adonat que el Trastevere no és altra cosa que un barri més de la ciutat, igual que Monti o el Testaccio. Però si un dels llocs visitats en aquest context anòmal m'ha impressionat realment han estat les ruïnes d'Ostia Antica: l'absència absoluta de turistes en el meu camp de visió i els vestigis d'una civilització pretèrita m'han hipnotitzat i m'han fet sentir com en un somni que res tenia a veure amb el malson de visitar restes arqueològiques tan concorregudes com, per exemple, les de Pompeia.
Podria seguir desgranant llocs que he vist com mai tornaré a veure i he maleït a parts iguals la pandèmia i la plaga del turisme de masses, confiant —però molt poc— que la situació actual ens portarà a un reequilibri. L'excés forma part del nostre ADN i una ciutat com Roma, imperial, barroca, racionalista, què és si no la bellesa de l'acumulació, de la superposició i de l'excés?
Agost de 2020.